Nascuda a Los Angeles el 25 de gener del 1938 com Jamesetta Hawkins, Etta James ha estat una de les intèrprets fonamentals de la música popular del nostre temps, amb una carrera prolongada que ha inclòs diferents gèneres musicals, i en la qual ha destacat per la seva poderosa veu, així com per l’ànima i temperament que han caracteritzat els seus àlbums.

Terry Stewart, president del Rock and Roll Hall of Fame, s’hi va referir ahir i la va assenyalar com “una pionera” que “ha influït en el rock and roll, el rhythm and blues, el pop, el soul i el jazz. Des de Janis Joplin a Joss Stone, un nombre increïble d’artistes tenen un deute amb ella”, va agregar.

Fora d’això, l’artista s’ha mantingut en actiu fins al final, ja que va llançar el seu últim disc, The dreamer, el novembre del 2011, amb un repertori en el qual s’incloïen cançons d’Otis Redding, Ray Charles, Johnny ‘Guitar’ Watson o el grup de rock Guns N’Roses, entre molts altres artistes.

Rebuda amb desolació pels admiradors de tot el món, la notícia no ha estat totalment inesperada, ja que dies abans de Nadal la cantant dels Estats Units havia estat hospitalitzada, tot i que posteriorment va millorar lleument, cosa que li va permetre tornar a casa el 5 de gener. En aquella ocasió, d’acord amb fonts mèdiques, diversos mitjans van assenyalar que Etta James –que també patia de demència– era una malalta terminal, i que es comunicava principalment amb gestos i paraules simples.

Enquadrada en el llegendari segell Chess Records, Etta James va gravar el 1960 la balada At last, una de les interpretacions que li va reportar més popularitat. Aquesta va ser la cançó triada per Barak Obama perquè sonés en les celebracions de la presa de possessió el 2009, encara que el president nord-americà va preferir que la interpretés Beyoncé, cosa que va causar un malestar profund i comprensible a James. Anteriorment, el 2008, Beyoncé havia encarnat el paper d’Etta James a la pel·lícula de Darnell Martin titulada Cadillac Records, basada precisament en la història de Chess Records.

El 1967, Etta James va assolir un altre dels cims de la seva carrera amb la sanguínia i enlluernadora Tell mama. La mort del productor Leonard Chess el 1969, i els problemes de la cantant amb les drogues, van marcar temps especialment durs que la cantant va reflectir el 1995 en una autobiografia escrita amb la col·laboració de David Ritz.

El 1994, va rebre el primer dels seus quatre premis Grammy per l’àlbum Mystery lady: Songs of Billie Holiday. Posteriorment va rebre el mateix guardó pels discos Let’s roll (2003), com a millor àlbum de blues contemporani; Blues to the bone (2004), com a millor lliurament de blues tradicional, sense oblidar el Grammy especial que va rebre l’artista l’any 2003 en reconeixement a tota la seva carrera.

Per una cruel casualitat, la cantant ha mort només tres dies després que morís també Johnny Otis, precisament el músic i promotor que la va llançar sent encara menor d’edat amb la cançó The wallflower, tema que va assolir el número dos a les llistes de rhythm and blues del 1954.

Publicat a La Vanguardia (21 / I / 2012)

En algún moment de la dècada del 1980, Ute Lemper va tenir l’oportunitat de conèixer Astor Piazzolla a París, en un encontre impulsat pel representant artístic que compartien. En l’amable trobada, van parlar de la possibilitat de fer alguna cosa plegats. Un desig que mai es va arribar a concretar, tal vegada perquè a l’època, i en paraules de l’artista alemanya, ella “no estava preparada per entrar a fons en la seva música, amb tanta càrrega cultural”.

Molts anys després d’aquella reunió, Ute Lemper ha trobat la manera d’acostar-se a l’obra del compositor argentí des de divesos punts de vista, ja que en aquest moment ofereix dos espectacles diferents que la relacionen amb Piazzolla. El dimecres, Barcelona va acollir el que duu per títol Last tango in Berlin, exercici que proposa un passeig per ciutats (Berlín, París, Buenos Aires…) i déus (l’esmentat Piazzolla, Weill, Brel…), que s’articula amb una disposició instrumental mínima (només piano i bandoneó), però agafa una volada notable gràcies a les excepcionals qualitats vocals i dramàtiques de la cantant, així com per les arestes del relat que n’encadena les cançons.

