Amador Garrell i la introducció del jazz a Granollers

L’any 1929, van néixer l’activista Martin Luther King, el bluesman J. B. Lenoir i l’esplèndid escriptor txec Milan Kundera. Es van començar a publicar les historietes de Tarzan i de Tintin. Thomas Mann va rebre el Premi Nobel de Literatura. I Luis Buñuel estrenava el curtmetrage Un chien andalou, disset minuts de deliri cinematogràfic que —tantes dècades després— encara ens pertorben agradablement.

Tots ells són fets molt importants. Però, ara i aquí, aquell any ens interessa per una altra cosa. Per un detall que trobem en una entrevista a Amador Garrell i Soto publicada al difunt setmanari Plaça Gran a finals dels anys vuitanta. Els nostre protagonista hi recordava els seus inicis musicals:

Pregunta: Quan us vau estrenar, de músic?

Resposta: Quan encara duia calça curta, l’any 29!

Aquell 1929, l’Amador tenia 13 anys. Sens dubte, és una edat precoç —impactantment precoç— per a iniciar-se com a intèrpret musical. En parlarem aviat. Parlarem dels detalls i circumstàncies d’aquella estrena musical. Parlarem del paper que Amador Garrell va tenir en la introducció a Granollers —tant des del punt de vista estrictament musical com des de la perspectiva associativa— d’una música revolucionària anomenada jazz, ja a la primera meitat dels anys trenta. I parlarem, esclar, de la trajectòria professional de l’Amador com a músic, una crònica amb cert tràfec internacional que ens durà fins als anys cinquanta i potser més enllà.

Abans, però, és bona idea que mirem una mica enrere. Que intentem comprendre el context, l’ambient, les causalitats que van possibilitar que un nano amb calça curta trepitgés per primera vegada un escenari justament l’any del crac del 29. I ho farem, sobretot, repassant els articles de temàtica musical que el nostre Amador va publicar en vida: notes excepcionals, farcides d’erudició, sensibilitat, i una elegància definitiva.

“Granollers, terra de músics!”. Vet aquí un eslògan que no tindria cap connotació cofoista quan l’Amador duia calça curta. En aquell moment de trànsit entre la vila i la ciutat, hi havia un Sindicat de Músics de Granollers i Comarca potent de debò. El mateix Amador Garrell, en un article publicat l’any 1985, ens informa que l’esmentat sindicat “arribà a aplegar més de 200 associats durant els anys 1920-1930. Això —agrega— és un cas insòlit a Catalunya, si n’exceptuem Barcelona, naturalment”.

El retrat que podem fer de l’època és, més que suggeridor, envejable. Músics per tot arreu, i un teixit associatiu en el qual destaca la existència de la Unió Liberal, una entitat de pensament i acció progressista que tindrà un fort ascendent en la formació de l’Amador. Musicalment, el moment coincideix amb un canvi de cicle molt significatiu. Les estètiques sonores del segle XIX van quedant enrere. Aquest fet es fa palès en la configuració instrumental dels conjunts de ball popular. Dels clarinets i les flautes, es passa als aleshores exòtics saxòfons. Els cornetins són substituïts per les trompetes. Els fiscorns passen a millor —o pitjor— vida, reemplaçats pels trombons de vares. Entren en escena pianos, banjos, i d’altres elements com un artilugi percutiu meravellós anomenat bateria. “Havent donat aquest pas —diu Garrell— mai més les orquestres sonarien com abans, i les noves fornades de joves músics contribuirien a arrodonir aquest revolucionari canvi de costums. Històricament, a Granollers, fou l’orquestra La Moderna la primera a donar aquest pas l’any 1928”.

Tornem a la Unió Liberal, ja que va ser en aquesta institució on Amador Garrell va fer els primers estudis musicals. Els va continuar a l’Escola Municipal de Música. Allà hi va tenir un professor de solfeig, Aureli Font, que més endavant seria amic personal i company d’escenari en una orquestra anomenada Do-Mi-Sol, de la qual en tenim poca informació. Pel que fa al professor Font, l’Amador va destacar que era un home “de pasta gairebé angèlica”, cosa que sens dubte no es pot dir de tothom… El primer instrument d’Amador Garrell va ser el violí, i li’n va donar classes el professor Joan Coll. Amb tot, més endavant va estudiar i dominar el clarinet i el saxo, que de fet van ser els instruments amb els quals es prodigaria més. En aquest cas, va seguir els ensenyaments del professor valencià Joaquim Pla, un altre company d’aventures musicals, com veurem en el seu moment.

