Universos acoblats

Roger Mas & Cobla Sant Jordi
Teatre Comarcal de Solsona (28 / XII / 2011)

Per què ens agrada tant el treball de Roger Mas? La pregunta té moltes respostes. Per una veu extraordinària. Per una lírica sòlida i envolada. També per un tercer argument que no és pas l’últim de la llista de motius que treballen a favor seu: la connexió tel·lúrica que brolla de la seva obra, un vector que ha explorat en diverses direccions. Una d’aquestes rutes el relaciona amb la cobla, que segons ha explicat l’artista bascula entre allò culte i allò salvatge, incert territori on la seva poètica ha trobat un excel·lent marc d’expressió.

El festeig de Roger Mas amb la cobla ve de lluny. En trobem exemples a la seva discografia des de l’Oda a Francesc Pujols del 2006. Però el que va començar sent un flirt ha esdevingut una relació més seriosa i satisfactòria. El mes d’abril passat, es va aliar amb la Cobla Sant Jordi, donant inici a una tanda de concerts que cristal·litzarà amb el disc en directe que s’ha enregistrat al Teatre Comarcal de Solsona, i que sortirà al carrer d’aquí tres mesos.

El pianista i compositor Xavier Guitó signa els arranjaments d’una proposta que agermana dos universos amb resultats més que brillants. Roger Mas, els seus músics habituals i els de la cobla (en total eren 15 a l’escenari) van desgranar un repertori de vint temes que es va iniciar amb una sardana de l’esmentat Guitó (El rei dels núvols) i es va cloure amb la Santa espina, tema que el benhumorat Mas va presentar com The holy thorn, assegurant que era una peça tradicional anglesa.

Anècdotes a banda, el programa de la nit estava format en essència per dos grans blocs. D’entrada, una selecció del cançoner de Roger Mas adaptat al so que explora en aquesta aventura, en la que van sobresortir números com L’home i l’elefant, Caminant o El dolor de la bellesa. En un segon tram, i fent bona la teoria que relaciona l’ultralocal amb l’universal, Mas i els seus socis van enlluernar el públic amb un repàs per la cançó d’autor continental amb parada a Itàlia, Galícia, França, el País Basc i Espanya. En aquest capítol, va aconseguir grans resultats amb Amore che vieni, amore che vai (Fabrizio de André), L’aigle noir (Barbara) i una singular relectura de La bien pagá.

Alguns temes inèdits i experiments completaven una proposta que ocuparà el cartell de l’auditori de Barcelona el proper 24 de març. Si accepten un consell, no s´ho perdin.

Publicat a La Vanguardia (30 / XII / 2011)

Talent explorador

Pau Vallvé
L’Auditori, sala 3 (17 / XII / 2011)

Qui va dir allò de “gent jove pa tou”? Prenguem el cas de Pau Vallvé per desmentir-ho. Cantant, productor, compositor de cançons i bandes sonores, aquest barceloní nascut el 1981 ha desplegat una obra artística impressionant, que ja suma una dotzena de discos. Dissabte va escriure el darrer capítol de la gira de presentació del seu disc 2010.

Vallvé (veu, guitarra, looper, percussió), va comparèixer molt ben acompanyat per Maria Coma (teclat), Nico Roig (guitarra elèctrica) i Jordi Casadesús (baix), que van traçar un concert marcat pel notable talent musical que caracteritza la seva proposta, així com un excepcional i agut sentit de l’humor.

Pau Vallvé no sembla que es trobi molt còmode amb l’etiqueta de cantautor, però les seves cançons tenen un gran interès líric quan descriu el contingut que ell sap detectar en l’aire (Tots els buits), o associa pèrdues familiars i climatologia (L’àvia ha fet nevar). Amb tot, el principal actiu d’aquest músic resideix en l’exploració sonora que caracteritza el seu treball, una brillant i contínua creació de paisatges i atmosferes que incrementen l’atractiu irresistible de cançons com Amics dels cirerers o Encara no.