Un recorregut multilingüe en el que, juntament amb l’alemany, l’anglès, el francès i el yiddish, Ute Lemper també va cantar en castellà temes com Yo soy María, La última grela i Pájaros perdidos, cançó que va facturar amb un especial joc expressiu. Aquesta va ser una de les seves millors interpretacions de la nit, juntament amb Ich bin die fesche Lola o un Ne me quitte pas a trenc de plor.

Publicat a La Vanguardia (21 / I / 2012)

Entre els molts enregistraments de música tropical de Ruth Fernández, destaquen els discos amb l’Orquesta Panamericana de Lito Peña, i amb la banda del cubà Frank Grillo ‘Machito’. La cantant tenia entre els seus amics el mestre català Pau Casals (resident a Puerto Rico durant molts anys), que va compondre per a ella la cançó Ven a mí.

Ruth Fernández va fer els seus primers passos musicals durant l’adolescència gràcies a una emissora del seu Ponce natal, on va ser descoberta pel director de Mingo y sus Whoopee Kids, una de les orquestres més populars de l’illa en aquell temps. La fama aconseguida amb aquest grup la va portar a actuar per primera vegada a Nova York el 1941.

El seu recorregut posterior comprèn nombrosos concerts a les Amèriques i Europa. Durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea va actuar amb freqüència davant els soldats dels Estats Units destinats a diferents punts del Carib. A la cantant li agradava que l’anomenessin La negra de Ponce, potser per no oblidar alguns episodis viscuts en la seva joventut, com quan va aconseguior actuar en un hotel… on no s’admetia l’entrada a persones de color.

La tenacitat de Ruth Fernández queda reflectida en el seu completíssim currículum artístic –va ser la primera intèrpret boricua de música popular contractada pel Metropolitan Opera House–, però també en la seva acció política, durant la qual va afavorir una legislació orientada a la millora de les arts a Puerto Rico.

Publicat a La Vanguardia (17 / I / 2012)

L’any 2011 va confirmar la hiperactivitat que caracteritza el músic català Ramon Rodríguez, que a més de liquidar definitivament el grup Madee després d’una dècada d’existència, va publicar el seu tercer àlbum com The New Raemon, Libre asociación, sense oblidar-nos d’altres projectes com a productor discogràfic (Manos de Topo, Maga) i intèrpret (el seu disc coral amb Francisco Nixon i Ricardo Vicente).

Una feliç ventada laboral que tindrà continuïtat aquest 2012, perquè segons explica el mateix artista a les inevitables xarxes socials, ja té parts gravades del pròxim disc, i anuncia per a l’abril la novel·la gràfica Ausencias, amb dibuixos de Cristina Bueno i textos d’ell mateix.

Divendres a la nit, The New Raemon va convocar una entrada esplèndida a la sala Apolo, on va oficiar l’últim capítol de la gira corresponent a Libre asociación. El va precedir en escena Ferran Palau (del grup Anímic), que al març lliurarà el seu primer treball en solitari, al qual no cal dir que caldrà parar molta atenció.

Ramon Rodríguez va comparèixer amb sis músics més: una excel·lent banda en la qual s’enquadraven el guitarrista Dani Vega (Mishima) i Sara Fontán (Manos de Topo), el violí de la qual (ai!) va quedar una mica encavalcat en el primer terç d’un concert marcat per l’electricitat, encara que no hi va faltar un apreciat set acústic, on a més de rescatar temes com Tú, Garkunkel o La dimensión desconocida, el nostre músic va revelar part del repertori de Germana, el grup que ha endegat amb les seves dues filles.

Resolutiu i amb la directa posada (23 peces en menys d’hora i mitja), The New Raemon va defensar totes les cançons de Libre asociación i el pas estilístic que aquest comporta, començant la seva actuació amb Lo bello y l0 bestia, i la va culminar amb Llenos de gracia.

