L’artista total

Bonnie ‘Prince’ Billy
Casino de l’Aliança (27 / X / 2011)

És molt tranquil·litzador que l’il·lustre advocat Gregorio Peces-Barba hagi arribat a la conclusió que no cal bombardejar Barcelona. Gràcies a ell, aquesta ciutat podrà seguir gaudint de concerts tan extraordinaris com el que va protagonitzar dijous a la nit Bonnie ‘Prince’ Billy, nom artístic que el cantautor i actor nordamericà Will Oldham va adoptar a partir de l’any 1999. Oldham va visitar aquesta vegada la capital catalana en el context d’un tour europeu, tot presentant les cançons del seu nou disc, el bellament desolador Wolfroy goes to town.

En companyia d’un quintet excel·lent, en el que va destacar el treball de la vocalista Angel Olsen, va obsequiar l’aforament (que era al complet) amb dues hores llargues d’actuació, combinant la seva endimoniada saviesa musical amb una actitud i un capteniment escènic que permet assenyalar-lo com un artista total.

Els assistents van seguir amb una atenció gairebé sepulcral un repertori meravellosament ric, format per peces noves (Quail and dumplings, New Tibet…) i clàssics de la seva trajectòria tan imprescindibles com I see the darkness.

Bonnie ‘Prince’ Billy és propietari d’un cançoner que combina les aromes clàssiques (en algun moment, I don’t belong to anyone semblava procedir del documental The last waltz) amb una dicció que de vegades ens pot recordar el mateix Nick Cave (The seedling). Treballa estructures musicals complexes (You want that picture), enlluerna amb detalls de qualitat (els paisatges amplis de A beast for thee), i exhibeix una magnètica capacitat dramàtica; la millor mostra n’és el número final del concert, I called you back, que va cantar sense micro, recorrent d’esquenes la platea i amb gestualitat solemne.

Publicat a La Vanguardia (29 / X / 2011)

Gens evident

Junip
Razzmatazz 2 (21 / X / 2011)

Després d’aconseguir èxits i prestigi amb la seva producció en solitari, el cantautor suec d’origen argentí José González torna a treballar amb Tobias Winterkorn (teclats) i el bateria Elias Araya. Tots tres formen el grup Junip, que el 2005 va gravar un EP previ al l’àlbum Fields, publicat l’any passat. Amb prou retard –la presentació del disc a Barcelona el febrer passat va ajornar-se per malaltia d’un dels músics–, la banda va visitar la sala mitjana del Razzmatazz, que tenia l’aforament reduït amb falses parets de tela.

Cançons com Always o In every direction van marcar l’actuació del grup, que va comparèixer amb dos instrumentistes de reforç. La veu de José González (vaporosa i bella) encapçala la llista de virtuts d’una proposta gens evident. La guitarra acústica, els teixits electrònics i un treball més que remarcable pel que fa a les percussions, se sintetitzen en un seguit de cançons/paisatge que es van desplegant amb solemnitat, i que fins i tot quan assoleixen els màxims pics rítmics, transmeten un cert assossec. En aquest sentit, és molt remarcable l’actitud del públic, que va seguir el concert amb un silenci eloqüent, tal vegada introspectiu.

Publicat a La Vanguardia (24 / X / 2011)

Nebulosa sònica

Triángulo de Amor Bizarro
Sala Music Hall (19 / X / 2011)

El quartet Triángulo de Amor Bizarro va presentar a Barcelona el seu segon àlbum, Año santo, publicat el 2010 per Mushroom Pillow, en un concert on juntament amb temes d’aquest disc (De la monarquía a la criptocracia…), també va recuperar cançons anteriors (El himno de la bala…). Associats amb freqüència a referents com Sonic Youth o My Bloody Valentine, els TAB van exhibir un cert misteri escènic, al que cal afegir el corrosiu humor de la baixista Isabel Cea, una de les dues veus d’aquest combo. La formació gallega va desplegar un so abrasiu i veloç que, d’altra banda, no es limitava a un simple exercici de múscul, ja que també va evidenciar matís i solidesa en l’elaboració d’una nebulosa sònica obsessiva i interessant. Textures que, malauradament, devoraven les lletres de les cançons,i que els assistents havien d’intuir més que escoltar. Una actuació breu, i massa marcada per un volum feridor, que anava en detriment de la proposta.