Si una persona té talent i sort, pot fer de l’art el seu ofici. Hi ha, però, una condició prèvia, i com a mínim tan important com les altres dues: la passió, el desig, una follia envers la disciplina artística en qüestió que, agradi o no, sovint comporta una certa inconsciència. L’Amador no se’n va escapar pas, de tot això. Ens ho explica Joan Garriga en l’opuscle editat l’any 2003 per l’Ajuntament de Granollers, amb motiu del nomenament d’Amador Garrell i Soto com a Fill Predilecte de la Ciutat. Quan el nostre protagonista estudiava a l’Institut Municipal de Segon Ensenyament —revela Garriga— “feia campana per estudiar el violí amb el consegüent daltabaix familiar, (…) que va fer que el pare de l’Amador (…) el castigués i l’obligués a treballar d’aprenent a l’impremta [familiar], una mesura educativa que al cap d’uns anys l’Amador reconeixia que havia estat feta amb encert”.

Per sort de tots, l’impressor Garrell també era un amant de la música. Per tant, no va imposar en cap moment que el seu fill s’allunyés de les partitures. I és que era un estudiant avançat de música. Prou avançat com perquè, el famós any 1929, fes la primera actuació de la seva vida, la que referíem al principi. Així ho recordava ell mateix a Plaça Gran: “Al Casino hi feien cinema mut. Amenitzàvem [les] pel·lícules un trio [el Trio Calvet] format per en Jacint Calvet i l’Albert Cerezo, que tocava molt bé el violí”.

Aquell debut no seria precisament flor d’estiu. Molt aviat —amb catorze anys d’edat—, Amador Garrell entra a l’Orquestra Pla-Pey. Aquesta formació va ser fundada per Joaquim Pla —el seu professor d’instruments de vent, que n’era el director— i el polifacètic Lluís Pey, un altre dels músics granollerins més actius i reconeguts del moment i —segons va emfatitzar l’Amador— un excel·lent professor de flauta. Entre els músics que integraven la Pla-Pey, Garrell en destaca el trompetista Ramon Busquets, a qui assenyala com “un autèntic descobriment per les seves qualitats innates (…), que no tardaria a ocupar les principals places a les millors formacions de jazz i simfòniques de Barcelona”.

L’Orquestra Pla-Pey, ens diu l’Amador, estava formada per “personal jove i entusiasta”. Un entusiasme que, pel que sembla, sabien contagiar al seu públic. “Els Pla-Pey —prossegueix— van fer trontollar de seguida, i acaparen l’interès del jovent d’aquell moment. Actuaren —ho explica en tercera persona, tot i que ell n’era un dels integrants— per tota Catalunya en les festes majors més famoses. També s’exhibiren en espectacle de varietats junt amb artistes del music-hall, i arribaren a ésser internacionals amb la seva actuació al casino d’Orà, llavors Algèria francesa”. La gesta és notable. Podem imaginar perfectament què significava, als primers anys trenta, no tan sols canviar de país, sinó de continent. I, en certa mesura, canviar també d’hemisferi cultural, ja que parlem d’un territori de majoria islàmica.

La Pla-Pey va durar fins l’any 1936, quan l’esclat de la Guerra Civil ho va trastocar tot. En aquest sentit, Garrell ens recorda que un dels components d’aquesta orquestra, el “joveníssim i prometedor violinista” Jaume Estapé, cauria mort al front de l’Ebre defensant la causa republicana.

Però abans del conflicte bèl·lic —i en paral·lel amb la seva militància a l’Orquestra Pla-Pey—, Amador Garrell va ser co-protagonista d’altres fets rellevants en la història musical de la nostra ciutat.