La proposta, de perfils guitarrers i rugosos, va augmentar l’encant amb un treball encertat en els cors i altres detalls provinents del teclat. Menció especial per a la gran competència vocal de Rodríguez, que es va imposar amb el vigor i el sentiment que calen per reforçar la part obscura d’uns versos no precisament reconfortants, ja que estan plens de proclames desesperades, autoflagel·lacions i altres fatalismes que acaben per resultar d’allò més bonics.

Publicat a La Vanguardia (16 / I / 2012)

La sessió doble que Houston Party proposava el dimarts, va plantejar una qüestió interessant, que tendeix a diluir l’espai que habitualment diferencia el teloner i el cap de cartell. Les lleis de l’espectacle atorguen menys importància a l’artista que surt en primer lloc, però en el cas de John Doe –que presentava a Barcelona el seu disc Keeper (2011)– seguir aquesta norma no escrita seria terriblement injust. Fundador del grup punk X, amb el que encara treballa, actor i poeta, Doe és també un trobador country-rock de la màxima solvència i amb esperit crític, que va servirnos una impecable sessió ben recolzat per una banda on destacaven la segona veu i el treball de Maggie Bjorklund (pedal steel).

Això, però, no va en detriment de l’excel·lent concert que va oferir tot seguit el grup Slim Cessna’s Auto Club, que el març de l’any passat va publicar l’àlbum Unentitled. El sextet de Denver va arrodonir la nit amb un directe trepidant i despietat, amb els seus dos vocalistes al davant –el propi Cessna i Jay Munly–, i un desplegament instrumental on lluïen guitarra de doble màstil, contrabaix nerviós i banjo fuetejat. Amb gran entrega escènica, aquest dos frontman de pelatge punk que miren al country i al gospel, es van erigir com una mena de predicadors anfetamínics davant dels quals no quedava més remei que rendir-se ben de gust.

Publicat a La Vanguardia (14 / I / 2012)

“Aturi’s, vull estimar-lo fins al fons / a l’emissora l’Isaac Hayes / i vostè sense jersei”. Martí Sales, vocalista principal de Els Surfing Sirles, canta Taxista estirat al mar de mans que l’eleven sobre la pista de la sala. Des de l’escenari, la resta del grup fabrica temporals esmolats, definitivament excitants i adequats pel soterrani incòmode i meravellós que ens acull. És nit de Reis i aniversaris (en algún moment, apuntaran el cèlebre Happy barry de Carmen de Mairena), i la banda barcelonina està presentant el seu segon àlbum, Romaní, semen i sang, editat per Bankrobber.

Difícils de comparar amb cap altre grup de l’escena catalana actual, i amb força història prèvia abans de començar a publicar discos, Els Surfing Sirles viuen dies d’una certa glòria. La recepta: contundència en el llenguatge musical (rock de garatge, psicodèlia), actitud escènica imprevisible, i la qualitat literària d’unes cançons que ens descriuen incendis entre Navarcles i el no-res (Peatge), pronostiquen l’apocalipsi (Anunnakis (Gracias por su visita)), o invoquen Mossèn Cinto i Francisco Casavella sense por ni esperança (Watusi ’65). Una estimulant síntesi d’esperit delinqüent i il·lustració, que va tenir grans moments en la visió al·lucinada de Montseny (amb Joan Colomo fent cors i gansades amb ells), o el sensacional Trineu que van rescatar del primer àlbum.

Publicat a La Vanguardia (7 / I / 2012)

L’agonia del disc ha depreciat la consideració afectiva que donem a l’obra gravada, que cada dia s’assembla més al julivert que regalen a les peixateries, per no parlar de la disminució de recursos (ingressos, producció) que suposa per als músics. Segons alguns filòsofs del bit, això s’hauria de compensar amb la recaptació del directe, que en el cas dels grans noms registra xifres notables. Un altre miratge. Els promotors de concerts indiquen que el 2011 les assistències globals –la radiografia completa del sector– han seguit la tendència a la baixa que s’arrossega des de fa tres anys, a raó d’un 10 per cent de minva anual.