Publicat a La Vanguardia (19 / XII / 2011)

Serrells

Orquestra Àrab de Barcelona
L’Auditori, sala 2 (16 / XII / 2011)

Tot i que donem per fet que encara queda bastant camí per recórrer fins a consolidar veritables democràcies, la Primavera Àrab desperta moltes esperances. L’Orquestra Àrab de Barcelona els dedica Libertad, en que la formació resident de L’Auditori inclou Somnis d’Orient, el primer tema que interpreten íntegrament en català.

Tres anys després de Maktub, l’OAB torna amb una col·lecció de cançons desigual, en què grans encerts conviuen amb exercicis d’interès més relatiu. Hi va haver al·lusions interessants a la tradició isawa (El viajero, La celebración, El camino), i brillantors devocionals magnífiques (Allah). Però també altres cançons que s’endinsaven en terrenys més previsibles, com Tango de la amargura, encara que la peça estigui ben treballada i resulti vistós el duo vocal entre Mohammed Bout i Paula Domínguez, una de les figures convidades de la gala.

En el seu noble afany per integrar aires variats, l’OAB cau de vegades en un cert estàndard en el qual, per sobre la seva indubtable qualitat, els falta grapa quant a plantejaments. També en el seu cas és primavera, però hi queden serrells que han d’atendre.

Publicat a La Vanguardia (18 / XII / 2011)

Estampes inquietants

Nacho Umbert & La Compañía
Sala Music Hall (14 / XII / 2011)

Bona entrada per veure Nacho Umbert, que després de liderar la banda Paperhouse als noranta, es va apartar de la música durant 14 anys. Però tot passa, i va tornar el 2010, en què va publicar un primer i aclamat disc. Aquest any, Umbert ha llançat No os creáis ni la mitad, magnífic àlbum produït per Raül Fernández Refree, un dels quatre músics que l’acompanyaven en el concert de dimecres.

Umbert, de quaranta anys, s’expressa en castellà i amb unes gotes de català. Hi ha un interessant contrast entre la seva dicció (reposada, neta, amb una exquisida presència musical) i la mirada de l’autor, aguda i càustica, amb remarcables cops d’efecte surrealistes. Alquímies d’un cançoner elegant que, a Nuestra especialidad, dissecciona amfitrions d’un final d’any (“tengamos la puta fiesta en paz”); la persecució i l’espoli d’El Sr. Esteve (víctima d’un gendre engominat), i altres estampes que, encara que són quotidianes, no deixen de ser inquietants.

Publicat a La Vanguardia (17 / XII /2011)

Enigmes atractius

James Blake
Razmatazz 1 (8 / XII / 2011)

Razzmatazz celebra aquests dies l’onzè aniversari programant concerts que abracen diversos gèneres. Dijous va oferir una sessió dedicada al postdubstep, en què van contractar una nòmina variada d’artistes adscrits a aquesta escena de la música electrònica. Noms destacats (Jamie XX, Jamie Woon i d’altres), en un cartell encapçalat per James Blake, que fa només uns mesos va deixar un gran record al seu pas pel festival Primavera Sound.

Aquest jove artista anglès (23 anys), amb una discografia encara no gaire voluminosa (cinc EP i un àlbum), va protagonitzar una vetllada de gran força emotiva, amb un concert en el repertori del qual no van faltar The Wilhelm scream, la seva celebèrrima versió del tema de Feist Limit to your love i altres materials de publicació més recent. Acompanyat per un guitarra i un bateria, Blake va meravellar el públic amb un discurs musical en què van destacar episodis d’una gran competència rítmica, i en el guió del qual vam transitar, entre d’altres, per paisatges preciosistes, alguna pinzellada jazzística, sorollismes elegants i una sàvia administració de les pauses i silencis que reforcen l’atractiu enigma de la seva proposta.

Tocant els teclats, o deformant la veu mitjançant els corresponents filtres electrònics, James Blake es va apropant a les portes del mainstream, amb un so que tantes vegades apel·la a les coses tel·lúriques, evocant fins i tot una certa transcendència.

