Paradisos guanyats

Pau Riba
Centre Artesà Tradicionàrius (24 / XI / 2011)

“Hola, bona nit. Passi, passi…”. El tipus que recull les entrades d’aquest concert va vestit de gripau. Porta una disfressa inversemblant, però si algú encara té dubtes, pot llegir la sentència que du estampada al pit: “Jo sóc el gripau”. Alçant la vista una mica més, descobrim que es tracta d’Albert Pla. Primer gag de la nit.

Rebobinem. El 1971, Pau Riba grava el disc Jo, la donya i el gripau, un extraordinari exercici de folk lisèrgic inspirat en el naixement del primer fill que van tenir el cantautor i la seva esposa, Mercè Pastor, morta el 1995. Un àlbum registrat a l’aire lliure a Formentera que hem de comptar, sense que tregui el cap ni l’ombra del dubte, entre les obres cabdals de la música moderna catalana.

Quaranta anys després de la seva edició, Jo, la donya i el gripau ha estat objecte d’exquisides reedicions en vinil i en CD, operació que ha implicat una bonica aliança entre tres discogràfiques (Bankrobber, La Casa Calba i G33G), i la col·laboració de gent com el pintor mallorquí Miquel Barceló.

Reblant la jugada, Pau Riba va oficiar al Centre Artesà Tradicionàrius l’espectacle 40 gripaus en companyia d’una nombrosa nòmina de convidats, entre ells, quatre dels seus fills.

El més petit del clan Riba, en Llull (vuit anys), tocava la bateria a la banda base del concert, on també formaven Ivan Telefunken, Mau Boada (Les Aus, Esperit) i dos dels Mortimers. Tres germans seus (Pauet, Caïm i Angelet, enquadrats a Pastora), van pilotar una èpica interpretació de la preciosa Donya Mixeires, ja avançada la gala.

La llista d’artistes associats es completava amb Enric Casasses, Pascal Comelade, El Petit de Cal Eril, Neil Harbisson i Moon Ribas. Fora d’això, d’alguna manera també van ser a Gràcia els amics caiguts que Pau Riba va evocar al principi de la sessió: el productor Mario Pacheco, el cineasta Joaquim Jordà, el guru Damià Escuder i, sens dubte, Pau Maragall Malvido.

Jo, la donya i el gripau és, esclar, fruit d’un temps, uns paisatges i unes circumstàncies vitals irrepetibles. Però el concert de dijous passat al Centre Artesà Tradicionàrius no parlava de paradisos perduts, sinó de la joiosa celebració de la vida continguda en unes cançons que superen el pas dels anys sense que es malmetin.

Sempre al caire de l’imprevisible, Pau Riba va plantejar un bolo marcat per la sorpresa permanent, en què van desfilar prodigiosos invents (un admirable molí de guitarres) i textures sonores estimulants, on destacaven temes com per exemple Ora catalina, La vella del fons del pou i una Mama nen que ens va fer pensar en els Grateful Dead en persona.

Publicat a La Vanguardia (27 / XI / 2011)

Incombustibles calaveres

Els Rolling Stones són un dels casos més increïbles de pervivència en el rock. Han escrit una crònica moderna atapeïda d’episodis cèlebres, que de vegades ens situen en les coordenades de la transgressió, i d’altres simplement en terrenys sòrdids. En qualsevol cas –i sense menysprear mai l’impacte d’aquesta llegenda–, les raons de tantes dècades de carrera artística es fonamenten en la inqüestionable solidesa de la seva feina musical, així com en el gran domini de les lleis de l’espectacle que la banda britànica exhibeix en estadis de tot el món cada vegada que li dóna la gana. El més bonic de tot plegat és que ni tan sols no necessiten estar de moda per continuar girant pel planeta, com també li passa a l’altre gran supervivent d’aquest negoci, Sant Bob Dylan.

Firmant conjuntament un cançoner atapeït de clàssics, Mick Jagger i Keith Richards constitueixen un equip creatiu imbatible. Amb tot i això, la gran vivència dels Rolling Stones se substancia des de fa bastants anys en la sort del directe. El carisma i les prestacions com a frontman de Jagger, i l’inspirat diàleg guitarrer entre Richards i Ron Wood, converteixen cada retorn a la carretera dels Rolling Stones en un esdeveniment certament excepcional. Malgrat els perjudicis del temps, i per alguna insondable raó, encara aconsegueixen que els vegem com aquells nois dolents (però dolents de veritat) que van ser una vegada…

Sí: hi continua havent alguna cosa diabòlica a casa d’aquests incombustibles calaveres que ens alegren l’existència aferrats majorment als arcans del rhythm and blues, i que al llarg de la seva història han superat diverses morts anunciades, enterrant els enterradors. Digueu-los dinosaures si voleu, i potser no us equivocareu, però en aquest cas la paleontologia és sobrera.