L’escassetat de diners públics dedicats als concerts (les últimes dècades, els ajuntaments han ofert molta música de franc), afegeix més desassossec al panorama. La situació que s’ha descrit podria comprometre molt seriosament el futur d’aquest negoci, començant per la matèria primera: els nous valors que han d’assegurar el relleu generacional, i que tenen molt complicat professionalitzar-se, pas indispensable per créixer en termes artístics i consolidar una carrera.

Tampoc no és que el bosc s’estigui morint, esclar. Simplement, segueix la llei natural del canvi. Ja veurem on ens porta el camí que tenim al davant, que segurament serà dolorós, però interessant.

Publicat a La Vanguardia (6 / I / 2012)

“…ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que [algú] sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se’ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se’ns tindrà a tot arreu, que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers”.

Fort, oi? Aquestes paraules segons com balsàmiques, segons com explosives, són part de la profecia sobre els catalans que Francesc Pujols i Morgades va estampar al capítol XVIII del Concepte General de la Ciència Catalana, obra publicada l’any 1918.

Pujols, el filòsof barceloní que va viure entre 1882 i 1962, i que va escriure la majoria dels seus llibres a la Torre de les Hores de Martorell, ha estat durant moltes dècades un personatge desdibuixat per les tenebres de la marginalitat.

Fins al tombant de segle, tot el que feia referència a Francesc Pujols era matèria pròpia d’un petit grup d’iniciats: clients de llibreries de vell que descobrien, una mica astorats, el pensament d’aquest rendista que va començar fent de poeta (va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de 1902 i va ser elogiat per Joan Maragall), però que ràpidament es va decantar cap a la filosofia, construint un sistema metafísic propi. Les seves indagacions filosòfiques també el van conduir a inventar una Religió Científica Catalana de la que, com deia ell mateix, era fundador i únic adepte.

Un dia inconcret, però, les coses van començar a canviar, i Pujols (primer el seu nom, després alguns dels seus llibres) va començar a recuperar projecció pública. I no va ser pas gràcies als ambients intel·lectuals de Catalunya, on, en el millor dels casos, el seu nom provoca somriures carregats de suficiència. El reviscolament pujolsià no parteix del món acadèmic, sinó de l’àmbit de la música popular.

En vam tenir una primera mostra l’any 2006 al festival Trobadors i Joglars de Granollers amb l’espectacle Una nit amb Francesc Pujols, produït per Rafael Moll, que va comptar amb la participació de Sisa, Pau Riba & Muuu, Pascal Comelade, Roger Mas, Oriol Tramvia, el poeta Enric Casasses i la intervenció virtual de Quimi Portet. Tots aquest músics van interpretar les cançons que havien escrit en homenatge a Pujols, ja publicades en alguns casos, o inèdites en altres.

Cinc anys després d’aquella fita, disposem d’una discografia pujolsiana molt robusta i en creixement, que consta d’un bon gruix de títols on trobem temes originals, adaptacions poètiques, i un esplèndid àlbum conceptual: el poema simfònic de David Esterri (Lo Pardal Roquer) L’Escala de la Vida, que pren el seu nom de la representació gràfica del sistema filosòfic de Francesc Pujols, on l’home ocupa el quart nivell, situant-se just abans del graó final, que correspon a l’àngel.

Explicat a grans trets, el sistema de Francesc Pujols –anomenat hiparxiologia o pantologia–, pretén conciliar ciència i religió, deslligant la moral d’aquesta última, i vol situar-se en una línia de pensament català iniciada per Ramon Llull i continuada per Ramon Sibiuda. L’autor va desenvolupar profusament aquestes idees en el ja esmentat Concepte General de la Ciència Catalana, un llibre que, segons les paraules del mateix filòsof, va ser escrit “amb la majestuosa pretensió d’haver descobert un procediment propedèutic, lògic, concret i pràctic per a trobar la veritat, la qual, per tant, ja no s’havia de cercar en la revelació ni en la tradició, sinó en l’estudi racional de la naturalesa. És aquesta darrera clau la que han utilitzat modernament els estudiosos de les ciències particulars, amb els resultats que tots coneixem”.

