Amable

Toots and The Maytals
Sala Apolo (20 / VIII / 2011)

Nit intensa amb la sala Apolo abarrotada d’espectadors que compartien suor i passió per la llegenda de Toots and The Maytals, formació establerta a principis dels anys seixanta. O potser hauríem de parlar de la llegenda del cantant Frederick Toots Hibbert, supervivent del nucli original d’una de les bandes més aclamades i influents de l’escena reggae/ska, que l’any passat va publicar un nou registre, Flip and twist.

Toots Hibbert es va presentar acompanyat per un grup de cinc músics esforçats i tres coristes que estaven destinades a jugar un paper fonamental en el guió del concert, construint poderoses harmonies vocals que reforçaven l’indubtable encant del registre del líder, que sovint apunta cap al planeta soul. La inicial Pressure drop, la inexcusable Funky Kingston i la seva celebrada versió de Louie Louie formaven part d’un repertori que el públic va aclamar i fer seu des del primer minut. Es va establir una connexió molt poderosa que, paradoxalment, acabaria per llastar l’invent.

Complagut amb l’entrega de la gent, i també una mica autocomplaent, Toots Hibbert va activar mecanismes de manual per sumar minuts sense haver-se de complicar gaire l’existència. Van ser constants les interaccions a la manera de call and response, les invitacions a picar de mans, les salutacions amb els espectadors de la primera fila, i altres mostres d’amabilitat no sempre indispensables. Justament el que calia per construir una nit festiva i feliç, però tal vegada massa amable.

Publicat a La Vanguardia (22 / VIII / 2011)

Esperit i concòrdia

The American Spiritual Ensemble & Barcelona Jazz Orquestra
Port de Sant Feliu de Guíxols (12 / VIII / 2011)

L’any 1995, el tenor i director musical Everett McCorvey va fundar The American Spiritual Ensemble, una agrupació centrada en la difusió del gospel de característiques molt especials, ja que està formada per cantants d’òpera. D’uns anys ençà, el grup visita amb força freqüència el nostre país, cosa que permet coneixences i complicitats com les que han fet possible el naixement de l’espectacle conjunt entre els nord-americans i la Barcelona Jazz Orquestra, que es va estrenar divendres passat al Festival de la Porta Ferrada.

Es tracta d’una proposta ben treballada i acoblada; és cert que en algun moment va acusar certa manca de rodatge, però tant la intel·ligència musical que va assistir els protagonistes, com l’harmoniosa concòrdia entre les parts, permet endevinar que aquesta producció guanyarà gas fàcilment. La big-band barcelonina va procedir amb la vitalitat i felicitat que feia al cas, mentre que l’elenc vocal anava exhibint les respectives qualitats individuals dels seus acadèmics afiliats.

Entre els uns i els altres sumaven més de trenta intèrprets, que van desgranar un llarg repertori dividit en dues parts. A la primera van ser freqüents les visites a l’obra de Duke Ellington, mitjançant peces com l’esplèndida I’m beginning to see the light o la contagiosa Take the ‘A’ train. La segona meitat ens va posar en contacte amb el cançoner de gent com Louis Jordan (Let the good times roll) o Billie Holiday (God bless the child), i també amb la banda sonora de El màgic d’Oz (Over the rainbow), per desembocar en la celebració espiritual marcada per peces tan indicades com When the saints go marching in i Oh happy day.

Publicat a La Vanguardia (14 / VIII / 2011)

Misteri i vigència

Bryan Ferry
Port de Sant Feliu de Guíxols (10 / VIII / 2011)

Quin gran concert va oferir Bryan Ferry al Festival de la Porta Ferrada! És cert que la temporada estiuenca encara no ha acabat, i que la prudència ens convida a no fer valoracions massa definitives. Amb tot, les esplèndides vibracions que l’intrèrpret britànic va saber transmetre als 1.700 espectadors que omplien l’aforament fan pensar que la seva visita a Sant Feliu de Guíxols serà recordada entre les més brillants de totes les que han marcat l’agenda musical de juliol i agost.