D’ençà de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona l’any 1929, Catalunya va estar exposada a un nou verí: un llenguatge musical inventat per artistes negres nord-americans anomenat jazz. Des d’aquell moment, i seguint una progressió inexorable i geomètrica, aquesta nova música anirà conquerint el cor dels melòmans més joves del país. L’Any 1934, neix el Hot Club de Barcelona. També pren vida el nucli irradiador del futur Jazz Club Granollers. Són dies intensos. Així els glosava l’Amador en un article publicat el 1979: “L’entusiasme és general, i ho recordem encara com un esclat de vida incontenible. Arriben les primeres gravacions, i es popularitzen de seguida els intèrprets que més endavant esdevindran mítics: Louis Armstrong, Fats Waller, Coleman Hawkins, Duke Ellington, Count Basie… Comença un nou univers”, rebla. Cal esmentar que l’estrella d’aquest nou univers que més va complaure l’Amador tota la vida va ser Duke Ellington.

També és a l’any 1934 —que ubica com “la prehistòria del jazz a Granollers”— quan Amador Garrell situa un record molt concret. El “[d’un vailet] llest com una daina (…), dotat d’una intel·ligència poc comuna per la música. Aquest nano era prodigiós. Arribà a saber-se de memòria i de pe-a-pa totes les gravacions de la discoteca del Jazz Club. Havia memoritzat tots els discos i els cantava (…). Tot un cas. Aquell vailet va créixer, estudià i sempre més va ésser present a les manifestacions jazzístiques a casa nostra i a fora”. Es refereix a Vicenç Vacca, desaparegut ja fa uns quants anys, i que entre d’altres mèrits té el d’haver estat l’introductor del flabiol en el llenguatge jazzístic.

En la seva ponència Granollers i la febre del jazz —elaborada per encàrrec del Centre d’Estudis de Granollers l’any 2009—, Karles Torra llista les persones que van formar part de la primera junta del Jazz Club local, constituïda formalment el primer de novembre de 1935. Eren Manel Estrada (president), Marià Bufia (secretari), Manel Pagès (tresorer), Manel Marimon (comptador) i, com a vocals, Joan Vernet, Joan Sender, Esteve Gorchs i el nostre Amador Garrell. L’entitat —informa Torra— tenia la seu al Cafè Comercial, i comptava “amb una gramola La Voz de su Amo adquirida el mes d’agost a la família Vacca (…) per un import de 1.200 pessetes a pagar a terminis. Cal subratllar —observa— que els membres del Club provenien majoritàriament de l’Alhambra i la Unió Liberal, i aglutinaven menestrals i liberals”.

Tot recordant la gènesi del Jazz Club, Amador Garrell assenyalava en un dels seus articles que “des del primer moment (…)  [l’entitat] feu una tasca de divulgació, i un dels seus objectius no (…) [fou] altre que el de sortir al pas de la llegenda del soroll, que per desconeixement del jazz, molts l’hi atribuïen. Però el fenomen és imparable, i la gent comença a tenir bona informació gràcies al desenvolupament dels aparells fonogràfics i, sobretot, per la popularització de la ràdio”.

El 31 de març de 1936, el Jazz Club granollerí organitza el primer festival públic d’aquest gènere musical a la ciutat. És una vetllada a benefici de l’Hospital. Va tenir lloc al cinema Majèstic, i no tan sols va servir per a presentar en societat l’orquestra del Club —en la qual Amador Garrell formava com a clarinetista i saxofonista—, ja que al cartell també hi figuraven l’Orquestra Crazy Boys i un plat fort que feia honor a aquest nom: la interpretació de la Rhapsody in blue del compositor nord-americà George Gershwin, a càrrec del trompetista Lluís Rovira i una orquestra formada per músics de Granollers i Barcelona. Rovira, ens diu l’Amador, “va ser un mite i l’exemple màxim dintre els medis musicals. Era l’home que havia arribat dalt de tot en la seva carrera, el que detentava els llocs més prestigiosos i era enaltit per tothom, a Granollers i a tot arreu. Per això, el Jazz Club li feia un gran homenatge”.

Amb el Majèstic ple —i el públic ovacionant les digressions instrumentals de Lluís Rovira “fins al deliri”—, aquella nit va ser una festassa. La Rhapsody in blue, recordava l’Amador el 1995, era una obra difícil d’interpretar. “Requeria —deia— principalment un pianista, un bon pianista; i aquest no era aquest, sinó aquesta, i molt bella de passada. La senyoreta Maria Campmany donà excel·lent interpretació a l’obra (…), i els nostres músics es posaren a l’alçada dels millors, assolint efectes riquíssims i una [notable] riquesa de sonoritats”.