Pujols exposa les seves teories emprant una escriptura molt particular: barroca, majestuosa, desafiant tota norma de redacció i, per tant, exigint la màxima concentració per part del lector. Aquest darrer aspecte fa que Sisa, autor de la cançó El savi de Martorell, el consideri “un avantguardista de l’hòstia, a qui segur que li havien dit que no sabia escriure. Quan t’hi poses, llegir Pujols és fàcil –afirma–, perquè té un estil gairebé oral, i molt modern. Sembla Jack Kerouac escrivint On the road: és aquella cosa d’escriure com si parlessis, de manera gairebé automàtica, més enllà de les pautes clàssiques de la narració literària. Exactament el que van fer els de la literatura beat i el nou periodisme!”, exclama. Aquesta modernitat oral en l’estil de Pujols la coneix bé el públic de Roger Mas, que des de fa uns quants anys fa lectures de la profecia sobre els catalans en els seus concerts.

El treball dels músics que aquests darrers anys s’han acostat a Pujols, ens permet descriure l’existència d’una certa cançó filosòfica catalana nucleada entorn de la figura del filòsof; amb tot, és precís ressaltar que aquesta etiqueta que ens acabem de treure de la màniga adquireix matisos molt diferents segons de qui parlem.

La consideració que tenen els artistes implicats per la metafísica de Pujols és ben variable, com evidencien les opinions que hem recollit per escriure aquest reportatge. És molt possible que el filòsof –un individu que, segons els testimonis de la seva època, tendia a no agafar-se les coses gaire a la valenta–, es divertís davant d’un ventall d’opinions que van des de l’adhesió gairebé incondicional a l’anàlisi més crítica.

Trobem els entusiasmes més notoris entre els músics que han treballat en el disc L’Escala de la Vida, començant per l’autor de les partitures d’aquesta obra, David Esterri (Lo Pardal Roquer). El compositor lleidatà assenyala la seva voluntat de “reivindicar la figura d’un home que, en el seu temps, va ser incomprès, i que ha passat a la història sobretot pels seus aspectes més anecdòtics, en detriment de la seva aportació filosòfica”.

Al Conjunt Badabadoc, una de les formacions que han participat en l’enregistrament d’aquest àlbum, també es respira una bona connexió amb les tesis de Francesc Pujols. El seu líder, Carles Belda, destaca “aquesta manera tan catalana que té Pujols de veure, analitzar i dir les coses. A tot arreu hi ha filòsofs, però aquest aspecte particular m’hi acosta molt. És un filòsof que no només m’interessa, sinó que també em resulta útil”.

Aprofundint en la qüestió, el percussionista del Conjunt Badabadoc, Eric Herrera, desplega passió quan manifesta que “Francesc Pujols resumeix i millora el més destacat de la filosofia, de Ramon Llull a Friedrich Nietzsche”, assenyalant que en la seva obra “es barregen el nord i el sud. Hi ha una síntesi entre la racionalitat pura de l’Europa central i el misticisme mediterrani, que són justament les dues influències que es troben a Catalunya”.

En un altre extrem, Pau Riba considera que “Francesc Pujols és un filòsof molt contradictori, ja que en el seu afany per acoblar ciència i religió, sovint es mossega la cua i li surt un rampell cristià molt evident. No aconsegueix treure’s del damunt el temor de Déu”, afirma. La gràcia de l’assumpte és que, tot i fer-ne una lectura tan esmolada, Riba ha trobat inspiració en els llibres de Pujols. En concret, al Hiparxiologi o ritual de la religió catalana (1937), que el va esperonar a escriure un formós Rap hiparxiològic.

Per Pau Riba, el nostre filòsof també té un aspecte revolucionari: “Hi ha un punt en que Pujols diu: ‘…aquesta vida, que és tan trista, i a sobre ens l’hem de guanyar!’ . Això m’interessa perquè pot destruir el sistema. El treball és el preu que els homes paguen a canvi del coneixement. Per això vam inventar la màquina, que havia de treballar per nosaltres. Però resulta que les coses han anat com sabem, i al final ens acabarem barallant per poder treballar. Pujols posa el dit a la nafra: ¿tants milers d’anys d’humanitat per acabar així, havent de treballar per viure?”.