Publicat a La Vanguardia (10 / XII / 2011)

Una veu rere el teló d’acer

La cantant polonesa Violetta Villas va morir dilluns passat, dia 5 de desembre, a casa seva a Lewin Klodzki, al sud del país. Tenia 73 anys. En el moment de redactar aquestes línies se’n desconeixen les causes de la mort, tot i que segons paraules d’un portaveu de la policia local recollides per Associated Press, les autoritats han ordenat l’autòpsia pertinent. Nascuda a Bèlgica el 1938 al si d’una família polonesa, Violetta Villas (el veritable nom de la qual era Czeslawa Maria Cielak) va tornar el 1948 al seu país d’origen, on va començar a estudiar música. Les grans prestacions d’aquesta soprano de coloratura feien pensar que el seu futur era en l’òpera, però es va estimar més orientar la seva feina cap a la música popular, terreny en el qual es va llaurar una carrera internacional molt important.

Va debutar a la ràdio polonesa el 1960, gràcies a l’impuls del compositor Wladislaw Szpilman, la biografia del qual va inspirar el film de Roman Polanski El pianista (2003). Tot seguit, va tenir l’oportunitat de girar per diversos països europeus a un cantó i a un altre del teló d’acer (en escenaris com l’Olympia de París), a més dels EUA, el Canadà i Israel.

Violetta Villas va actuar amb gran èxit a Las Vegas durant la segona meitat dels anys seixanta; allà hi va compartir vetllades amb primeres espases com Frank Sinatra, Barbra Streisand o Paul Anka. També va gravar discos per a Capitol Records, i va actuar en pel·lícules com a La llegenda de la ciutat sense nom (amb Lee Marvin) o Un paraíso a golpe de revólver (amb Glenn Ford), totes dues el 1969.

Amb tot, la guerra freda va truncar el seu somni americà. A principis de la dècada dels setanta, la cantant va volar a Polònia per cuidar-se de la seva mare, molt malalta, i les autoritats del règim comunista no li van permetre tornar a Occident. Violeta Villas no va poder viatjar a Amèrica fins al 1987, i va iniciar en un Carnegie Hall de Nova York de gom a gom la corresponent gira, que va passar per Las Vegas, Denver, Miami, Texas, Chicago o Mont-real.

Publicat a La Vanguardia (10 / XII / 2011)

Bankrobber, part de l’art

Any 2001. Per imperatiu legal, Napster deixa de ser un servei lliure d’intercanvi d’arxius. Tanmateix, altres sistemes a la xarxa, a més d’invents com l’iPod (presentat l’octubre per la companyia de Steve Jobs), continuen animant la tempesta perfecta de l’mp3, destinada a alterar radicalment el panorama de la indústria mundial.

Vist amb perspectiva, no sembla el millor moment per fundar una discogràfica, però la història no l’han escrit mai els covards. Així que, al desembre, dos nois de la Bisbal d’Empordà (Xavier Riembau, de 25 anys, i Marçal Lladó, de 22) i un altre de Barcelona (Jordi Pi, 23), inscriuen en els registres corresponents una nova firma a la quan anomenen Bankrobber en honor a la cançó homònima del grup The Clash. Inversió inicial: 400.000 pessetes (quina època!) per cap. Després de la publicació dels seus dos primers discos (un àlbum de Holland Park i un EP d’El Chico Con La Espina En El Costado), se’ls uneix Ramon Ponsatí (27), que completa la direcció de l’empresa.

Deu anys després d’haver-se fundat, Bankrobber és la marca catalana amb més prestigi en l’àmbit de la música moderna: la casa de Mazoni, Sanjosex i El Petit de Cal Eril, només per esmentar tres dels seus artistes més reconeguts. Un segell que Pere Agramunt, líder del grup La Brigada i director del festival Faraday, qualifica com “el nostre Sub Pop”, traçant un símil amb la discogràfica de Seattle que va descobrir Nirvana.

Alberto Guijarro, codirector del festival Primavera Sound, opina que els nostres protagonistes “han creat un estil que marca un abans i un després en el món del pop i el rock en català. Crec que Bankrobber són els grans culpables del panorama actual, menys polititzat que fa uns anys i en el qual la música s’ha situat per fi per sobre altres consideracions. Han obert camí perquè molta gent perdés els prejudicis”.