Quatre mesos després, va arribar el desastre. El cop d’estat dels feixistes, la Guerra Civil, i la derrota de la República, amb les conseqüències que tots coneixem i, en part, encara ens afecten. No cal dir que l’Amador es va situar al bàndol correcte: el de la legitimitat republicana i la llibertat. Musicalment, hi ha un últim episodi vinculat amb la guerra. Un fet dolorós relacionat amb la pianista Maria Campany, que Amador Garrell  recordava, amb paraules emocionades, com segueix: “Qui podria preveure aquell dia radiant i solemne del seu concert de Gershwin que aquella dolça pianista hauria de finir la seva vida (…) a la nostra ciutat? Maria Campany, barcelonina, va ésser una víctima més de l’inesborrable i criminal bombardeig feixista de la ciutat de Granollers el dia 31 de maig de 1938”.

La Guerra Civil acaba el 1939, però en el cas de l’Amador les penúries encara duraran uns quants anys més. “Quan vaig tornar del front —declarava l’any 1986— la meva mare vivia de les veïnes, que l’ajudaven amb un vas de llet, una sopa… Les dues filles petites [les seves germanes Maria Antònia i Victòria] irremissiblement van haver d’anar a l’Auxilio Social, on havien de cantar el Cara al sol per un plat de llenties”.  Amb el pare a l’exili, Amador Garrell va ser classificat com a desafecte al règim, i el van destinar en un batalló disciplinari a Barcelona. De tota manera, va tenir sort. “Els que em van denunciar —explicava— es creien que seria una altra cosa (…), [però] em vaig situar molt bé de dibuixant. En aquell batalló érem tots gent com ara jo —arquitectes, aparelladors, delineants—, i ens van destinar al servei de reconstrucció d’esglésies”.

L’activitat musical d’Amador Garrell i Soto torna a prendre gruix i volada avançats els anys quaranta. Som a la post-guerra. “No teníem un pa a la post, la impremta de casa era precintada (…), i vaig tenir la sort de saber una mica de música per podeu viure”, explicava ell mateix a Plaça Gran. És així com —en companyia de Josep Maria Ruera, Lluís Pey i altres amics—, intervé en la fundació de l’Orquestra Selección, Selecció pels amics. Amb els corresponents canvis de format i de personal, aquesta agrupació va estar activa fins a principis de la dècada dels seixanta, quan els codis musicals associats al jovent i al ball van prendre un altre rumb, marcat per un nou gènere musical, el rock and roll, que —diguem-ho tot—, l’Amador mai va apreciar…

Josep Maria Ruera —un gegant de la crònica musical granollerina— va promoure i dirigir la Selecció, que en algun moment de la seva trajectòria arribaria a aglutinar més de vint intèrprets. Estava formada per músics procedents de diverses orquestres de Granollers —Ibèria, la ja esmentada Do-Mi-Sol, Oriental Jazz—, multi- instrumentistes en molts casos, començant pel mateix Amador.

En un cartell promocional de 1944, hi podem veure alguns dels seus primers membres. A banda de Ruera, Lluís Pey i Amador Garrell (saxofonistes tots dos), completen la  formació Víctor Pey igualment al saxo, els trompetistes Amador Molins i Ventura Garcia, Josep Mulet al trombó, Josep Domènech a la bateria, el violí Albert Cerezo —antic integrant del Trio Calvet—, i el contrabaixista Josep Riera.

Amador Garrell va dedicar una gran quantitat de lletra impresa a parlar de l’Orquestra Selecció i contextualitzar-la. Recorda que tot plegat va coincidir amb “el moment de l’èxit mundial de les big-bands americanes: Glenn Miller, Tommy Dorsey, Harry James, etc., que havien escampat el seu estil, i tots els músics d’aleshores els vàrem copiar. La fórmula —revela— era una simbiosi de la cançó americana lleugera amb gotes de jazz. L’orquestra sonava bé amb aquell repertori, i cal dir que teníem uns fans molt particulars: els músics d’altres orquestres que venien a escoltar-nos i ens mostraven la seva admiració”. En un altre text, ens assenyala que “fora de l’orquestra, ajudaren molt seu prestigi (…) l’Antoni Ros-Marbà, en Joan Antoni Bou, l’Adolf Ventas i en Josep Valero, que hi col·laboraren com a arranjadors especials. I també (…) el trompetista granollerí Antoni Busquets, que féu molt, en els assaigs, per estructurar les seccions i ajudar a aconseguir el secret de la sonoritat que feia que la Selecció sonés com una autèntica big-band innovadora al nostre país”.