Entre la resta de músics, n’hi ha que no entren en consideracions d’aquesta volada, i limiten la seva admiració a la filosofia vital de Pujols, individu posseïdor d’un sentit de l’humor estratosfèric, com ens mostra el llibre d’Isidre Clopas Anecdotologi de Francesc Pujols (1953), on entre moltes altres, podem llegir la següent escena:

“Pujols va convidar a dinar don Emili Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré, que era fi i esquelètic com un insecte delicat, li va dir:
— No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.
— No es preocupi… Ja matarem un bròquil”.

Aquesta rèplica tan brillant –estil Groucho Marx abans de Groucho Marx–, és esmentada per Quimi Portet en la cançó Francesc Pujols, la primera mostra de la discografia cronològica que acompanya aquest article. “A mi –reconeix el cantant de Vic– no m’interessa gaire el seu sistema filosòfic, de la mateixa manera que a ell segurament no li interessarien gaire les meves palles mentals. La hiparxiologia em fa patxoca, això sí, però no en puc parlar amb propietat… M’agraden més les seves anècdotes que la seva producció”.

Portet admira sobretot “el tipisme barceloní i l’humorisme català de preguerra de Pujols, que és de molt bona fe, i d’una profunditat que s’enyora bastant en la Catalunya actual. Aquesta bona fe és una característica de la nostra cultura que, inevitablement, acabarem per perdre, a causa del frec constant amb un enemic de mala fe. Per a mi –insisteix–, l’atractiu de Francesc Pujols rau en el seu aspecte humà, no pas en el cultural ni en el social”.

En una longitud d’ona similar se situa Oriol Tramvia, autor de la cançó Mestre Francesc Pujols, que va començar a sentir-se fascinat per la figura de filòsof arran de la lectura de la biografia Francesc Pujols per ell mateix, publicada per Artur Bladé i Desumvila el 1967. “Tot i que aprecio la visió còsmica que ens ofereix, sobretot m’agraden la seva èpica i el seu sentit de l’humor. Crec que, avui en dia, una persona com Pujols passaria desapercebuda, perquè ara la cultura no brilla tant com a la seva època: actualment els rendistes no cultiven ni protegeixen la filosofia i les arts, s’estimen més jugar a pàdel”, afegeix amb una divertida malícia a la mirada.

Tramvia, que concedeix una gran importància la relació del filòsof amb tòtems de la cultura catalana com Josep Pla i Salvador Dalí, considera que endinsar-se en l’univers de Francesc Pujols és un exercici imprescindible “que ens permet conèixer com era la modernitat a l’època dels nostres avis”.

En el cas de Francesc Pujols, de fet, humor i filosofia van estretament lligats. Sisa aprofundeix en aquesta característica: “El personatge, el pensament i el context, són elements indestriables l’un de l’altre. Pujols és un exemple perfecte de coherència vital i ideològica”. Un exemple que, segons diu, el commou: “És molt difícil trobar una entitat tan fascinant i rica pel que fa a la projecció pública, el pensament, els postulats estètics i la creativitat que ell va desplegar. Acostumat a veure tanta gent dogmàtica i que té les idees tan clares, trobar algú que sigui capaç de relativitzar com ho fa Pujols, és una cosa que m’eixampla el cor”.

Al seu torn, Pau Riba opina que Pujols és “un personatge extremista, en el sentit que inclou els extrems. Té una visió i una actitud molt d’aquí, una manera d’exposar els seus arguments en que la seriositat i la broma no s’exclouen. Es pot fer alta filosofia i tota la conya que vulguis al mateix temps”.

