El públic més exigent

SonarKids (19 / VI / 2011)

Migdia de diumenge. Això podria ser un aperitiu en família d’allò més normal: unes estovalles al terra, patates fregides, coca-cola. Però la gespa és artificial, i el grup Bàrbara i els Morenos vesteix amb textures modernes cançons tradicionals com Les petites formiguetes. Som a la plaça Joan Coromines, epicentre del SonarKids, que va tenir lloc ahir al Macba i al CCCB. Els portuguesos Buraka Som Sistema van ser els grans triomfadors de la tercera edició del Sónar familiar, al qual van anar 5.192 espectadors, segons dades facilitades per l’organització.

“Això és l’antítesi del Chiqui Park. Al Chiqui Park, els nens s’ho passen la mar de bé, però els pares s’avorreixen. Aquí és al contrari”. Ho diu Lluís Gavaldà, cantant d’Els Pets, que hi ha anat amb la seva parella i el seu fill de cinc anys. Gavaldà ha dormit poc (dissabte a la nit va actuar a Prats de Lluçanès), però es diverteix: “Aquest tipus d’iniciatives -apunta- permeten fer caure la presumpta barrera que hi ha entre la música infantil i la música d’adults. I dic presumpta perquè tal barrera no existeix”.

Parlant d’obstacles: el visitant ha d’anar amb compte quan entra a la planta 0 del museu, on es veu obligat a esquivar els cotxets que circulen en totes direccions. És allà on Guillamino oficia el seu After Kids Club. S’envolta de nens, els convida a jugar amb el seu armament electrònic en la construcció sistemàtica (bateria, baix, melodia, veu) d’una peça musical a 120 beats per minut. “Els nens –diu– són un públic exigent: si s’avorreixen no dissimulen”. És el segon any que Guillamino ve al SonarKids amb un projecte que intenta omplir un buit: “La típica manera d’afrontar la música per a nens, la de la flauta i la cançoneta, incideix en la narrativitat; jo vull aportar un punt de vista més abstracte basat en la improvisació”.

Entre tallers de dj, masterclasses de street dance i beatbox, i concerts tan espaterrants com el de Papa Topo, la jornada avança, per a gran satisfacció de criatures i pares com Víctor i Montse, que mengen uns entrepans sense perdre de vista el seu fill Nicolás, de cinc anys. Víctor, que és dj i ha assistit com espectador al Sónar de Nit, indica que han vingut amb la intenció sana de transmetre al petit la seva afició per la música. “De moment -apunta- el xaval té sentit del ritme”. “No m’estranya -intervé la mare-. Quan estava embarassada, Víctor em posava els auriculars a la panxa”, diu entre rialles.

Publicat a La Vanguardia (20 / VI / 2011)

La diva del desert

La cantant mauritana Dimi Mint Abba va morir dissabte 4 de juny a Rabat als 52 anys a conseqüència d’una hemorràgia cerebral. Deu dies abans, la intèrpret s’havia sentit indisposta mentre feia una concert a Al-Aaiun, al Sàhara Occidental. Evacuada a la capital del Marroc, se li va practicar una operació que, finalment, no va poder salvar la vida d’aquesta artista, la figura musical de Mauritània més coneguda i influent de la seva generació.

La malaguanyada cantant havia nascut el 1958 al si d’una família de griots establerta a Tidjikja. El pare, Sidati Uld Abba, va ser el compositor de l’himne nacional maurità; la mare, Feu Munina Mint Eida, que era percussionista, li va ensenyar a tocar l’ardin, l’instrument musical més popular del país (una espècie d’arpa molt similar a la kora), reservat únicament a les dones.

La veu i la tècnica de cant de Dimi Mint Abba van causar aviat l’admiració de tothom. El 1976 va guanyar el primer premi d’un concurs de la ràdio mauritana. L’any següent, va aconseguir el seu primer èxit a l’exterior gràcies al tema Sawt elfan, amb el qual es va emportar la medalla d’or del Festival Um Kalthum que va tenir lloc a Tunísia.

A partir d’aquí, la seva feina va merèixer una gran difusió al món àrab, on va començar a ser coneguda com La diva del desert, i va actuar entre altres al Festival de la Joventut Àrab de l’Iraq (1977), al Festival de Timgad (Algèria, 1978), i al Festival d’Agadir (Marroc, 1986).

El 1989 va fer els primers concerts a Europa, i l’any 1990 va captivar les audiències occidentals amb l’àlbum Moorish music from Mauritania, editat pel segell anglès World Circuit, treball en què també hi participaven el seu home, el guitarrista Khalifa Uld Eide, i les seves dues filles. A part de registrar un segon àlbum el 1992, i actuar als Estats Units el 1993, va participar en festivals internacionals (com el Womad, promogut per Peter Gabriel), i va col·laborar també amb el bateria de jazz nord-americà Jack DeJohnette. Els anys posteriors, Dimi Mint Abba no va voler gravar més discos, i encara que continuava actuant, administrava amb comptagotes la seva agenda de concerts; malgrat això, la seva reputació no es va veure eclipsada en cap moment.

Publicat a La Vanguardia (15 / VI / 2011)

25 anys

James Taylor Quartet
Apolo 2 (10 / VI / 2011)

El James Taylor Quartet va tornar a Barcelona en el context de la gira de celebració dels 25 anys d’existència: un quart de segle sembrant bones vibracions amb l’orgue Hammond que l’artista britànic pilota de manera molt resolutiva. La nit de divendres, Taylor es va agafar prou bé alguns problemes tècnics que, en un món perfecte, no s’haurien d’haver produït. També els va encaixar bé el públic, enlluernat davant les evolucions d’un músic que, gràcies a la gran entrega escènica, es guanya la complicitat de l’audiència.