Publicat a La Vanguardia (21 / X / 2011)

Primera persona

Mazoni
Sala Apolo (16 / X / 2011)

Les noves maneres d’entendre i consumir la música també afecten el directe, on es busquen estratègies diferents per aproparse al públic que no en té prou amb la tradicional seqüència nou disc/gira de presentació. Així, el cicle En Persona proposa des de fa tres edicions una sèrie de concerts-tertúlia on es pretén establir un diàleg de preguntes i respostes entre els espectadors i l’artista, en sessions tranquil·les caracteritzades per repertoris poc previsibles i la presència d’algun convidat.

Diumenge passat, el protagonista va ser Jaume Pla (Mazoni). El músic empordanès, que aquest 2011 ha publicat l’àlbum Fins que la mort ens separi, va comptar amb el suport puntual de Ramon Faura (Le Petit Ramon), i va facturar una actuació acústica de gairebé dues hores. Temps per repassar cançons pròpies (Eufòria, Perduts en la boira…) i alienes (sobre tot Beatles, però també Sex Pistols, Stones i Dylan), i en el qual va haver d’esforçar-se per teixir complicitats amb un públic massa tímid.

La simpatia de Mazoni, tanmateix, li va servir per trobar un bon punt d’interacció amb la gent, que el va interrogar en les qüestions artístiques (aquí, va desmentir els rumors que parlen d’una reaparició d’Holland Park) i el crematístic (“vius de la música?”, li va preguntar algú).

Com a resultat final, més que interessant. Mazoni en primera persona, va explicar com una nevada li va inspirar Caputxeta, va desvetllar aspectes de l’arquitectura de Memòria i, fins i tot, va oblidar alguna lletra: tan pròxim com si el tinguéssim al menjador de casa.

Publicat a La Vanguardia (19 / X / 2011)

Vides estranyes

Fernando Alfaro
Lloc i data: Heliogàbal (12 / X / 2011)

Veterà d’unes quantes guerres (Surfin’ Bichos, Chucho…), Fernando Alfaro ha ocupat durant dues dates consecutives el cartell de l’Heliogàbal. En la seva primera compareixença, Alfaro va actuar acompanyat per Marcel Cavallé i es van exhaurir totes les entrades. El músic d’Albacete presentava les cançons del seu últim disc, La vida es extraña y rara, que ha produït Raül Fernández Refree, present a la sala la nit del diumenge. En el tram final de d’una actuació tal vegada massa breu, va recuperar temes de Surfin’ Bichos com 100 watios i Rifle de repetición.

Fernando Alfaro va defensar amb un tractament instrumental exquisit i ben mil·limetrat cançons com Extintor de infiernos, El dolor del miembro fantasma o Camisa hawaiana de fuerza, tres títols que figuren entre els números més ben resolts de un àlbum notable de cap a peus, on l’autor aprofundeix en els dolors que, inevitablement, formen part de la vida.

Publicat a La Vanguardia (15 / X / 2011)

De Sants al Liceu

Núria Feliu
Gran Teatre del Liceu (9 / X / 2011)

El 1965 Núria Feliu –artista de Sants procedent del món del teatre– va publicar el seu primer disc, un EP de quatre cançons que incloïa entre altres peces el tema de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell Anirem tots cap al cel. Des d’aleshores, a Catalunya les coses han canviat molt quant a marcs mentals i musicals, però el nom de l’intèrpret barcelonina no ha deixar de ser present en la nostra crònica musical i mediàtica.