A finals de l’any passat, Ferry va publicar el disc Olympia, un més que apreciable àlbum que, de fet, va jugar un paper molt discret en el repertori de l’altra nit, on el nostre artista va voler reivindicar una fèrtil i dilatada trajectòria musical: un cançoner que va transitar per la seva obra en solitari i el llegat de Roxy Music, i que incloïa un interessant lot de versions. Proposta suggeridora, sens dubte, però amb un petit perill implícit: el de conformar una sessió amable i lleugera, banyada en nostàlgies i alguna melangia. La bona, l’excel·lent notícia, és que a Bryan Ferry no li cal emprar un truc tan fàcil per mantenir-se en primera línia.

Tot i el vernís anys vuitanta que, alguna vegada, va planar pel concert, Bryan Ferry va situar el tractament musical de cançons com l’èxit de Roxy Music Avalon en el temps present… i també en consonància amb les tessitures d’una veu de 65 anys, edat que ningú no li atribuiria mirant-lo de lluny o de prop. Set instrumentistes, tres coristes negres destinades a jugar un paper significatiu, i dues ballarines que potser no eren imprescindibles, van embolcallar-lo en aquesta gala un pèl breu, però triomfal.

Amb inspiració musical i la seva captivadora actitud (sempre elegant, misteriosa tan sovint), Ferry va començar a clavar dianes ben aviat, vestint el tema de Bob Dylan Just like Tom Thumb’s blues amb sofisticació i country. És curiós com sap tractar i fer seves les peces d’un artista tan allunyat d’ell en l’aspecte estètic i ideològic com Dylan. Curiós i meravellós, com també es va esdevenir amb la solemne versió de la cançó de Neil Young Like a hurricane.

Bryan Ferry ens va obsequiar amb una gran quantitat de moments memorables: refinament extrem a You can dance, impacte i dramatisme a Reason or rhyme, i un Bitter sweet d’arquitectura complexa i voluntat avantguardista ben reforçada pels visuals. El contagi èpic de Love is the drug va marcar el començament d’una fi de festa on el punt de bogeria d’Editions of you va conviure amb l’homenatge a sant John Lennon (Jealous guy). Gran entre els grans.

Publicat a La Vanguardia (12 / VIII / 2011)

Encant escènic

Jamie Cullum
Festival Castell de Peralada (5 / VIII / 2011)

El cantant, pianista i compositor britànic Jamie Cullum va confirmar ahir a la nit al Festival de Peralada l’encant escènic que ni els més escèptics analistes no li discuteixen. Encara que la seva presència als nostres escenaris ha estat bastant habitual d’un temps ençà, i malgrat que la seva última referència discogràfica (l’àlbum The Pursuit) va aparèixer el novembre del 2009, Cullum va protagonitzar un rotund sold out en passar pel cicle empordanès. Hi havia una esplèndida entrada de 1.800 espectadors que havien pagat entre 45 i 110 euros, i que van voler acompanyar el jove artista en l’únic concert de la seva gira estiuenca programat a Catalunya.

Cullum es va presentar amb deu minuts de retard, liderant un quintet i abillat amb jaqueta, corbata i calçat esportiu. Va començar l’actuació amb Photograph, tema que va trufar amb un “Com esteu, Peralada?”, correspost amb aplaudiments d’agraïment per part del respectable. A Get your way, la segona peça d’un repertori que anava decidint sobre la marxa, es va desfer de la jaqueta i fins i tot va pujar al piano. Minuts després, també va engegar a dida la camisa, per oficiar la resta del concert amb una samarreta com les que pot lluir qualsevol client de festivals com el Primavera Sound o el FIB de Benicàssim.

En el recorregut que va oferir ahir a la nit, el músic va explorar tots els seus discos, i no hi van faltar relectures de cançons pop com Come together dels Beatles, Don’t stop the music de Rihanna, Love is a losing game de la malaguanyada Amy Winehouse, o High and dry de Radiohead. També hi va haver temps per a un set no amplificat en el qual, per a gran satisfacció dels presents, el vocalista va cantar sense micròfon.

Cullum va prodigar l’habitual simpatia, capacitat de connexió i una vis còmica que va quedar palesa especialment en la interpretació de I’m all over it, tema del seu darrer treball.