Prenent cafè prop de l’oficina de Bankrobber al barri de Gràcia, els barbuts Xavier Riembau i Marçal Lladó rebobinen fins al 2001: “Aleshores, no ens vam plantejar si era un bon moment per vendre discos. No pensàvem en la indústria, sinó simplement en treure a la llum una música que ens semblava interessant”.

Bankrobber té avui quaranta referències editades i funciona amb una dinàmica de 360 graus que inclou també editorial i management. És la manera de treballar que exigeix el moment (necessites més fonts d’ingressos), però també sintonitza amb la nostra filosofia. No fitxem artistes, treballem amb ells i adquirim un compromís amb la seva carrera, pensant més en el que succeeixi amb la seva obra a llarg termini que en la venda immediata”.

Aquesta política es tradueix en complicitats amb els músics. És el cas de Ramon Faura, que  que ja ha editat tres discos de Le Petit Ramon amb Bankrobber. “Per a mi, són gairebé com un més de la banda”, assegura. “En altres discogràfiques, de vegades tenia la sensació d’haver de passar un examen quan els presentava el meu material. Però no són calculadors, els mou el cor. Sé que mai no intentaran tallar-me les ales (al contrari, els encanten les marcianades!), i que si discutim serà estrictament per un tema musical. Amb ells –rebla– puc ser honest i creatiu”.

Le Petit Ramon participarà el proper dia 16 a la festa que es farà per celebrar els deu anys de Bankrobber a la sala Apolo. La publicitat assenyala que serà una nit “irrepetible”, i no exagera, ja que hi actuaran la immensa majoria d’artistes que formen part de l’exquisit catàleg de la casa. Un catàleg, per cert, en el qual al seu dia no van voler donar cabuda a uns encara desconeguts Manel. “Decidim amb quins artistes volem treballar per unanimitat, i en aquell moment el que ens venia de gust era fer el primer disc d’Espaldamaceta, aclareixen Riembau i Lladó.  “Vam prendre la nostra decisió. Creiem que Bankrobber s’ha de jutjat pel que ha fet, i no pel que ha deixat de fer”. Un argument assenyat.

.·.

Cinc artistes imprescindibles

Guillamino
1 dia (2003)
Gran suport per a una Bankrobber que gairebé acaba de nèixer. Al juliol, el malaguanyat John Peel va punxa el tema Anestesia al seu  xou radiofònic de la BBC1. Un altre discjòquei influent de la cadena britànica, Gilles Peterson, forma part dels admiradors del músic barceloní (“ho té tot: soul, bet, veu, idees…”). Al cap de vuit anys, el 2011, Pau Guillamet ja té publicades set referències amb el segell. Ha actuat als Estats Units, el Japó, Xile, França, Alemanya i Itàlia.

Sanjosex
Viva (2005)
Carles Sanjosé, de la Bisbal, feia anys que tenia escrita una part de les cançons d’aquest disc, però es limitava a tocar-les de tant en tant en concerts informals. Els seus paisans de Bankrobber el van convèncer i van treure a la llum l’obra d’un artista que combina influències honorables amb una descripció encertada dels seus paisatges vitals. Viva i els dos àlbums posteriors (Temps i rellotge i Al marge d’un camí), situen Sanjosex entre els artistes ineludibles de la cançó d’autor del moment

Espaldamaceta
Madera y poca luz (2008)
El primer dels tres registres que el ciutadà Juan José González, descobert pels nois de Bankrobber a Tarragona, ha publicat fins ara. Armat amb una guitarra de niló, Espaldamaceta va sorprendre tothom amb una col·lecció de cançons tristes que contrasta, i molt, amb l’actitud escènica despreocupada que adopta aquest cantautor tan peculiar. Una rara avis més que suggeridora. El van seguir Algo cae al suelo i Miedo al silencio (I i II)

Mazoni
Eufòria 5 – Esperança 0 (2009)
La Bisbal és terra d’oportunitats. Si no, fixeu-vos en Jaume Pla, que va ser membre de Holland Park, la banda que va inaugurar el catàleg el 2011. El projecte actual de Pla, Mazoni, és una de les propostes més sòlides del pop-rock català. Ha publicat a Bankrobber cinc àlbums d’estudi entre el 2004 i el 2011. Eufòria 5 – Esperança 0 és el que va representar la confirmació de Mazoni i, segurament, el més ben resolt. Referents musicals de luxe (The Beatles, The Who…) i una lírica afilada i intel·ligent.