Coincidint amb els seus cinquanta anys de carrera i setanta de vida, Núria Feliu va protagonitzar ahir l’espectacle 50/70 al Gran Teatre del Liceu. Ni recital ni homenatge, es tractava d’una poblada reunió d’amics, on al costat de músics de variada procedència estilística (de Joan Manuel Serrat a Àlex Torío, passant per Peret o una big band dirigida per Luis Cobos), també van actuar una cobla, castellers, grallers i gegants. Una paleta tan contrastada com la pròpia trajectòria de la senyora Feliu, que en les seves dècades d’ofici ha picotejat en tota classe de gèneres, com el jazz (amb Tete Montoliu), la cançó, el cuplet o el country, entre d’altres.

Van ser més de dues hores de funció. Núria Feliu va actuar sola (va començar amb El clar país, després del qual va dir que estava “tranquil·la” per haver iniciat a la fi la gala) i en companyia (duo amb Serrat en Sota un cirerer florit), deixant que altres músics convidats (Marina Rossell, Sílvia Pérez Cruz, la Dharma…) interpretessin en solitari el seu propi material.

Enric Majó i Abel Folk firmaven la direcció escènica d’una gala que va comptar amb diversos presentadors (Josep Cuní, Empar Moliner, Àngel Casas…) i a la qual van anar personalitats com el president Artur Mas, l’expresident Jordi Pujol, l’alcalde Xavier Trias, els consellers Irene Rigau, Ferran Mascarell i Andreu Mas-Colell, el regidor de cultura Jaume Ciurana o el president blaugrana Sandro Rosell.

Publicat a La Vanguardia (10 / X / 2011)

Proximitat

La Iaia
Petit Palau (30 / IX / 2011)

La segona edició del cicle BandAutors ha començat amb l’actuació de La Iaia, formació integrada per Ernest Crusats (veu, guitarra, flauta), Jordi Casadesús (contrabaix, piano, xilòfon) i Jordi Torrent (bateria), que el proper dia 11 d’octubre publicarà el seu primer àlbum, Les ratlles del banyador. Aquest grup de Vic va cridar l’atenció el 2010 amb la maqueta El meu vaixell. En tot aquest temps, ha fet passos endavant apreciables, guanyant matisos i contundència.

Al Petit Palau, La Iaia no va convocar més de mitja entrada. Va ser un concert en família, i per partida doble, ja que el cantant va demanar un aplaudiment per a la seva àvia, present a la sala, a la qual ha dedicat la cançó-manifest Jo vull ser la meva iaia, títol que fa pensar en aquella frase del Manifest Groc sobre “la manca absoluta de joventut dels nostres joves”.

Peces com No trobo el meu lloc, Declaració de principis o la versió de Com una oració de Madonna, van formar part del repertori de temàtica centrada en situacions i vivències quotidianes: un temari pròxim i indubtablement sincer, però que de vegades deriva en retrats d’un costumisme pur i dur (Ella cus) difícil d’ubicar en el temps.

Publicat a La Vanguardia (3 / X / 2011)

L’aliança

Maria del Mar Bonet & Manel Camp
Teatre Lliure de Gràcia (27 / IX / 2011)

El 1988, Maria del Mar Bonet i el pianista Manel Camp van protagonitzar una tanda de concerts al Lliure, del que en va sorgir Ben a prop. Dues dècades llargues després, el duet torna a Gràcia, on presenta Blaus de l’ànima: més de vint anys ben a prop fins el 2 d’octubre. El títol de l’espectacle fa al·lusió “a les tonalitats blaves de l’ànima”. També al batec de la proposta, que transita vernissada de jazz i blues. En aquesta coordenada, la mallorquina va sorprendre’ns amb una superba Blues en sol de Guillem d’Efak, tal vegada la interpretació més inspirada.

El programa incloïa una bona colla de versions, de Serrat als Rolling Stones, així com la paraula cantada de Salvat-Papasseit o Palau i Fabre, i coses tan imprescindibles en aquest cas com Què volen aquesta gent? i La Balanguera. La tecla zen de Manel Camp, i la gran forma vocal de MMB, van renovar la seva aliança amb impecabilitat musical i gust incontestable, brillant de forma notable amb Es fa llarg esperar, de Pau Riba.

Publicat a La Vanguardia (30 / IX / 2011)