Una ensucrada If I ruled the world, Twentysomething o l’estàndard de Cole Porter I get a kick out of you, així com el tema de Ray Charles I’ve got a woman, van marcar també la compareixença del nostre impredictible artista. Un noi de 31 anys que es mou per un terreny relliscós a cavall del jazz i el pop, cosa que li ha costat el retret dels més puristes, mentre que altres veus en defensen la proposta, tot valorant les virtuts d’un crossover que tendeix a desdramatitzar la manera com alguns sectors contemplen encara el planeta jazz.

Publicat a La Vanguardia (6 / VIII / 2011)

El valor més sòlid

Santiago Auserón & Joan Vinyals
Lloc i data: Sala de Cambra del Palau de la Música (1 / VIII / 2011)

Per segon any consecutiu, els responsables del Mas i Mas Festival promouen el cicle Palau’30, que consta de concerts de mitja hora davant d’un màxim de 120 espectadors, que es duen a terme a la Sala de Cambra, recollida i encantadora, de l’edifici emblemàtic. Podríem pensar que 30 minuts són massa poc temps, però l’experiència ens indica tot el contrari: aquest format esperona l’artista, l’obliga a desplegar els millors recursos abandonant farciments i temps morts per guanyar-se l’amor de la clientela.

Això és exactament el que va passar dilluns passat amb la compareixença acústica de Santiago Auserón i del guitarrista Joan Vinyals, amb un programa basat en Río Negro, el disc que el cantant ha publicat aquest 2011 amb la signatura del seu alter ego, Juan Perro.

Girasoles robados, Malasaña i la preciosa cançó de bressol en blanc i negre que és Duerme zagal, són alguns dels millors temes que Auserón i Vinyals van interpretar al llarg d’una sessió en què, a banda de desgranar el repertori previst, van tenir temps de divertir-se entre ells i de transmetre aquest estat d’ànim a tothom. Rock trobadoresc amb espurnes de blues i alguna inflexió llatina, lírica solvent, i una conclusió: tants anys després de la movida madrilenya, potser massa mitificada, Auserón es confirma com el valor més sòlid que en va sortir, i també gaudeix d’unes perspectives de futur esplèndides.

Publicat a La Vanguardia (4 / VIII / 2011)

Percussionista d’ampli espectre

El músic Patrici Martínez Oliva va morir dilluns passat als cinquanta anys a conseqüència d’un atac de cor. Els fets es van produir poques hores després que participés en un assaig del grup de música antiga Els Ministrils a Torroella de Montgrí, segons informa el blog de l’esmentada agrupació musical, on Martínez va treballar durant més de dotze anys. Els Ministrils preparaven una actuació per al dia 27 de juliol al jardins del Museu d’Art de Girona.

El Patri, com el coneixia tothom, va ser un percussionista de llarga trajectòria i ampli espectre, que va conrear diversos gèneres musicals al llarg de la seva carrera.

A principis de la dècada de 1980, va formar part del grup de música de ball de Berga Licor de Notes. En aquella època, i juntament amb altres músics joves de la comarca, va fundar el Centre d’Estudis Musicals del Berguedà L’Espill, una escola on els seus promotors plantejaven un ensenyament alternatiu, basant-se en el mètode del pare Ireneu Segarra. L’esmentada escola va funcionar fins a principis del segle XXI.

A partir de l’any 1992, Patri Martínez, que vivia a Barcelona, va formar part com a bateria del grup de música experimental Macromassa, i va intervenir en la gravació dels discos Zog Live (1995), Um-Yu (Las flores amarillas también dan entradas nuevas a los perros) (1996) i Puerta Heliogàbal (1997). Un comunicat de Macromassa expressa el dolor del grup per la sobtada desaparició del seu col·laborador: “Vam fer moltes gires junts i la seva pèrdua ens ha deixat tocats. Ha mort molt jove. Era molt bona persona i un gran multiinstrumentista, i sempre l’estimarem”, assenyala la nota.

El 2005, Martínez va formar part com a percussionista del Xavier Guitó Quintet, i va participar en l’enregistrament del disc La Patum en jazz, on va compondre un tema. El músic, que també era professor de secundària, deixa dona i dues filles de 10 i 13 anys.

Publicat a La Vanguardia (1 / VIII / 2011)