El Petit de Cal Eril
Vol i Dol (2010)
Les indagacions de Bankrobber han arribat fins a Guissona, pàtria del cantautor Joan Pons, home que s’inspira amb l’olor de xiclet i el siroll dels tractors. Al segon àlbum de Pons (després de debutar amb I les sargantanes al sol), El Petit de Cal Eril adopta un aspecte més fosc. Ofereix un cançoner molt marcat per la sentència que va llegir al cementiri local: “Sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”. Folk-rock del bo, matisos psicodèlics i altres decapitacions.

Publicat a Cultura/s (7 / XII / 2011)

Dictàfons i binocles

Paolo Conte
L’Auditori (1 / XII/ 2011)

Clausura del Festival de Jazz amb Paolo Conte, un dels primers espadatxins de la cançó d’autor continental, el treball del qual té el principal referent musical precisament en aquest gènere. L’any passat, Conte va publicar Nelson, disc del qual només va rescatar un parell de cançons. El piemontès venia amb deu músics, i va començar el concert amb Cuánta pasión, tema que ja ens va posar sobre la pista d’un trio de guitarres que va aportar molt a la vetllada, de manera especial a Diavolo rosso, en què també van destacar els traços del clarinet i el violí.

Vestit d’esport i eixut de paraules (només va parlar per presentar els músics), Conte va servir a l’audiència exquisides delícies de tardor, gairebé sempre cantant al piano, encara que va fer un parell d’incursions a la marimba. Va passar d’Azzurro, però no de Via con me, en un repertori en què van destacar la meravellosa construcció d’Alle prese con una verde milonga, l’emoció de Madeleine o l’esplendor de La negra. Amb la veu rugosa i fumada, i les felices acrobàcies de kazoo, l’avvocato va desplegar el seu imaginari, que ens parla d’amants vistes “con lontanissimi binocoli” i dictàfons d’un temps ideal.

Publicat a La Vanguardia (4 / XII / 2011)

Recorregut anímic

Vetiver / Fleet Foxes
L’Auditori (27 / XI / 2011)

El Primavera Club va culminar amb la doble actuació de les bandes dels Estats Units Vetiver i Fleet Foxes en un Auditori ple. El primer d’aquests grups va plantejar una compareixença correctíssima, amb enduriment progressiu, en la qual van incloure temes com Wonder why, pertanyent al seu nou disc, The errant charm. Hi havia en el treball finor i cànon, però les condicions ambientals no jugaven al seu favor. Aplaudint amb més amabilitat que no passió, els espectadors es van limitar a esperar que correguessin els minuts, per poder veure a la fi al grup estrella de la jornada, els Fleet Foxes, esquadra que ha recollit elogis universals amb el seu segon àlbum, Helplessness Blues.

La maquinària dels Fleet Foxes gira al voltant de Robin Pecknold, autor i cantant (per cert, extraordinari) del sextet. Temes nous (tremenda The shrine / An argument entre d’altres) i rescats del seu també celebrat primer treball (Your protector…), van traçar la nit enlluernadora. La seva proposta se sustenta en en boniques harmonies vocals i en cançons de guió elaborat, amb recorregut i varietat de paisatges, que traslladen el més pinxo a una incontestable atmosfera emocional. En aquest camí, la mirada musical dels Fleet Foxes integra de manera exquisida les referències històriques més honorables, entre elles la Califòrnia somiada, el folk-rock britànic i, fins i tot, un puntual apunt free jazz de saxo. Molts quirats.

Publicat a La Vanguardia (30 / XI / 2011)