De l’enyorança a la fe

El cantant i guitarrista Dan Peek, cofundador del grup de folk rock America, va morir el dia 24 de juliol al seu domicili de Farmington, Missouri, als 60 anys. Segons declaracions del pare de l’artista a l’agència Associated Press, va ser la mateixa esposa de Dan Peek, Catherine, que va trobar el cos del músic sense vida al llit. Pendents del resultat de l’autòpsia, ara com ara no se saben les causes de la mort

Nascut a Panama City, Florida, el 1950, Dan Peek es va passar la infantesa viatjant per diversos països del món, perquè el seu pare era oficial d’aviació de l’exèrcit dels Estats Units. El 1963, la família estava a Anglaterra, i en una escola on estudiaven fills de militars i funcionaris nord-americans va conèixer Dewey Bunnell i Gerry Beckley. Els tres amics van començar a tocar junts el 1967, en plena explosió de l’ambient contracultural del Londres de l’època, i apassionats pel folk càlid que els arribava de l’altra banda de l’Atlàntic. Reflectint l’enyorança de la seva pàtria, el grup va adoptar el nom d’America.

La banda va publicar el 1971 un primer àlbum homònim que incloïa la cançó A horse with no name. Va ser un debut brillant, ja que el disc es va acabar situant en el número 1 de les llistes dels més venuts als Estats Units. Peek va continuar formant part d’America fins a l’any 1977, quan es va apartar del grup després de l’edició del seu setè àlbum, Harbor. Al llarg d’aquesta etapa, va firmar diverses composicions com a Lonely People, Today’s the day, Woman tonight o Don’t  cross the river. La banda, que va continuar sense ell, encara es manté en actiu, i aquest mateix any ha publicat el disc Back pages.

El web oficial d’America reprodueix aquests dies declaracions de condol dels seus antics companys de grup. Dewey Bunnell destaca que “mai no he oblidat els bons moments que vam passar junts, fent música i aprenent a viure. Encara que amb el temps els nostres camins es van separar –afegeix–, la seva contribució a la música d’America durarà per sempre”. Gerry Beckley, per part seva, es declara “profundament trist” i defineix Peek com “un estimat amic durant molts anys”.

L’any passat, Dan Peek reconeixia en una entrevista citada per Los Angeles Times que durant aquells temps abusava “de les drogues, de l’alcohol, del que fos”, i que entre els membres del grup America hi havia moltes friccions “que anaven empitjorant pel fet que estàvem junts 24 hores al dia i set dies a la setmana”.

Després de deixar America, Dan Peek va renovar les seves creences religioses, i el 1979 va publicar el seu primer disc en solitari, All things are possible, que va fer un bon paper a les emissores de ràdio i llistes d’èxits de la música pop cristiana, i va obtenir una nominació als premis Grammy. Els anys posteriors, el malaguanyat artista va continuar publicant obres d’inspiració cristiana, ja fos en solitari, o integrat al grup Peace amb Ken Marvin i Brian Gentry.

Publicat a La Vanguardia (30 / VII / 2011)

A 800.000 watts

Bon  Jovi
Estadi Olímpic (27 / VII / 2011)

Els temps són com són: durs, incerts i, en tot cas, poc proclius als grans fastos que, no fa tants anys, alegraven la cartellera musical de Barcelona durant l’estiu. Malgrat això, el grup nord-americà de rock Bon Jovi va convocar ahir a la nit 45.000 espectadors a l’Estadi Olímpic, segons l’organització. Es tractava de fans de poder adquisitiu molt variable, des dels que van pagar els 275 euros de l’entrada VIP, fins als que van adquirir algun dels així anomenats tiquets “anticrisi”, d’entre 20 i 35 euros.

Tres anys després de la seva última compareixença a la capital catalana, i sense cap disc amb cançons noves per defensar (la seva última referència és un àlbum d’èxits editat el 2010), la formació de Nova Jersey va reafirmar la seva força comercial, i va repassar a Montjuïc destacats episodis de la seva carrera. Bon Jovi va començar a obrir-se pas en aquest negoci en la primera meitat dels vuitanta, i el seu llarg recorregut explica la composició del públic que ahir va saludar la banda: una clientela intergeneracional, on convivien els de més de quaranta anys amb els joves de vint, feliços i d’acord encara que només fos per una vegada.

El grup va aparèixer amb un retard de 15 minuts, durant el qual el personal, lluny d’enfadar-se, es va entretenir fent l’onada per la pista i les grades. Fins que per fi es van apagar els llums i, després de la inevitable sintonia, va començar a sonar el primer tema de la funció, Raise your hands, que el cantant de la banda va interpretar lluint una casaca vermella. Va prosseguir amb un You give love a bad name corejat amb entusiasme per part del respectable, seguit de Born to be my baby i We weren’t born to follow, després del qual es va adreçar al públic per prometre que “aquesta nit hi haurà moltes sorpreses”.