Publicat a La Vanguardia (23/XI/2011)

Instal·lats en l’excel·lència

Cowboy Junkies
Sala Apolo (13 / XI / 2011)

“Definitivament, hem de tornar aviat…”. Paraules escrites en el Tour Diary digital dels Cowboy Junkies poques hores després del seu concert a Barcelona. Una sessió dividida en dues parts, en la qual van repassar els primers volums de la seva encara inacabada tetralogia The Nomad Series per atacar, després de la mitja part, temes anteriors, amb un especial èmfasi en el celebrat àlbum de 1988 The Trinity Session. La pausa, per cert, també es justificava per raons comercials. Amb humor i picardia, Margo Timmins va animar a comprar discos i samarretes durant el descans. I és que l’autogestió és bonica, però complicada.

Significatives anècdotes a part, els canadencs van protagonitzar a les ribes del Paral·lel un concert més que brillant, instal·lats en l’excel·lència des de la inicial Sing in my meadow fins a la darrera Powderfinger, la segona versió de Neil Young present en un repertori que sumava 19 números. En la primera part, van prendre rellevància els records del malaguanyat cantautor Vic Chesnutt (See you around, Wrong piano), així com la calma solemne de I cannot sit sadly by your side i un cert art de fuga a Late night radio. El segon temps va començar amb la celebèrrima relectura de Sweet Jane (Lou Reed), i van transitar per altres peces amb força com Me and the devil blues (de la fèrtil herència de Robert Johnson) o Missguided angel.

Margo Timmins és una cantant exquisida, que emociona i magnetitza amb la mateixa habilitat tant en la distància curta com en narratives més denses. Amb això com a principal banderí que enganxa el públic als Cowboy Junkies, la proposta s’engrandeix per obra i gràcia d’un discurs musical excel·lent, en el qual es van alternar la tensió elèctrica, el folk estrany de manera bonica, els girs d’avantguarda, els embats psicodèlics i altres sorpreses. Per tot això, és una gran idea que els Cowboy Junkies tornin aviat a aquesta ciutat, que van reconfortar amb les seves boniques cançons tristes.

Publicat a La Vanguardia (15 / XI / 2011)

Alta densitat

Sílvia Pérez Cruz
Teatre Coliseum (11 / XI / 2011)

El 10 de novembre del 2010 va morir el músic i divulgador de l’havanera Càstor Pérez. Al cap d’un any, la seva filla, Sílvia Pérez Cruz, l’ha volgut recordar amb dos recitals consecutius que van tenir lloc a Girona i Barcelona. En un Coliseum ple de gom a gom, l’empordanesa va protagonitzar una vetllada d’alta densitat tant en el terreny emocional com en el musical. Va provocar hurres i bravos d’una audiència literalment rendida i sorpresa, un altra vegada, per la seva veu privilegiada i la seva extraordinària expressivitat. Una nit en què la nostra artista va disposar d’una llarga llista d’associats, des de Refree fins al grup de percussió Coetus, passant per Toti Soler.

Amb el sentiment a flor de pell, unit a un tractament musical intel·ligentíssim i avantguardista, Sílvia Pérez Cruz va plantejar una programa ric en matisos. Juntament amb cançons de collita pròpia que formaran part del seu primer disc en solitari (11 de novembre, Pare meu, amb lletra de Maria Cabrera…), va visitar entre altres territoris la cançó d’autor catalana (He mirat aquesta terra de Raimon/Espriu amb Toti…), es va aturar a Amèrica Llatina (Atahualpa Yupanqui, Simón Díaz…) i va crear un gran impacte en la seva relectura de Gallo rojo, gallo negro o l’havanera Vestida de nit, final de la gala.

Publicat a La Vanguardia (13 / XI / 2011)

Plata de llei

Marc Parrot
L’Auditori (10 / XI / 2011)

És una gran satisfacció comprovar que Marc Parrot té vida artística més enllà de les moltes feines per a la televisió que omplen la seva biografia. L’inspirat cantautor barceloní ens sorprèn ara amb un nou disc, Començar pel final i l’espectacle Ombres de plata, presentat dijous a la sala petita de L’Auditori. Quatre anys després d’Interferència, Parrot presenta una excel·lent col·lecció de cançons inspirades en una sèrie de curtmetratges rodats entre el 1904 i el 1912 per Segundo de Chomón.