Aquest interregne particular entre la transcendència i la facècia resulta també molt atractiu per a Roger Mas, autor d’una vitalista Oda a Francesc Pujols. Mas valora “el discurs positiu de Pujols, que transmet optimisme i se’n fot de les desgràcies”. “Això de ser català –explica el cantautor de Solsona–, és una cosa molt complicada, però en els textos de Pujols no és un drama, sinó una cosa divertida: en el seu cas, les mancances són interessants”. També l’atreu una de les màximes més cèlebres del filòsof, segons la qual “la veritat no necessita màrtirs”. “Amb això, Francesc Pujols ens està dient que la veritat és, i que en el fons no cal que ningú la defensi. No s’hi valen excuses, no pots dir que la veritat te l’amaguen la televisió i els diaris: qui la vulgui conèixer de veritat, només cal que surti a passejar i la trobi”.

.·.

DISCOGRAFIA PUJOLSIANA

Quimi Portet: Cançó Francesc Pujols. CD La terra és plana (Quisso Records/Música Global, 2004)

Pascal Comelade: Tema instrumental Hyparxiologi del rocanrol. CD La filosofia del plat combinat (Discmedi, 2004)

Roger Mas: Cançó Oda a Francesc Pujols. CD Mística domèstica (K Indústria Cultural, 2005)

Sisa: Cançó El savi de Martorell. CD Ni cap ni peus (K Indústria Cultural, 2008)

Pau Riba: Cançó Rap Hiparxiològic, basada en el llibre de Francesc Pujols Hiparxiologi o ritual de la religió catalana (1937). CD Virus laics (Matriu/Matràs, 2008)

Paton Soler: Versions de sis poemes de Francesc Pujols publicats a El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols (1904): La font, A vós, L’arbret florit, El camí, Corrandes i Oracions de la setmana. CD Conceptes (Drak Trak, 2009)

Oriol Tramvia: Cançó Mestre Francesc Pujols. CD 60 Oriols (Discmedi, 2010)

David Esterri (Lo Pardal Roquer): Composició de l’obra L’Escala de la Vida, interpretada per la Cobla Sant Jordi, l’Escolania dels Blauets de Lluc, el Conjunt Badabadoc i els rapsodes Emma Moussaoui, Vador Boix, Laia Carreres i Òscar Dalmau. Selecció de textos de Francesc Pujols a cura de Joan Cuscó i Clarasó. LP L’Escala de la Vida: Pujols + Esterri (2011)

Publicat a Sons de la Mediterrània (novembre-desembre 2011)

Per què ens agrada tant el treball de Roger Mas? La pregunta té moltes respostes. Per una veu extraordinària. Per una lírica sòlida i envolada. També per un tercer argument que no és pas l’últim de la llista de motius que treballen a favor seu: la connexió tel·lúrica que brolla de la seva obra, un vector que ha explorat en diverses direccions. Una d’aquestes rutes el relaciona amb la cobla, que segons ha explicat l’artista bascula entre allò culte i allò salvatge, incert territori on la seva poètica ha trobat un excel·lent marc d’expressió.

Publicat a La Vanguardia (30 / XII / 2011)

Qui va dir allò de “gent jove pa tou”? Prenguem el cas de Pau Vallvé per desmentir-ho. Cantant, productor, compositor de cançons i bandes sonores, aquest barceloní nascut el 1981 ha desplegat una obra artística impressionant, que ja suma una dotzena de discos. Dissabte va escriure el darrer capítol de la gira de presentació del seu disc 2010.

Vallvé (veu, guitarra, looper, percussió), va comparèixer molt ben acompanyat per Maria Coma (teclat), Nico Roig (guitarra elèctrica) i Jordi Casadesús (baix), que van traçar un concert marcat pel notable talent musical que caracteritza la seva proposta, així com un excepcional i agut sentit de l’humor.

Pau Vallvé no sembla que es trobi molt còmode amb l’etiqueta de cantautor, però les seves cançons tenen un gran interès líric quan descriu el contingut que ell sap detectar en l’aire (Tots els buits), o associa pèrdues familiars i climatologia (L’àvia ha fet nevar). Amb tot, el principal actiu d’aquest músic resideix en l’exploració sonora que caracteritza el seu treball, una brillant i contínua creació de paisatges i atmosferes que incrementen l’atractiu irresistible de cançons com Amics dels cirerers o Encara no.

Publicat a La Vanguardia (19 / XII / 2011)