Més drama que llum

Maná
Palau Sant Jordi (20 / IX / 2011)

Vint-i-cinc anys de trajectòria. Fans a Llatinoamèrica, els EUA i Europa. Totes les entrades venudes. Són dades eloqüents, però una vegada més hauríem de procurar que no ens impressionessin. La presentació del disc nou de Maná, Drama y luz, no va tenir gaire interès, més enllà de reunir 17.500 ànimes en una ciutat on, fan poc, han punxat altres estrelles del mainstream llatí. La banda mexicana tornava desplegant un discurs musical que explora fins a la nàusea els tics i tòpics musicals més suats del pop-rock, i amb desplegament escenogràfic que el cantant del grup, Fher, va definir com un “megaxou de vuitanta tones” (?).

Tot va començar amb Lluvia al corazón, tema interpretat rere una cortina translúcida, estratègia que també van utilitzar en números d’imaginari medieval com Sor María, executat amb secció de corda i monjos que duien encensers. Maná va assajar balades de llagrimeta i radiofórmula, tumbaos discrets d’escola santanera, ranxera en un set acústic, i fins algun exercici amb actitud de guitar hero. Lletres amb poca habilitat i un aire tan grandiloqüent com ranci. Ancorats en algun lloc on, segurament, no calia tornar.

Publicat a La Vanguardia (22 / IX / 2011)

Devoció per Morente

Encara no fa un any que va morir Enrique Morente, però… com el trobem a faltar! Com l’enyoren els aficionats del flamenc, però també els rockers, amb els quals el cantaor va estendre en vida sòlids i celebrats ponts. El tribut elèctric a Morente del quartet Los Evangelistas (grup format per membres de Lagartija Nick i Los Planetas), va marcar l’agenda de dissabte del XXIII Mercat de Música Viva de Vic, on també van destacar els concerts respectius de la cantant francomarroquina Sophia Charaï i l’ingobernable Joan Colomo, que anuncia nou disc per al novembre.

Al teatre Atlàntida, Los Evangelistas van desplegar una proposta que només havien embastat en dues ocasions, i que gravaran en un àlbum que, si es duen a terme totes les previsions, podria estar al carrer abans que acabi l’any. Antonio Arias, de Lagartija Nick, i Jota, de Los Planetas, van compartir la veu solista, destacant més el segon pel que fa a l’interpretació.

Els músics granadins van oferir una relectura rockera d’un total de deu peces cantades al seu dia per Morente, començant pel Gloria de la Misa flamenca. Vitralls projectats al fons de l’escenari i espelmes vermelles repartides per la tarima reforçaven un component litúrgic que, d’una manera o una altra, caracteritzaria la resta del concert.

Al cap i a la fi, és la devoció per Morente el que ha mogut aquests músics a elaborar un repertori que transita per una psicodèlia desplegada amb un precís, i fins i tot necessari, punt de contenció. Un discurs musical reconeixible per als seguidors de Los Planetas, que va aportar nous i molt suggeridors prismes a cançons procedents d’àlbums del malaguanyat cantaor com el místic Cruz y luna o l’inoblidable Sacromonte. Alegrías i Encima de las corrientes s’han de reconèixer com les millors peces d’una nit brillant.

Aquesta edició del MMVV és la primera que s’ha desenvolupat sota la direcció artística de Marc Lloret. Els responsables del Mercat van divulgar ahir a la tarda un comunicat en el qual es felicitaven pel resultat artístic i comercial de l’esdeveniment, indicant que “malgrat la situació econòmica actual, estem parlant d’un sector dinàmic i ple d’imaginació”. Segons l’esmentada nota, aquest any s’han acreditat a Vic 800 professionals.

Publicat a La Vanguardia (19 / IX / 2011)

Udols de matinada

Les propostes made in Catalonia van ser les grans protagonistes de la jornada de divendres al Mercat de Música Viva. Mentre Els Pets rebien un bany de masses a la plaça Major en el context de la seva gira de 25è aniversari, i Pascal Comelade i la Cobla Sant Jordi omplien el teatre Atlàntida, altres artistes del país van presentar els seus nous treballs a diversos punts de Vic. És el cas de Marc Parrot (amb una sessió de cinema-concert deliciosa sustentada en l’obra de Segundo de Chomón), el grup d’indie-pop Élena (que va defensar nou disc, D’herois i desastres) i, de forma molt especial, Els Surfing Sirles, que van avançar les cançons de l’imminent segon àlbum.

A la sempre transgressora Jazz Cava, Els Surfing Sirles van fer un concert intens en què van deixar clar que el seu segon disc, Romaní, semen i sang, ens donarà moltes alegries. Rock de garatge incendiari, crestes psicodèliques, udols a la matinada que diferencien i distingeixen aquest quartet, una rara avis meravellosa de la música local. Hi ha molta veritat en el treball d’aquests brètols il·lustrats que, entre altres floretes, colen homenatges a Jacint Verdaguer i el recordat Francisco Casavella a Watusi ’65, un dels temes del seu nou disc. En sintonia amb aquest esperit, el cantant del grup, Martí Sales, va començar el concert lluint una samarreta amb Kortatu al pit i l’escriptor Roberto Bolaño a l’esquena.