Amb tot, l’Amador emfatitzava que el màxim responsable d’aquesta excel·lència artística era el director de la Selecció, Josep Maria Ruera. Ruera —escrivia el 1986— “fou la millor troballa i la que marcà el segell prestigiós de la inoblidable orquestra. Gràcies al seu band-leader, l’Orquestra Selecció fou el que fou”.

En un altre article de 1988, l’Amador parlava de l’amistat que l’unia amb Josep Maria Ruera: “Era el senyor Ruera per a tothom. (…) —diu—. [Ell] sempre m’havia proposat de deixar córrer això de senyor, i m’invitava a tutejar-nos, però li’n vaig dissuadir. No m’atrevia a donar-li un altre tractament. Nogensmenys, havia estat el meu mestre de música i, de molt jove, havia assistit a les seves classes. No em vaig atrevir, però arribàrem a un acord. I sempre més el vaig tractar de mestre”.

El tractés com el tractés, Garrell i Ruera no només van treballar junts. També es van divertir plegats. Quan el gran trompetista i apòstol del be-bop Dizzy Gillespie va actuar per primera vegada a Barcelona el mes de febrer de 1953, tots dos —juntament amb d’altres amics— van anar a veure’l al desaparegut cinema Windsor. “En Gillespie —escrivia l’amador a principis dels anys noranta— es va passar de rosca amb les seves pallassades tota la primera part (…). La cosa, però, s’arreglà, i a la segona part va tocar com un àngel, i es ficà el personal a la butxaca (…). En acabar la seva performance, tothom, dempeus, va aclamar el músic genial. I el mestre Ruera, exultant —mai no l’havia vist així— li dedicà el seu fervorós homenatge i aquest comentari: ‘És per treure’s el barret. Quin músic, senyors!’. Rigorosament cert”.

En aquestes i altres aventures, l’Amador va poder esmolar la seva capacitat d’observació. “Vull fer ressaltar —escriu, referint-se a Josep Maria Ruera— una faceta molt particular del seu seu caràcter (…). Em refereixo als seus —com podríem dir-ho?— lapsus de memòria. En un temps vaig ser amic de dos despistats genials: l’un, el senyor Ruera; l’altre, el poeta Carles Sindreu, ambdós grans amics i distrets com ells sols. Hi ha un llarg anecdotari deliciós (…). Superen de molt els acudits clàssics del savi distret, allunyat de la realitat, flotant en les seves cogitacions abstractes, eteri… Eren magnífics!”. Arribats a aquest punt, cal aturar-se un moment en  l’esplèndida Auca franca i vertadera del músic Mestre Ruera, elaborada el 1972, “amb text d’en Carles Sindrell i dibuixos d’en Garrell”. I és que una bona rima, bé justifica pervertir un cognom…

Amador Garrell abandonaria l’Orquestra Selecció el 1950, per prendre un altre rumb musical. A la dècada dels quaranta, però, va desenvolupar una altra activitat que ens interessa reflectir, relacionada amb la represa del Jazz Club de Granollers.

En la ponència del Centre d’Estudis anteriorment citada, Karles Torra ens explica que “a diferència dels altres vuit clubs de jazz que hi havia [a Catalunya] abans de la guerra (…), el de Granollers reprèn les activitats el novembre de 1941 gràcies al fet que Manel Marimon havia lluitat amb els nacionals. Presidida per Marimon, a la nova junta també hi figuren Josep Maria Prades, Josep Dorsé i Manel Poblet, i, llevat del president, no hi ha cap dels membres anteriors”. “La seu del club —agrega— es trasllada del Cafè Comercial a Ca la Sila, i el nou règim prohibeix la denominació de Jazz Club i obliga a canviar el nom pel de Club de Ritmo”.