La funció dura tot just una hora, però té molta substància i encant. Presideix el muntatge una pantalla de cinema en què es van projectant una desena de títols. Mentrestant, Marc Parrot i els seus dos acompanyants (Dani Ferrer al teclat, Joan Anton Mas a la bateria) interpreten temes com Acròbata, Ressona el gong o Molta cara des d’un lateral, i pràcticament engolits per la foscor. Amb diveres pàtines musicals (múscul rock, cançó pop, paisatges onírics), els respectius imaginaris de Chomón i Parrot encaixen, casen i es complementen sorprenentment bé.

Publicat a La Vanguardia (12 / XI / 2011)

Profundament

John Grant
Sala Apolo (8 / XI / 2011)

Després d’una dècada al capdavant del grup The Czars, desmantellat el 2004, el nord-americà John Grant no va tornar a la palestra musical fins a l’abril del 2010. En aquesta data, es va editar el seu primer disc en solitari, Queen of Denmark, en el qual el va acompanyar el grup de rock Midlake. Es va penjar una medalla, ja que la revista britànica Mojo ha considerat Queen of Denmark com el millor disc editat al llarg de l’any passat.

Dimarts a la nit, Grant va presentar aquest material esplèndid a Barcelona. I ho va fer en unes condicions ambientals molt favorables, ja que va actuar davant una platea asseguda, aspecte que afavoreix la recepció que, en realitat, demanen les balades impecables del nostre protagonista. Un temari profundament emocionant, arrelat en la trajectòria vital d’aquest cantautor de 42 anys, homosexual nascut en una família ultracatòlica de Michigan, que ha hagut d’anar a totes en la batalla per superar l’afició a les drogues i l’alcohol.

Temes del nou disc com I wanna go to Marz, Where dreams go to die o TC and honeybear, entre tants d’altres, van marcar el concert d’aquest inspirat autor que, una vegada fora del pou, se serveix d’una honestedat brutal (així com de certes puntes de saludable cinisme) per construir el seu cançoner imbatible. Fora d’això, en el repertori també hi va haver espai per refrescar peces de la seva etapa amb The Czars, com Drug.

Poliglot i simpàtic, John Grant transforma els turments de l’exclusió i la dependència en bellesa, i se serveix d’un interessant discurs musical, que va bascular entre el classicisme del piano i els vaivens electrònics retropop que construïa el teclista que l’acompanyava. Un equilibri d’allò més peculiar, que tornava a donar aparences d’excepcionalitat a una compareixença digna de ser recordada durant molt de temps, i on vam veure un vocalista excel·lent, tant per la solvència de la tècnica, com per la capacitat d’establir ponts directes amb l’espectador en un àmbit gairebé íntim.

Publicat a La Vanguardia (10 / XI / 2011)

Nostàlgies del dissabte vespre

Yes
Sant Jordi Club (5 / XI / 2011)

El grup britànic Yes va ser una de les bandes més destacades de l’escena prog-rock de la dècada del 1970. Amb la marxa del cantant Jon Anderson, l’actual encarnació de Yes inclou un únic membre fundador, el baixista Chris Squire. També supervivents dels anys setanta com el guitarrista Steve Howe i el bateria Alan White, a més del teclista Geoff Downes (que va treballar en el disc del 1980 Drama). Complementa l’oferta un nou vocalista: el quebequès de 45 anys Benoît David, fitxat el 2008, que abans havia tingut una banda de tribut a Yes i va ser localitzat pel grup a Youtube.

El mes de juny passat, i després d’una dècada sense gravar cap àlbum d’estudi, Yes va publicar el disc Fly from here, produït per Trevor Horn. Al seu pas per Barcelona, la banda va atreure una discreta quantitat d’espectadors (menys de mitja entrada) al Sant Jordi Club; unes persones que estaven convocades a la infreqüent hora de les vuit del vespre. La banda va oferir un repertori que, a més del seu nou treball, va picar bastant aquí i allà en l’obra dels anys setanta (de Yours is no disgrace a la darrera Roundabout) i una mica menys els vuitanta (l’omplepistes Owner of a lonely heart…).

Amb el temps que ha passat i continua passant, el discurs musical que un dia va incloure efectes sorpresa ja ha perdut aquesta capacitat. Tanmateix, els Yes dels nostres dies compleixen perfectament la seva missió, que consisteix més que res a convocar nostàlgies. Tampoc no hi ha grans salts (ni al buit ni a l’espai) quan desgranen sencera la suite que dóna títol al seu nou àlbum, episodi interminable malgrat la contrastada aplicació demostrada pels músics dissabte passat.