Quan l’aventura de l’acid jazz ja és un record que comença a semblar-nos llunyà, Taylor continua sent un artista imbatible amb la seva intersecció musical a cavall de jazz, el funk i altres espècies negres. El repertori de la vetllada, tot i que no va ser gaire extens, va ser sucós. Van regnar-hi instrumentals com el famós Theme from Starsky and Hutch i la no menys celebrada reelaboració del número central de la pel·lícula Blow-up (1966). La cantant Yvonne Yanney va afegir-se a la màquina de ritme amb un vestit platejat i una pràctica vocal més que apreciable, encara que no la podem qualificar d’extraordinària. En qualsevol cas, però, van saber fabricar moments remarcables amb peces com I feel the earth move o It’s all over.

Publicat a La Vanguardia (12 / VI / 2011)

Ai las!

Gentle Music Men
Bikini (8 / VI / 2011)

Al llarg dels últims mesos, aquest conjunt de Vilanova i la Geltrú ha anat publicant a la xarxa el diguem-ne disc Saturday Morning Record Club. Es tracta d’una iniciativa simpàtica: una col.lecció de versions de bandes i solistes que han influït el grup. Internet és un gran invent, però de vegades pot actuar com una mirall deformant, provocant càlculs erronis. Això explica, segurament, la modesta entrada que va registrar l’única presentació de Saturday Moring Record Club.

En un Bikini desangelat, Gentle Music Men van desgranar una proposta molt benintencionada però, ai las!, poc memorable. És cert que hi va haver episodis interessants, però tot plegat va ser fugaç, poc sòlid, una mena d’apunt de concert basat en un guió molt poc afortunat: el número culminant previ al bis, amb una remescla sonant per megafonia i els músics plantats a l’escenari sense saber gaire que fer, causava una engruna de vergonya aliena. L’actitud del líder de la banda, més pròpia d’una festeta entre amics que no pas d’una actuació mitjanament professional, tampoc va contribuir a millorar gaire les coses.

Publicat a La Vanguardia (11 / VI / 2011)

Dolor i deliri

Laurie Anderson
Auditori de Girona (3 / VI /2011)

Fa exactament trenta anys, Laurie Anderson situava el single O Superman en el número dos de les llistes d’èxits de la Gran Bretanya. Un èxit comercial que, des d’aleshores, no ha superat ni igualat. Podem pensar que això no ha inquietat gaire la creadora nord-americana: Anderson ha jugat sempre en una lliga molt particular, preocupant-se més per bastir un discurs innovador que no pas per complaure el mercat. Fugint de la marginalitat (romàntica, però desagraïda), s’ha consolidat com una artista per a minories més o menys àmplies i il·lustrades. Així que no ens ha d’estranyar la discreta entrada que es va registrar a Girona en l’única presentació a Catalunya de Delusion, l’espectacle que va estrenar l’any passat als Jocs Olímpics d’Hivern de Vancouver.

Traficant amb bases electròniques i el seu violí d’arc de cinta, Anderson va evolucionar amb precisió durant una hora i mitja per un escenari poblat amb quatre pantalles de vídeo, una de les quals també feia funcions de sofà. Més recitadora que cantant, va desgranar un monòleg llarg i de digestió lenta, reforçat amb imatges que no deixaven indiferent ningú. Estampes naturals de volada poètica, grafits traçats amb guix i escenes més inquietants, com la imatge d’una noia morta a l’interior d’una casa burgesa, mentre un gos tafanejava el cos inert i un fotògraf impertèrrit documentava l’amarg moment.

I és que la mort té un pes enorme a Delusion. En concret, la mort de la seva mare, circumstància que ha esperonat Anderson a escriure un text on el dolor i el deliri oníric conviuen amb una crítica radical, legítima i desesperançada, del paisatge social americà. Però tot i que conserva determinades puntes d’humor, en aquesta producció Anderson ens mostra més tristesa que sàtira. Potser el pas del temps, i el pes de les ferides, en són la causa.

Publicat a La Vanguardia (5 / VI / 2011)

Contagi

La Troba Kung-Fú
Sala Apolo (1 / VI / 2011)

Un any i pocs dies després de presentar el seu disc A la panxa del bou a la sala Apolo, La Troba Kung-Fú tornava al mateix indret per acomiadar la gira en qüestió. La banda que lidera Joan Garriga va plantejar una vetllada especial, una mica a imatge i semblança de les festes majors: una nit de ball on, més enllà del concert, també hi havia anunciada una sessió de música enllaunada.

El directe va ser llarg (més de dues hores i mitja) i força dens, ja que els de La Garriga van comptar amb una gran quantitat de músics convidats, entre ells Pep Pascual, Wagner Pa o Sicus Carbonell. Temes del seu darrer disc com Petit rumbero, Flor de primavera o Subway walk, van sembrar molta alegria, juntament amb cançons més antigues com Cançó del lladre. Malgrat la tendència a allargar els temes més enllà del que seria necessari, La Troba Kung-Fú continua sent una formació imbatible a l’hora de generar complicitats i també a l’hora d’encomanar el ball entre l’audiència. Un esplèndid ventilador global.

Publicat a La Vanguardia (4 / VI / 2011)