Recordem que, aquell any ’41, Amador Garrell encara era al batalló disciplinari de Barcelona, cosa que explica perfectament que un desafecte al règim com ell no figuri a la junta del reviscolat club. De tota manera, quan torni a voltar per Granollers no trigarà gens a implicar-se en l’aventura. Una aventura, cal dir, inèdita en l’asfixiant paisatge moral del moment, marcat pel nacionalcatolicisme que imperava. En el seu llibre Jazz en Barcelona 1920-1965, Jordi Pujol i Baulenas rescata una crònica de Justo Ruiz Encina a El Correo Catalán, que exemplifica la situació. Val la pena repassar-la, ni que sigui per riure:

“El hot —diu, referint-se al jazz— es producto de la degeneración de costumbres importada a nuestra patria, después de haber sido experimentada en otros países (…) Por eso nos atrevemos a afirmar que (…) es anticristiano y entraña una malícia satánica que acarreará —de no poner freno a sus desenfrenos— lamentables efectos”. Efectivament desenfrenat, el tal Encina insisteix: “La perversidad del hot —arancado de la música negra y por ende pagana, recogido y exportado por masones y anticatólicos— adquiere mayor refinamiento al expresar el concepto de la muerte en aquellas palabras tan en boga actualmente:

‘Rasca yu
cuando mueras, ¿qué harás tu?
¡Tu serás
un cadáver nada más!’

“Es decir, así se ponen en duda las palabras de Jesucristo, así se rechazan los designios divinos sobre la resurección de la carne (…). Para los cultivadores del hot la vida ha de disiparse en orgías, porque después de muertos queda solamente un cadáver”.

No hi ha evidències d’orgies al si del Jazz Club/Club de Ritme, com tampoc n’hem trobat de la resurrecció de la carn. Sí que n’hi ha d’una ingent activitat musical. El 1984, Amador Garrell destacava que en la nova etapa del club van destacar fets com “la celebració de la Setmana del Jazz i (…) la publicació de la revista Club de Ritmo —un cas insòlit— que esdevé l’única del seu gènere a tot Espanya, amb col·laboracions d’aficionats granollerins juntament amb les de crítics molt notables estrangers dins el món del jazz. Aquesta publicació arriba a donar molt relleu a la nostra ciutat”.

El primer número de la revista Club de Ritmo es va publicar el mes d’abril de 1946. La dirigia Joan Vernet, que havia substituït Marimon en la presidència del club. També formaven part de l’equip Pere Clusellas, Josep Garrell, Manel Clot, Esteve Garrell, i naturalment el nostre Amador, que hi va desenvolupar un brillant treball gràfic. A partir de 1947 s’afegeix a la redacció Esteve Colomer, personatge definitiu per tal que diversos col·laboradors estrangers també firmin a la revista. Publicació pionera —i durant uns anys única— del jazz a l’Estat espanyol, Club de Ritmo va publicar 208 números fins el 1963, el mateix any que el Jazz Club/Club de Ritme granollerí va deixar de funcionar, entrant en una llarga paràlisi que s’allargaria dues dècades.

Ara no és el moment d’analitzar les causes del cessament d’activitats del club, ni de glosar-ne l’esplèndida trajectòria entre el ’41 i el ’63. Amb tot, no podem tancar aquest capítol sense esmentar un altre fet que ens parla de la relació entre Amador Garrell i l’entitat. Situem-nos a l’any 1955. El 5 de març, la Fonda Europa acull la I Jam Session del Club de Ritme, protagonitzada pel Quintet del club, integrat per Vicenç Vacca (guitarra i flauta), Josep Vadell (piano), i tres músics de la Selecció: Ventura Garcia (trompeta), Josep Riera (contrabaix) i Josep Domènech a la bateria. L’èxit fou colossal, de manera que es va programar una II Jam Session pel dissabte 3 de desembre. L’expectativa creada era tan gran, que el recinte va esdevenir insuficient. En aquella nova nit gloriosa, el Quintet va esdevenir Sextet amb la participació d’Amador Garrell al saxo i el clarinet. La sintonia amb el públic va ser, segons els que hi van assistir, total.

Sis anys després de la fundació de l’Orquestra Selecció, Amador Garrell deixa el grup i entra a formar part de la barcelonina Orquestra Leader’s, que va tenir una trajectòria curta però interessant, i en la qual tocava el saxo, el violí i el clarinet. L’any 1950, la Leader’s amenitzava sessions de ball a la Rigat, una sala de festes de la plaça de Catalunya molt famosa a l’època. Com era i és normal en aquesta mena de combos, part del personal anava entrant i sortint de la nòmina. Però en la primera formació de l’Orquestra Leader’s —la del Rigat— destaca la presència d’un multi-instrumentista i cantant anomenat Josep Guardiola i Díaz de Rada, que més tard faria fortuna en solitari com a José Guardiola o, si ho prefereixen, Pepe Hucha. També el trompetista Amador Molins, un altre antic component de l’Orquestra Selecció, que —igual que en el cas de l’Amador— va formar part de la Leader’s fins al final.