Va ser un inici de xou esperable i esperat per part d’uns espectadors que van gaudir i van cantar, entregats a les gairebé tres hores d’espectacle. Al llarg de la nit hi va haver espai per a gairebé tot, des de temes èpics ( It’s my life) fins a balades que apuntaven directament al llagrimall (Bed of roses), passant per episodis de hard-rock musculat i invents com un Bad medicine trufat amb versions de Robert Palmer (Bad case of loving you (Doctor Doctor)), Buddy Holly (Not fade away) i U2 (Vertigo).

Bon Jovi va evolucionar per un escenari principal dotat d’una pantalla de vídeo circular al fons. Van ser necessaris prop d’un centenar de persones per armar el muntatge d’ahir a la nit, una estructura de 150 tones de pes, amb més de 800.000 watts de potència i 300 llums d’alta gamma. També hi havia un segon espai escènic, situat al mig del públic, on es va desenvolupar un set acústic destapat amb Santa Fe, tema gravat pel cantant del conjunt, Jon Bon Jovi, en un disc en solitari que va publicar el 1990.

El concert es va anar desenvolupant sense grans sorpreses en realitat, però amb indubtable efectivitat per part d’uns artistes acostumats a enfrontar-se amb èxit a les masses. Have a nice day i Keep the faith van preparar el terreny per a una intensa tanda de bisos que va comenár amb Something to belive in, i que inclouria també Livin’ on prayer i Always.

El d’ahir a la nit era el setè concert que el grup oferia a la nostra ciutat, i el tercer que tenia lloc a l’Estadi Olímpic després dels del 1995 i el 2008. La primera actuació de Bon Jovi a Barcelona va ser al Palau d’Esports el 1989, i també ha tocat al Palau Sant Jordi (1993 i 2003) i a les fonts de Montjuïc, on el 2002 va oferir una gala acústica gratuïta patrocinada pel canal televisiu MTV.

Publicat a La Vanguardia (28 / VII / 2011)

Veu, ànima i “a song for everyone”

Mavis Staples
Teatre-auditori de Sant Feliu de Guíxols (24 / VII / 2011)

La veu alliberadora de Mavis Staples va protagonitzar ahir a la nit una inoblidable etapa del 49 Festival de la Porta Ferrada. La cantant de Chicago va presentar al Teatre-Auditori de Sant Feliu de Guíxols el seu últim disc, You are not alone (2010), una obra produïda per l’ànima màter del grup Wilco, Jeff Tweedy. La veterana intèrpret de gospel, soul i rhythm and blues ha aconseguit un premi Grammy amb aquest esplèndida treball, en el qual interpreta material de l’esmentat Tweedy, a més d’altres autors com ara Randy Newman, Allen Toussaint o John Fogerty.

Mavis Staples va actuar davant més de 300 enfervorits espectadors, assistida per una banda de tres músics i un trio vocal on formava la seva germana, Yvonne. Va donar inici a la gala amb Wonderful savior, Wrote a song for everyone i Creep along Moses, cançons pertanyents a You are not alone. Després d’aquesta dosi de gospel inicial, va reviure el tema de The Band The Weight, que la mateixa Staples va interpretar al costat del grup canadenc a la pel·lícula de Martin Scrosese The Last Waltz (1978).

La senyora Staples va donar mostres d’una vitalitat contagiosa i sorprenent, insòlita en algú que està per sobre dels setanta anys, però tan certa com la molta veritat que atresorava el seu repertori. En la sessió de diumenge a la nit, no podia faltar el record al cançoner escrit pel pare de l’artista, Pops Staples, que va honrar via Freedom highway.

Cap a la part final del concert (i després d’una jam instrumental que va discórrer per terrenys de blues), va rescatar I’ll take you there, un dels temes amb què el grup familiar en el qual va començar la seva carrera, The Staple Singers, havia entrat en les llistes d’èxit dels Estats Units durant la ja llunyana dècada del 1970. Va ser una brillant nit d’esperit, ritme i reivindicació.

Publicat a La Vanguardia (25 / VII / 2011)

Cyndi Lauper du el blues a Porta Ferrada

Cyndi Lauper
Port de Sant Feliu de Guíxols (23 / VII / 2011)

Cyndi Lauper va presentar ahir a la nit al 49è Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols el disc Memphis Blues, l’onzè de la seva carrera, en què repassa grans cançons del gènere. Vestida de cuir negre, la cantant nord-americana va aparèixer amb un retard clamorós de vint-i-cinc minuts a l’escenari Espai Port, i va començar el concert amb el tema de Little Walter Just your fool.

Uns 1.300 espectadors, segons l’organització, van assistir a la gala. Entre els assistents es va poder veure el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, que unes hores abans havia presenciat al Teatre-Auditori Municipal de Sant Feliu l’estrena del nou espectacle conjunt del pianista Carles Santos i el grup Cabo San Roque.

L’actuació de Cyndi Lauper al festival de la Porta Ferrada va anar de menys a més. Una mica desdibuixada al principi, la vocalista no va trigar a despertar els primers entusiasmes amb She bop, un episodi vitalista que va culminar amb un sonor “visca Catalonia!”. Tot seguit, va atacar Early in the mornin’, de Louis Jordan, i després va fer una relectura de Crossroads, tema de l’influent Robert Johnson, nascut fa justament un segle, i que malgrat haver viscut només 27 anys és la figura més llegendària del planeta blues.

