Enllaç

Bombolla còsmica

Bona entrada al Paral·lel davant la convocatòria d’El Petit de Cal Eril, el projecte que lidera en primeríssima persona el cantautor de Guissona Joan Pons. El concert de dijous a la nit, emmarcat en el cicle Los Caprichos del Apolo, va gravitar al voltant de les cançons del disc més recent del nostre artista, La força, si bé al llarg de l’actuació va esmentar notablement temes anteriors. Pons…

Crítica del concert d’El Petit de Cal Eril a la sala Apolo

Publicat a La Vanguardia

Enllaç

Petit gran Eril

Petit gran Eril

El Pere Calders dels indies

Avançant-se alguns mesos al centenari del naixement de Pere Calders, que s’escau el dia 29 de setembre, l’indie català li retrà homenatge amb Cançons de la veritat oculta, un concert-espectacle que combina la música amb projeccions d’imatges enregistrades per l’escriptor, la majoria d’elles inèdites. Són filmacions personals fetes en cinema i VHS tant a l’exili com després del seu retorn a Catalunya, que la família ha cedit als promotors del muntatge, i que han estat editades per Raúl Cuevas, director de vídeo-clips i de documentals com From Texas to Arbúcies

Llegeix l’article sencer a Cultura/s (2 / V / 2012)

Morir, potser

El Petit de Cal Eril
Bikini (2 / IV / 2011)

“Sembla ser que un dia d’aquests ens morirem: serà un dia fantàstic i molt joiós”. Paraules de Joan Pons, més conegut com El Petit de Cal Eril, pronunciades el dissabte a la nit a la sala Bikini. En el context del Festival de Guitarra de Barcelona, el cantautor de Guissona i el seu grup presentaven el seu segon àlbum, Vol i dol, comptant per a l’ocasió amb músics convidats com la flautista Marina Varela, el trompetista Albert Girons (La Sentina) i el guitarrista Mau Boada (Les Aus).

Segons ha declarat, a Joan Pons sempre l’ha impressionat la llegenda que pot llegir-se a les portes del cementiri del seu poble: “Sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”. Inevitable realitat que motiva les cançons de Vol i dol, un treball que en certa manera ens convida a trobar la bellesa que pugui tenir la mort, com succeeix a Cau la neu, preciós retrat d’un cadàver solitari en un llac gelat, que va suposar el primer gran moment d’una vetllada on Pons no va renunciar mai a l’humor surreal que defineix la seva actitud escènica.

Van ser remarcables també les seves adaptacions de Les decapitacions del poeta Pere Quart, que la banda va engrandir amb crescendos sanguinaris, així com Poca pena, complementada amb una batucada final. Una nit d’efectiu folk-rock amb certs repunts lisèrgics, on també va interpretar una bona quantitat de temes pertanyents al seu primer àlbum (Mandolines tralarí, La Caterineta per la Mercè…), així com algunes peces procedents de la maqueta editada el 2007 sota el singular títol Per què és grillen les patates?

Publicat a La Vanguardia (4 / IV / 2011)