L’Orquestra Leader’s va actuar també a Madrid —a sales com la Pavillón i la luxosa Pasapoga—, i més endavant a Portugal, en concret a la sala Politéama de Lisboa. Amb el cantant Josep Forns per bandera des del ’52, el grup oferia nits de ball amb un encert indubtable. N’és una bona prova el fet que la seva posterior trajectòria internacional els dugués per França, Suïssa i, sobretot Alemanya, on van fer una llarga gira, sempre amb contractes de llarga durada i ben pagats. Hamburg, Essen, Colònia i Travemünde —al costat del mar Bàltic—, van ser algunes de les ciutats on van actuar durant aquest intens periple germànic.

La cosa podria haver tingut molta més embranzida, però la mala sort es va creuar en el camí de l’Amador i els seus amics. En el seu magnífic blog dedicat a orquestres i cobles catalanes, el músic i compositor d’Amer Josep Loredo i Moner, explica com va anar tot: “L’orquestra —diu Loredo— es va dissoldre per motius laborals (…). S’els va anul·lar un contractació que tenien assignada per una llarga temporada, quan encara els quedaven compromisos per complir a diversos països europeus (Holanda, Suïssa, Bèlgica, Itàlia…), i les expectatives de futur eren del tot favorables. Però en aquells dies no es podien permetre el luxe d’estar fora de casa aturats durant tres o quatre mesos sense guanyar diners. Tots eren molt joves, sí, però ja tenien família per alimentar”.

En efecte, Amador Garrell i Soto s’havia casat l’any ’50 amb Annita Garcia, que, per cert, el va acompanyar en totes aquestes aventures musicals pel continent. Referint-se a aquest fet particular, l’Amador va escriure —fent gala d’un finíssim sentit de l’humor—:  “em vaig casar, vaig fer les maletes, i juntament amb la meva esposa iniciàrem un viatge de nuvis que durà més de dos anys”. El 1954 naixeria, a Granollers, la Montserrat, la primera dels tres tres fills que van tenir. “No era avinent —escriu Garrell— d’anar pel món amb un petit”.

Quan ja tenia més de setanta anys d’edat, Amador Garrell recordava els dies de bohèmia així: “Home, és clar [que van ser uns anys bons], eren els de la meva joventut! Aquell era el moment de les big-band americanes (…) [i] els músics d’aquí vàrem copiar. Els èxits d’aquelles orquestres componien el nostre repertori, i em penso que els vam arribar a tocar bastant bé. Vaig viure-hi molts anys, fent de músic! Després (…) vaig tirar l’àncora a Granollers una altra vegada, i ja no m’he mogut d’aquí!”. És cert que les noves exigències no allunyen del tot Amador Garrell de la música —ho veurem tot seguit—, però sí que marquen un abans i un després. A partir d’aquest moment, orienta definitivament la seva vida professional cap al grafisme.

Novament a Granollers, el 1955 Amador Garrell i Soto es reintegra a la l’Orquestra Selecció, a la qual romandrà vinculat fins al ’58. Després d’això, i sempre acompanyant l’incansable Josep Maria Ruera, forma part de l’última orquestra del seu currículum: el Conjunto Pleyel, que va actuar sobretot per Catalunya, i en el qual l’Amador tocava el saxo, el clarinet i el violí. Amb aquest grup, Amador Garrell va gravar l’únic registre sonor que tenim de la seva trajectòria: un disc de quatre cançons editat el 1963 pel segell Iberofon. A banda del tema melòdic Chariot —versió d’Ennio Sangiusto—, la resta de temes transcorren per territoris jazzístics, com un St. Louis blues on  podrem apreciar un solo de saxo del nostre Amador.

