Enllaç

Bàlsam negre

Si la temporada passada Albert Pla ens va delectar amb concerts a curta distància al Jamboree amb Pascal Comelade, ara repeteix la jugada amb un altre amic i soci de fa temps, el guitarrista Diego Cortés. Ubicats a la programació del festival BarnaSants, els dos artistes van comparèixer davant d’una sala atapeïda de públic, embastant una sessió que va anar de l’humor negre a la festa desbocada…

Crítica del concert d’Albert Pla & Diego Cortés al Jamboree

Publicat a La Vanguardia

Enllaç

Guerra a la guerra

Ja fa bastants anys que les propostes d’Albert Pla basculen entre la cantautoria i el teatre, un joc que porta al màxim a l’espectacle Guerra, on comparteix protagonisme musical amb Fermín Muguruza i Raül Fernández Refree. Dirigit per Pepe Miravete (amb qui Pla ja havia treballat a Caracuero o Manifestació, el muntatge reflexiona al voltant de les misèries del bel·licisme basant-se en el contrast entre…

Crítica del concert d’Albert Pla, Fermín Muguruza i Raül Fernàndez ‘Refree’ a la sala Barts

Publicat a La Vanguardia

Enllaç

Tremolor perfecta

Tremolor perfecta

Enllaç

El nostre gran joglar

El nostre gran joglar

Traç d’astre

Quimi Portet
Palau de la Música Catalana (31 / I / 2013)

Quimi Portet va presentar Oh my love al Palau amb un repertori que combinava temes d’aquest treball (Tinc una bèstia dintre meu, Ràdio infern amb Jordi Busquets fent de guitar-hero…) i saborosos viatges en el temps (Francesc Pujols, La Rambla, el Rock’n’roll de Gary Glitter…). També el va assistir una notable nòmina de convidats. Minuts després de l’aparició d’Adrià Puntí va saltar la gran sorpresa de la nit, quan Portet i Manolo García van tornar a fer equip per per primera vegada des del final d’El Último de la Fila (Massa). Als bisos, va visitar el prosceni Albert Pla (Sunny day)…

Llegeix l’artcile sencer a La Vanguardia (2 / II / 2013)

Mals pensaments

Albert Pla
Arteria Paral·lel (29 / XI / 2012)

Sorprenent presència d’Albert Pla al cartell del Festival de Jazz. En un principi, els promotors de l’esdeveniment havien parlat amb el cantautor de fer un espectacle que girés a l’entorn del jazz, possibilitat que no va arribar a concretar-se. Finalment, Pla va oficiar el muntatge Manifestació, estrenat fa uns dies al Temporada Alta de Girona, i que té previst tornar a representar el febrer al Poliorama…

Llegeix l’article sencer a La Vanguardia

(1 / XII / 2012)

La paraula pop de Dalí

Salvador Dalí Canta
Lloc i data: Plaça Gala Salvador Dalí de Figueres (2 / IX / 2011)

Per celebrar el seu desè aniversari, el festival Acústica s’ha tret del barret un espectacle centrat en la no prou coneguda faceta literària de Salvador Dalí. Amb les partitures i el grup de Pascal Comelade actuant com a base musical, aquesta esplèndida idea de Pep Blay va congregar a Figueres un estol de deu intèrprets de tendència molt diversa, des de la cançó al pop-rock, passant pel flamenc. Una alineació on convivien sense més problemes underground i mainstream. Completaven el lot la ballarina Sol Picó i el poeta Enric Casasses, que va tancar la nit proclamant el Manifest groc de l’any 1928 signat per Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch.

L’espectacle va mantenir una bona progressió tota l’hora i mitja llarga que va durar. La primera gran sorpresa la va donar Gerard Quintana amb Poema de les cosetes / La meva revolució cultural. No és fàcil trobar gaires connexions entre l’imaginari de Dalí i l’obra del cantant dels Sopa de Cabra, però això no va impedir que l’artista gironí recités amb la fermesa i la rotunditat exigibles, invocant figures tan estimades pel pintor com Ramon Llull, Paracels, Antoni Gaudí o Francesc Pujols.

Pau Riba també va estar enorme cantant el seu inspirat tema Daliniana flor, i ben assistit per tres components dels Mortimers; un d’ells tocava un violoncel/pinzell que, a mesura que el tema avançava, anava acolorint un llenç. Albert Pla, tan incorregible i desmitificador com sempre, es va passejar entre la gent lluint les seves antenes lluminoses, i el recitat en vídeo d’Alice Cooper va gaudir d’una molt bona realització.

Entre la resta de participants, van destacar també uns convincents Amaral, el deix coplero i solvent de Martirio, i una Estrella Morente que va cantar amb l’únic acompanyament del seu guitarrista, Montoyita. Cap al final de la funció, Elegías a Gala va mostrar un encaix particular entre els mons de Pascal Comelade i l’excantant de Mecano, Ana Torroja.

Publicat a La Vanguardia (4 / IX / 2011)

A les golfes ideals

Albert Pla & Pascal Comelade
Teatre Municipal de Girona (27 / XI / 2010)

Què passa entre el moment que entrem al llit i l’instant que ens adormim? Albert Pla i Pascal Comelade han agafat aquesta excusa per a construir Somiatruites, l’espectacle que es va estrenar dimecres a la nit en el context del Festival Temporada Alta de Girona, i que es podrà veure al Teatre Lliure de Barcelona entre el 9 i el 12 de desembre.

Integrats en una Petita Orquestra Somiatruites creada per a l’ocasió, en aquesta brillant producció compten amb un equip artístic en el que també s’enquadren els músics Jordi Busquets, Ivan Telefúnkez i David Sáenz de Buruaga, així com els Farrés Brothers, que dónen vida a DJ Crepúsculo i Les Siameses Superglue, ninots de mida humana que juguen un actiu i saludable rol en la proposta.

Somiatruites és un d’aquells espectacles que, amb un peu a la música i un altre al teatre, li escauen tan bé a Albert Pla. I si en les seves últimes creacions el de Sabadell havia descurat una mica el front musical, en aquesta ocasió les cançons han recuperat pes específic.

Dónen vida al muntatge una vintena llarga de temes, entre els quals trobem peces de Pla tan llunyanes en el temps com La nana de l’Antònio (1989), i també cançons de nova escriptura com Antònia Font, un divertit gest de complicitat cap al seu col.lega Joan Miquel Oliver, on s’inclouen sexe aeronàutic i cites a Quimi Portet o el mateix Raimon. Amb tot, el gruix del repertori ve marcat per un gran nombre de composicions de Pascal Comelade, a les que Pla ha posat lletra amb inspiració.

Entre penombres, Albert Pla i Pascal Comelade van rebre a l’audiència en una espècie de golfes ideals, on hi va haver espai per la rialla esmolada, episodis graciosos al pati de butaques, i una superba exploració de la tristesa servida mitjançant cançons com Vals de la casa buida, un desolat record dels que han marxat, on se’ns descriu un quadre en què “s’han fos els bombetes de pura tristesa”.

Publicat a La Vanguardia (29 / XI / 2010)