Però el Mercat no només s’alimenta de música catalana. L’altra gran sensació de divendres la va protagonitzar a l’auditori Atlàntida el trio de jazz [em], format per Michael Wollny (piano), Eva Kruse (contrabaix) i Eric Shaefer (bateria). Amb una música original que busca inspiració en fonts variades (de Stravinsky a la poesia de Shelley), la formació alemanya puntera va provocar rugits de plaer entre l’audiència mitjançant cascades sòniques, canvis precisos i altres delícies sonores.

El XXIII Mercat de Música Viva va arrencar dijous amb una bonica combinació d’arrels i avantguarda. Aquell dia, la peruana Susana Baca i l’espectacle conjunt del pianista Carles Santos y Cabo San Roque, van destacar per sobre del concert inaugural: la proposta de jazz-flamenc del CMS Trio (Javier Colina, Marc Miralta, Perico Sambeat) i el guitarrista Chicuelo. La cosa era interessant a priori, però es va evidenciar poc rodatge i certa falta d’inspiració en els lluïments individuals, amb l’excepció de Colina i la cantaora Alba Carmona.

Maquinofobiapianolera, amb Santos, Cabo San Roque i l’Orquesta Mecánica, va puntuar molt alt. Les parts implicades van construir un paisatge sonor vivíssim, amb episodis obsessius i lírics, fugues marcianes, pànics, i bells despropòsits. En una altra coordenada, Susana Baca va oferir una sessió esplèndida de folk. La ministra de Cultura del Perú va incloure algunes peces del seu darrer disc, Afrodiáspora, en què estén el punt de vista a altres territoris, i s’apropa al cançoner de Javier Ruibal amb una bonica versió de La reina de África.

Publicat a La Vanguardia (18 / IX / 2011)

Dies de gessamí i roses

El músic barceloní Josep Maria Ia Clua va morir dimarts passat als 60 anys d’edat, a conseqüència d’una malaltia fulminant. El malaguanyat artista va fundar amb Jordi Batiste el duet Ia-Batiste, una formació lluminosa que cal comptar entre les més interessants de la música pop catalana de la dècada de 1970. Els familiars i amics d’Ia Clua, que vivia en parella i tenia dos fills d’un matrimoni anterior, se n’acomiadaran avui dijous en una cerimònia que tindrà lloc a les 13.30 hores al tanatori de Sant Gervasi.

La carrera musical d’Ia Clua comença quan, encara adolescent, forma el grup Dos+Un juntament amb el seu germà Jordi i el futur vocalista de l’Orquestra Plateria, Manel Joseph. Dos+Un van estar en actiu entre el 1967 i el 1971, van publicar cinc discos petits i sovint van compartir escenari amb figures de la Nova Cançó com Joan Manuel Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet. Un cop desmantellat el trio, Ia Clua s’alia amb Jordi Batiste, que procedia del grup de rock progressiu Màquina. El grup Ia-Batiste va enregistrar dos àlbums abans de dissoldre’s: Un gran dia (1972) i Chichonera’s cat (1975).

Dimarts a la nit, poques hores després que se sabés la notícia del desenllaç fatal, Jordi Batiste difonia, a través de la xarxa social Facebook, aquest record tan emotiu del seu company: “La vella dama negra de què parlaves en una cançó t’ha vingut a buscar, Ia estimat de tota la vida. Bon viatge. Cantarem les teves cançons per sempre, i els néts dels nostres néts, també ho faran. Bona nit, Ia, bon dia, lluna”.

La darrera frase del comiat al·ludeix a Bon dia, lluna, una de les peces amb què Ia Clua va contribuir al repertori del duet, i entre les quals també destaquen temes com Esqueix de cançó i, d’una manera molt especial, El gessamí i la rosa, on va musicar amb inspiració la paraula de Josep Carner.

La solidesa del treball d’Ia-Batiste va motivar que el 1993, i després de la reedició del material en format digital, el grup tornés durant un temps als escenaris. Ho va fer amb una tongada d’actuacions a la sala L’Espai, ja desapareguda –i més endavant en va sortir un disc en directe–, on van comptar amb la col·laboració de músics com Joan Bibiloni o Pep Sala, entre d’altres. En aquella ocasió, el crític Karles Torra emfatitzava a les pàgines de La Vanguardia la importància històrica de la formació, tot recordant que “si mirem el retrovisor, van ser gent com Sisa, Pau Riba, Ia-Batiste i Oriol Tramvia, els que van començar a cuinar rock en català”. L’any 1995, Ia-Batiste publicaven un nou álbum d’estudi amb cançons originals, Esfera malheur.