A l’equador del concert, la cantant de Nova York, fidelment assistida per un quintet instrumental, va fer mostra d’una narrativa bona i contagiosa amb Don’t cry no more. Al llarg de tota la nit, Cyndi Lauper va combinar els temes del seu disc de blues amb d’altres rescatats de la seva discografia precedent, com All through the night o The goonies ‘r’ good enough, cançó que la majoria d’assistents al concert van seguir dempeus.

El record a la dècada del 1980 va marcar també la tanda de bisos, gràcies a Girls just want to have fun o Time after time, temes que al seu dia havien encimbellat Lauper en les llistes d’èxits pop, de tal manera que sovint se l’ha considerada una mena de precedent de figures posteriors com Madonna o Lady Gaga.

Amb aquests antecedents, molts aficionats s’han sorprès amb la recent deriva bluesera de Cyndi Lauper, encara que segons la mateixa interessada res no és tan extraordinari com ens podria semblar. Fa uns dies, i en unes declaracions a Esteban Linés publicades en aquest diari, la cantant assenyalava: “Estic convençuda que el blues és l’origen de totes les músiques que he après. És la base de tot el que he cantat al llarg de la meva vida”.

Publicat a La Vanguardia (24 / VII / 2011)

Sobrietat

Lloyd Cole
Teatre-auditori de Sant Feliu de Guíxols (21 / VII / 2011)

Ens ataca. Per terra, per mar i per butxaca. És la punyetera crisi, aquesta dama antipàtica que ens està canviant la vida i també l’art. N’és un bon exemple el capteniment de Lloyd Cole. El que divideix el concert en dues parts i, abans del descans, recorda als espectadors que poden aprofitar la pausa per fumar i comprar els discos que s’ofereixen al rebedor. El que a les acaballes del concert s’ho fa venir bé per dir que signarà amb molt de gust tants CD com calgui. El que l’any 2010 va publicar un apreciable àlbum, Broken record, finançat amb les aportacions dels seus seguidors més generosos. El que va inaugurar l’edició número 49 del Festival de la Porta Ferrada acompanyat únicament amb els dos guitarristes acústics del seu Small Ensemble.

Però, de moment, la maleïda dama encara no ha pogut matar la capacitat que posseeixen alguns artistes per enfilar emocions. Malgrat que Lloyd Cole es va excedir, potser, en l’allargada del repertori, va saber crear una sòbria felicitat entre els presents. Amic de la broma, el cantautor anglès va desgranar un repàs per la seva llarga carrera des dels dies amb The Commotions fins al present, amb material provinent d’una desena d’àlbums. Cançons d’elegantíssima factura pop, una intel·ligent mirada al folk. Temes que no sempre es reconeixien a la primera, cosa que acostuma a ser interessant. Freqüents viatges a l’excel·lència amb peces com Perfect skin, So you’d like to save the world o Impossible girl.

Publicat a La Vanguardia (23 / VII / 2011)

Compositor d’èxit

El compositor Jerry Ragovoy va morir el dia 13 de juliol a Nova York,  a causa de les complicacions derivades d’un atac de cor, segons va indicar la seva esposa. La signatura de Ragovoy, que en el moment del fatal desenllaç tenia 80 anys, figura en algunes de les balades de més èxit de la dècada de 1960, que el vinculen a figures com The Rolling Stones o Janis Joplin.

Nascut a la ciutat de Filadèlfia, Ragovoy es va associar amb el gerent d’una botiga de discos de la ciutat per fundar el segell Grand, que el 1953 va obtenir un notable èxit amb la cançó del grup de doo-wop The Castelles My girl awaits me.

Posteriorment va ser contractat per Chancellor Records, on va escriure arranjaments per Frankie Avalon, i el tema About this thing called love, enregistrat per Fabian, ídol dels adolescents d’aquella època. A partir de 1962 es va instal·lar a la ciutat de Nova York, on va produir les seves partitures més celebrades, ja fos signant amb el seu nom o amb diversos pseudònims.

El 1963 va escriure en col·laboració amb Bert Berns, el tema Cry baby, gravat originalment per Garnet Mimms and the Enchanters. Amb tot, la majoria de melòmans coneixeran aquesta cançó gràcies a la versió que en va enregistrar Janis Joplin en el seu àlbum Pearl, on també es troben altres temes de Ragovoy com Get in while you can o My baby.

Un altre clàssic que du la firma de Jerry Ragovoy és Time is on my side, destinada inicialment al trombonista de jazz Kai Winding, i enregistrada el 1964 per The Rolling Stones, que van entrar per primera vegada al Top 10 americà gràcies a aquest tema.

Jimi Hendrix, B.B. King o Elvis Costello figuren en la llarga llista d’intèrprets que en algun moment de la seva trajectòria professional han treballat amb material d’aquest compositor. A la dècada de 1970, Jerry Ragovoy va produir des del seu propi estudi (Hit Factory) álbums com Keep on moving (Butterfield Blues Band), Streetlights (Bonnie Raitt) o Then came you (Dionne Warwick).

Publicat a La Vanguardia (22 / VII / 2011)