Publicat a La Vanguardia (7 / XI / 2011)

De nit, amb Ia

Bon dIA, lluna
Luz de Gas (4 / XI / 2011)

Una llarga nòmina que superava els vint artistes va embastar l’espectacle Bon dIA, lluna, rendint tribut al músic Ia Clua, mort el setembre als 60 anys. “Una celebració de la vida d’Ia” (en paraules de Guillermina Motta) reservada als 400 convidats assistents, forjada amb complicitats de tot tipus (família, amics, músics) i l’entusiasme del productor Rafael Moll.

La funció va començar amb el record de Dos+Un, el primer grup d’Ia, format amb el seu germà Jordi i Manel Joseph. Tots dos van repassar temes com Pescadors o Vídua amb xal amb diversos col·laboradors. Jordi Clua va llegir unes paraules bellíssimes (“seria molt vanitós pensar que sóc l’únic que t’enyorarà”) amb la veu entretallada per l’emoció.

Amics d’Ia com, entre d’altres, Falsterbo Marí (Ja no tinc altra sortida), Pau Riba (Al matí just a trenc d’alba) o Joan Manuel Serrat (El gessamí i la rosa) van animar un segon bloc. Túrnez & Sesé van cantar la seva adaptació del poema Plany de Santa Perpètua, 23, escrit per Sergi Jover en homenatge al seu amic d’infantesa Ia Clua. També hi va intervenir Carles Flavià, amb un monòleg que traspuava humor negre i bon cor, i en què va presentar les excuses de Sisa.

L’últim tram, que va tenir la intervenció puntual de Pep Sala, va ser liderat pel gran soci i amic d’Ia, Jordi Batiste. Primer, amb la seva banda Nova (Anna). Després, amb uns Ia-Batiste en què, entre d’altres, també hi havia Max Sunyer, Kitflus, Santi Arisa i Jordi Clua (Bon dia, lluna…). Un vitalista all together amb Chichonera’s cat, i l’encore acústic de Sifòn van culminar la nit d’Ia a la sala Luz de Gas.

Publicat a La Vanguardia (6 / XI / 2011)

Buscant un lloc

Adam Cohen
Sala Be Cool (30 / X / 2011)

Adam Cohen va presentar a Barcelona el seu nou disc, Like a man, liderant un trio, i amb l’afegit ocasional de Javier i Mario Mas, que es van afegir al grup a So long, Marianne. Es tracta del seu quart àlbum en solitari, amb el qual trenca set anys de silenci discogràfic. Als 39 anys, Adam ha gravat el que qualifica com “el meu cançoner secret”. Compon des de jove, però fins ara havia tingut grans objeccions a l’hora de mostrar en públic els temes on l’ascendent del seu pare, Leonard, es fa més evident. Aquesta és la teoria, o el màrqueting, de la qüestió. A la pràctica, les coses resulten molt més convencionals del que suggereixen les expectatives creades. Encara que és cert que l’ajuden l’ofici i el bon gust en el tractament musical, peces com Girls these days o la que dóna títol al seu nou registre, es mouen per una cantautoria acústica molt amable. La seva particular actitud escènica (llargs discursos, bromes sobre noies i tequila) tampoc no dóna un especial valor afegit a la proposta.

Publicat a La Vanguardia (1 / XI / 2011)

El millor homenatge

PSM Festival
Sala Apolo (29 / X / 2011)

Cinc mesos i mig després de la mort en accident del baixista de La Buena Vida, Pedro San Martín (39), la sala Apolo va acollir la primera edició del PSM Festival, iniciativa que els seus responsables pretenen que “continuï cada any en alguna de les ciutats més representatives de la seva vida”. Amb 14 noms a la cartellera, i sota la direcció artística de Rosa Martí, el festival es va prolongar més de cinc hores. Els músics van alternar temes propis amb versions de LBV i es van produir interaccions interessants (Nacho Vegas i Beatriz, de Nosoträsh, versionant Trigo limpio…). La nit va culminar amb el set de la Sgt. Peter’s Apolo Hearts Club Band, integrada per membres de LBV i amics, i amb Mikel Aguirre al capdavant (Los vientos…). Enmig, un gran nombre d’intervencions remarcables (Los Planetas i la seva recreació de Tormenta en la mañana…), i un esperit general en què el record i les emocions es van expressar amb tota la sinceritat del món, però també amb alegria. No hi hauria pogut haver millor homenatge per al malaguanyat músic.

Publicat a La Vanguardia (1 / XI / 2011)