Fora del seu treball amb el duet, Ia Clua va adoptar la personalitat de Moto Clua, entregistrant el disc Amic Majestic el 1978, i va escriure música per al cinema, la publicitat i sintonies radiofòniques. L’any 2001 va dirigir el grup que acompanyava Jaume Sisa al Palau de la Música en el seu concert de retorn a Catalunya. Ja l’any 2006, Ia Clua va publicar el disc en solitari El món on visc.

Publicat a La Vanguardia (15 / IX / 2011)

El veritable mèrit

Prop de 800.000 visionats a YouTube en només quatre mesos. Impressionant. Sens dubte, la curiositat que desperta entre la gent la cançó Jenifer, s’ha vist augmentada per les recents al·lusions de l’expresident Jordi Pujol a aquest tema del grup Els Catarres. Tanmateix, el trio establert a Aiguafreda ja era tot un fenomen a començaments d’estiu, quan la peça en qüestió va començar a difondre’s per les xarxes socials a ritme exponencial, arribant a ocupar alguns minuts a la televisió pública. Tot plegat va permetre que els músics veiessin increïblement poblada la seva agenda d’actuacions estivals.

Són les coses del famós món dos punt zero, una nova passarel·la que també coneixen molt bé els nois d’Els Amics de les Arts. L’esmentada banda va obtenir una gran popularitat a la xarxa abans de fer el salt al circuit comercial. Tot els ha anat tan bé, que el passat mes de febrer van coronar un doblet al Palau de la Música Catalana, cosa que no és menys impressionant…

El que s’ha esdevingut amb aquests i altres grups, ens assenyala l’existència de nous camins quant a promoció artística, però hauríem de procurar no idealitzar-los més del compte, com passa sovint amb les coses d’internet. Parlem de casos que destaquen en un oceà de noves bandes que procuren arribar al gran públic pels mateixos mitjans, morint fatalment en el procés la majoria de vegades.

D’altra banda, cridar l’atenció de la massa només és un bon principi. El fet que molts milers de persones riguin una estona (de franc) escoltant la seva enginyosa cançó, no assegura a aquests Catarres el futur. Només els dóna accés a l’escrutini, generalment cruel, d’una audiència que, una vegada passat aquest moment de glòria, ha de seguir convençuda i disposada a assistir als seus concerts; i, amb una mica de sort, també a comprar el disc que acabaran editant.

Aquest serà el veritable mèrit dels nostres protagonistes si aconsegueixen sobreviure al seu èxit inicial.

Publicat a La Vanguardia (14 / IX / 2011)

La paraula pop de Dalí

Salvador Dalí Canta
Lloc i data: Plaça Gala Salvador Dalí de Figueres (2 / IX / 2011)

Per celebrar el seu desè aniversari, el festival Acústica s’ha tret del barret un espectacle centrat en la no prou coneguda faceta literària de Salvador Dalí. Amb les partitures i el grup de Pascal Comelade actuant com a base musical, aquesta esplèndida idea de Pep Blay va congregar a Figueres un estol de deu intèrprets de tendència molt diversa, des de la cançó al pop-rock, passant pel flamenc. Una alineació on convivien sense més problemes underground i mainstream. Completaven el lot la ballarina Sol Picó i el poeta Enric Casasses, que va tancar la nit proclamant el Manifest groc de l’any 1928 signat per Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch.

L’espectacle va mantenir una bona progressió tota l’hora i mitja llarga que va durar. La primera gran sorpresa la va donar Gerard Quintana amb Poema de les cosetes / La meva revolució cultural. No és fàcil trobar gaires connexions entre l’imaginari de Dalí i l’obra del cantant dels Sopa de Cabra, però això no va impedir que l’artista gironí recités amb la fermesa i la rotunditat exigibles, invocant figures tan estimades pel pintor com Ramon Llull, Paracels, Antoni Gaudí o Francesc Pujols.

Pau Riba també va estar enorme cantant el seu inspirat tema Daliniana flor, i ben assistit per tres components dels Mortimers; un d’ells tocava un violoncel/pinzell que, a mesura que el tema avançava, anava acolorint un llenç. Albert Pla, tan incorregible i desmitificador com sempre, es va passejar entre la gent lluint les seves antenes lluminoses, i el recitat en vídeo d’Alice Cooper va gaudir d’una molt bona realització.

Entre la resta de participants, van destacar també uns convincents Amaral, el deix coplero i solvent de Martirio, i una Estrella Morente que va cantar amb l’únic acompanyament del seu guitarrista, Montoyita. Cap al final de la funció, Elegías a Gala va mostrar un encaix particular entre els mons de Pascal Comelade i l’excantant de Mecano, Ana Torroja.

Publicat a La Vanguardia (4 / IX / 2011)