Segons els crèdits del disc del Conjunto Pleyel, a banda de l’Amador i el mestre Ruera al piano, integraven el grup vells coneguts de la història musical granollerina com Ventura Garcia (veu i trompeta), Josep Arenas (trombó), Vicenç Vacca (guitarra), Salvador Ventura (contrabaix) i Josep Domènech (bateria). Cal fer notar que els arranjaments eren cosa del mestre Ruera i de l’històric Francesc Burrull. En un text estampat a la contraportada del disc, Esteve Colomer, director de la revista Club de Ritmo, emfatitzava amb raó que cada un dels músics del conjunt “tiene un largo historial artístico para poderle confiar un destacado lugar en cualquier formación musical”. Dos paràgrafs més endavant, Colomer informa que “el Conjunto Pleyel ha actuado en innumerables jam-sessions organizadas por diferentes entidades culturales y recreativas. Nosotros —continua— recordamos con fruición aquella memorable jam-session en la que Ventura García y Vicente Vacca colaboraron tête-a-tête con el americano Bill Coleman, y en qué grado de alta tensión les ovacionó nuestro público constantemente”. Esteve Colomer es refereix al concert que Coleman va fer al Casino de Granollers l’any 1961. Als bisos, Vacca i Garcia es van unir a la resta de músics per interpretar, When the saints go marchin’ in, precisament el mateix estàndard que obre l’únic disc del Conjunto Pleyel.

Tot i que no van enregistrar cap altre disc, els Pleyel van durar fins l’any 1968. A partir d’aquest moment, la relació d’Amador Garrell amb el fet musical és més indirecta i ocasional. Hi ha, però, alguns fets d’indubtable interès que ens ajuden a complementar —i anar tancant— el relat. El primer, un revival de l’Orquestra Selecció que va tenir lloc al Casino, on en paraules de Joan Garriga es va “recordar un passat musical esplèndid i milers de records, entre ells, els dels solos de l’Amador amb el saxo interpretant When you’re smiling”.

L’altre, important, en situa a l’any 1983. L’aleshores Centre Cultural de La Caixa  organitzava, sota la direcció de Roser Lleonart, el cicle Ara Jazz. Aquesta iniciativa va dur a la nostra ciutat figures internacionals de nivell com Buddy Tate, Randy Weston, Monty Alexander o Wild Bill Davis. “Amb aquesta embranzida —explica Karles Torra a la seva ponència sobre el jazz local—, es torna a reconstituir el Jazz Club de Granollers, en el qual figuren membres històrics com Pere Clusellas, Esteve Colomer, Manel Estrada, Pere Espaulella, Amador Garrell i Manel Clot, al costat de dues noves incorporacions: Lluís Sitjes i Quico Sala”.

L’any 1984, se celebrava el cinquantenari de l’arribada del jazz a Granollers, i va ser justament Amador Garrell qui va fer-ne el discurs commemoratiu. Aquest reviscolament associatiu va ser puntual —haurien de passar uns quants anys més perquè la reconstrucció fos del tot efectiva—, però altament emotiu. Així ho recordava l’Amador, glosant en un article el sopar que va agrupar als supervivents del Jazz Club original:

“Ens preguntem —diu Amador Garrell—: què tindran aquest del jazz per sentir-se tan joves? (…) i quina mena de doctora Asland o altre gerontòleg ha fet el miracle perquè aquells sexagenaris (pel cap baix) es mantinguessin tan vitals? (…) Perquè el cert és que allí no s’hi podia veure pas vells, xarucs, valetudinaris i ensopits. No. Nosaltres hem arribat a creure que el beuratge màgic, el filtre de l’eterna joventut no ha estat altre que la seva inveterada afecció. Si no, comproveu-ho en qualsevol concert de jazz. Això sí; les testes carrosses, les calbes ostensibles i les panxes impúdiques hi són. Però l’esperit no s’ha esmussat, certament. Aquest es manté com quan en l’adolescència decidí estimar el jazz. I, com aquell que res, es resisteixen a envellir. Magnífic!”.

L’any 1990, el Jazz Club va retre homenatge a Amador Garrell i Soto, mitjançant un concert al Museu de Granollers, protagonitzat per l’Oliver Jones Trio. Reblant el clau, aquest 2017 el Festival de Jazz de Granollers ha estat dedicat a la memòria de l’Amador amb motiu del centenari del seu naixement. Just i necessari.

Conferència llegida al Museu de Granollers en el marc dels actes del Centenari d’Amador Garrell i Soto

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *