Un artefacte vigent

Mercury Rev
Primavera Sound (28 / V / 2011)

La tendència dels programadors del San Miguel Primavera Sound a incloure en el cartell concerts on es revisiten discos especialment significatius ve de lluny. Els Mercury Rev han repassat el seu disc Deserter’s songs per partida doble. La primera vegada, dissabte a la nit, i la segona ahir diumenge al Poble Espanyol. La banda va publicar Deserter’s songs el 1998, i per sorpresa dels mateixos músics, el disc va ser acollit amb un entusiasme generalitzat. Però no es tractava d’un d’aquells entusiasmes efímers que, molt sovint, marquen la vaporosa crònica de la música pop. La bona entrada que van registrar el dissabte a l’Auditori del Fòrum (poblat per gent que es va estimar més veure en directe la banda de Buffalo que contemplar per televisió la final de la Copa d’Europa de futbol) ens confirma la vigència de l’artefacte sonor que ens ocupa.

No gaire puntuals, i entre punts de llum taronja i boires morades, els Mercury Rev van desgranar Deserter’s songs en format de sextet i seguint el mateix ordre del disc, tot arrodonint la nit amb una versió de Peter Gabriel (Solsbury Hill) i el seu tema del 2001 The dark is rising. Ampul·lós i, tantes vegades, obsessiu, Deserter’s songs s’aguanta de cap a peus tretze anys després de l’edició original.

Cançons com Opus 40 o Delta sun bottleneck stomp van propiciar els moments més emotius d’un repertori sense temes de farciment, ja que l’actuació va conservar una magnífica i constant tensió narrativa. Els detalls de qualitat de la vetllada van ser nombrosos. Entre ells, el dramatisme interpretatiu (una mica a la manera de Marc Almond) del cantant Jonathan Donahue a Tonite it shows, les textures lunars de Pick up if you’re there (amb el seu esplèndid solo de xerrac), o la resta de digressions instrumentals que apuntaven a l’altra banda del mirall.

Publicat a La Vanguardia (30 / V / 2011)

Una pau estranya

James Blake / Avi Buffalo
Primavera Sound (27 / V / 2011)

Amb tan sols 21 anys, l’anglès James Blake era un dels més esperats entre el jovent al San Miguel Primavera Sound, que va acudir en massa a la compareixença de l’artista a l’escenari perifèric Pitchfork. La jove figura (veu teclats) s’hi va presentar amb el reforç d’un guitarrista i un bateria remarcable, i no va decebre les expectatives. Electrònica fosca, manipulació de la veu, i talent incontestable, marquen el treball de Blake, que va interpretar peces contingudes al seu primer àlbum, editat el mes de febrer passat, com I never learnt to share, The wilhelm scream i Limit to your love.

El personal va seguir amb una atenció gairebé reverencial el concert. Blake va magnetitzar el públic amb una proposta musical que tantes vegades s’endinsa en el món tel·lúric. Va ser un capvespre ric en subtilitats que, fins i tot en els episodis de més ferocitat rítmica, va crear entre l’audiència una pau ben estranya i, per a qui s’atrevís, espiritualitat.

No eren tants els espectadors que, a les 6 de la tarda, s’havien donat cita a l’escenari gran per assistir al concert d’Avi Buffalo, que va defensar algunes cançons de l’únic disc que té, com What’s in it for o Remember last time, a més d’interpretar alguns temes nous. Concert més que correcte que va transitar de la llum al que seria més o menys l’infern en qüestió de segons.

Publicat a La Vanguardia (28 / V / 2011)

La rumba de l’amistat

El músic Carles Lordan i Barbeta, cofundador de Los Manolos, va morir el diumenge 22 de maig “a conseqüència de les greus complicacions sorgides després d’un desgraciat accident esdevingut el passat dia 13 d’abril”, segons assenyala un comunicat fet públic a la pàgina web del grup, que expressa “el nostre màxim condol per aquesta pèrdua irreparable”. El baixista, guitarrista i cantant, tenia 47 anys. El web agrega que el malaguanyat artista “va ser fonamental a la nostra banda, però cal dir que, per sobre de tot, era el nostre amic molt abans que el grup ni tan sols existís”.

El naixement de Los Manolos és, en efecte, una història d’amistat. Tot va començar a finals de 1989, quan deu músics que pertanyien a diverses bandes barcelonines de pop i rock (Los Elásticos, Alicia Química, Sagrada Familia) van començar a trobar-se per fer rumba catalana amb una actitud molt peculiar. Els membres d’aquella formació on es combinaven guitarres acústiques i elèctriques i dues bateries, es presentaven amb patilles postisses i pantalons de pota d’elefant, oferint un repertori on els temes propis convivien amb versions de cançons com El meu avi o una memorable relectura de All my loving (The Beatles).

Rogeli Herrero, un altre dels fundadors de la banda, explica que aquelles primeres sessions “eren pur hedonisme: ens ajuntàvem pel pur plaer de tocar plegats, sense cap planificació ni cap idea de futur”. Malgrat aquesta manca de pretensions, el grup no trigaria a tastar l’elixir de la popularitat. Després de cridar l’atenció de la premsa musical, van signar contracte amb una discogràfica, i el 1991 van publicar el seu primer àlbum, Pasión condal, seguit per Dulce veneno el 1992. Aquell mateix any, Los Manolos van actuar al costat de Peret i Los Amaya a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, i van aconseguir nous èxits amb la seva versió del tema Amigos para siempre.

Després d’aquest començament brillant la banda va entrar en declivi, coincidint amb diversos abandonaments de membres originals els anys 1993, 1995 i 1997. Carles Lordan va continuar al grup fins el 2003, quan Los Manolos es van dissoldre per primera vegada, per bé que no s’hi va tornar a enquadrar quan alguns dels músics escindits van decidir reprendre la marca el 2004.

Publicat a La Vanguardia (26 / V / 2011)

No ho tenia fàcil

Russian Red
L’Auditori (19 / V / 2011)

No ho tenia fàcil. Després del seu espectacular debut de 2008 (I love your glasses), la madrilenya Lourdes Hernández, més coneguda com Russian Red, assumia un bon risc a l’hora de publicar el segon disc. La crònica de la música pop està plena d’inicis prometedors que no acaben de cristal·litzar, però de moment res fa pensar que aquest sigui el cas de la nostra cantautora. Amb un Auditori ple de públic, Russian Red va presentar el seu nou àlbum, Fuerteventura, oferint un concert sens dubte massa breu (no gaire més d’una hora i quart), però molt sòlid pel que fa al contingut.

La pulsió country de Every day every night, o la lluminositat pop de The sun the trees, figuren entre les millors cançons del nou àlbum que Russian Red va intepretar al costat de revisions del seu treball anterior, com Cigarettes. També va cantar un tema en castellà (Todas mis palabras, versió de The Magnetic Fields) i, en un últim bis fora de programa, un cover curiós, però no gaire afortunat, de It’s a heartache (Bonnie Tyler).

Una veu privilegiada (per emotiva), i la seva endiablada capacitat per escriure bones cançons, sostenen un edifici que l’autora ha sabut engrandir amb l’acurat tractament sonor del seu disc, i l’excel·lència del quartet que l’acompanyava, liderat per Charlie Bautista (tecles i guitarra). Entre tots, van facturar una sessió d’aire clàssic. En algun episodi del concert, hauríem pogut arribar a creure’ns que érem als anys cinquanta, però ben lluny de les aigües retro, sempre immergits en la inqüestionable modernitat d’una proposta que, ben aviat, provarà sort en el mercat internacional.

Publicat a La Vanguardia (21 / V / 2011)

Distensió i rigor

Anímic
Bikini (17 / V / 2011)

Per convicció, per sentit de l’oportunitat, o qui sap si per totes dues coses, el Festival de Guitarra obre la seva programació a un seguit de protagonistes del feliç moment que viu la música pop catalana. En aquest context, el grup Anímic va presentar el seu darrer disc, Hannah, a Bikini. La sala registrava una entrada més que digna, però potser no tan nombrosa com algú podria esperar-se, tenint en compte el merescut prestigi que, des de fa un temps, acompanya la banda. Esperem que el pas del temps moduli les coses: que per una vegada la història sigui justa, i aquesta formació pugui assolir cotes més altes de popularitat efectiva (aquella popularitat que es tradueix en vendes d’entrades i, tal vegada, de discos).

En el concert de dimarts, el sextet empadronat a Collbató va reforçar la seva nòmina amb dues cordes, trompeta, i un impressionant estol de veus convidades entre les que esmentarem Maria Rodés, El Petit de Cal Eril, o Clara Viñals, que forma part de Renaldo & Clara, l’interessant grup que a primera hora havia oficiat de teloner. Ambient distès, fraternal, però ben acoblat amb l’exigència i el rigor que marquen la trajectòria d’una banda que grava discos des de l’any 2004. La llarga experiència, i potser el sistema de vida comunal que practiquen,reforcen la solvència del seu treball: intel·ligents i elaborades cançons folk-pop que canten, en funció de l’idioma, Ferran Palau (en català) i Louise Sansom (en anglès).

El programa va començar amb un cert aire atmosfèric (Trenco una branca), passant per peces de més vigor, com ara l’excepcional Blue eyed tree, molt ben enriquida amb un crescendo fosc i rotund. Els músics van desplegar el tema que dóna títol al seu nou disc ben gronxat per la secció de corda, mentre que La pols i el punyal va destacar pel seu intimisme introspectiu. Ja a les acaballes, van donar una esplèndida mostra d’inspiració lírica amb Taüt, que segurament és una de les coses més boniques que s’han escrit mai sobre la maleïda mort.

Publicat a La Vanguardia (19 / V / 2011)

Creixent

Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien
L’Auditori 2 (14 / V / 2011)

L’any 2009, l’escena musical catalana es va enriquir amb la proposta d’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien. Aquest quintet va aconseguir tota mena de distincions, i un important ressò popular, amb el seu disc de debut, un treball homònim on destacaven cançons com Je t’aime, Corro sota la pluja o bé l’esplèndida mostra d’humor negre que duia per títol Trini Sánchez Mata. Dos anys després, la formació de Sant Sadurní d’Anoia acaba de publicar un nou àlbum, Bigoti vermell, que va presentar dissabte passat en el context del Festival de Guitarra de Barcelona, davant d’un públic nombrós, i amb la col·laboració de diversos músics convidats que donaven vernís d’excepcionalitat a la convocatòria.

El nou material d’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien revela un creixement artístic interessant per part de la banda. Es mantenen els trets distintius als que ja ens tenien acostumats: temàtiques quotidianes, un acurat tractament pop que enllaça amb les millors exigències de la cançó francòfona, i una posta en escena especialment treballada, tot i que en aquesta etapa no hi ha tants elements teatrals com abans. El punt de vista de les cançons que escriu Anna Roig no renuncia al sentit de l’humor quan cal, encara que per norma general se’ns ofereix una mirada més madura sobre les coses. Així, mentre Bigoti vermell és una peça amb la que la seva autora ha volgut mostrar un cert inconformisme, La senyora tímida esdevé un petit prodigi de sensibilitat, tot retratant el contrast entre la trista realitat i la mundana vida imaginària de la seva pobra protagonista. Finalment, Le portrait de n’importe qui és una cançó reflexiva que també hem de comptar entre el millor del nou disc.

Publicat a La Vanguardia (16 / V / 2011)

Ofici

Madeleine Peyroux
Auditori de Girona (8/V/2011)

D’uns anys ençà, la nord-americana Madeleine Peyroux visita amb certa regularitat els escenaris catalans, on compta amb una sòlida i creixent plantilla de seguidors, com els que es van congregar diumenge al vespre a Girona. Certament, el bon gust aconsella seguir la trajectòria d’aquesta cantant, que es mou en un terreny prou singular, entre el jazz, el folk, el blues, la cançó… Arrodoneix la jugada el seu esplèndid registre, on es detecten inflexions heretades de Billie Holiday: una veu vintage, com de gramola, definitivament encisadora.

Ben aviat, Madeleine Peyroux va anunciar que duia un bon feix de cançons noves, entre les quals va interpretar Standin’ on the rooftop, el tema que donarà títol al seu pròxim àlbum, que arribarà al mercat a mitjans del mes de juny. Pel que fa al material que ja li coneixíem, va cantar peces com Instead, així com versions de Serge Gainsbourg (La javanaise) o Leonard Cohen (Dance me to the end of love).

La sessió es va desenvolupar amb una inqüestionable correcció. Així havia de ser, ateses les ja esmentades habilitats de la nostra cantant i compositora, i la qualitat dels músics que l’acompanyaven. Amb tot, la proposta no va passar de taca d’oli: Madeleine Peyroux semblava més preocupada per desplegar el seu sentit de l’humor, que no pas per establir una veritable connexió emocional amb uns espectadors que, aquesta vegada, van haver-se de conformar amb una feina si no de tràmit, com a mínim menys sentida del que fóra desitjable.

Publicat a La Vanguardia (10 / V / 2011)

Irreprotxable

Rosendo
Palau de la Música Catalana (7 / V / 2011)

Rosendo al Palau de la Música? I per què no? En el decurs de les últimes dues dècades, qui signa aquest article ha tingut ocasió d’assistir a força concerts seus, i mai l’ha vist punxar: ni pel que fa a l’assistència de públic, ni pel que fa a l’exigència artística que marca la trajectòria del rocker de Carabanchel, que es va iniciar en aquest negoci el 1972. Són anys de carrera, moltes situacions viscudes. Potser per això, Rosendo no semblava especialment impressionat pel fet de tocar a la sala modernista. Lletjot i pelut, amb una senzilla samarreta negra i calçat esportiu, va afrontar el compromís amb la mateixa actitud que li veuríem actuant en una sala de concerts d’atmosfera enrarida, o en un descampat fangós. I això era, justament, el que tots n’esperaven.

Encapçalant un trio de metrònom implacable, Rosendo va facturar un concert de 25 etapes, amb temes sorollosament celebrats per l’audiència com Flojos de pantalón, Agradecido o l’obligatori Maneras de vivir, esplèndid himne procedent del repertori de Leño, el grup que va encapçalar entre 1978 i 1983. També va defensar les cançons del seu darrer àlbum, A veces cuesta llegar al estribillo (2010), on trobem peces tan rodones como Tu que… yo que o Mala tiña. Hard-rock facturat amb la solvència que dónen les hores de vol, amb la seva guitarra talladora i una lírica que, sense emprendre un vol poètic, mai esdevé irrellevant. Una sessió sense gaires secrets, però al capdevall irreprotxable.

Publicat a La Vanguardia (9 / V / 2011)

Ha valgut la pena esperar

Antònia Font
Casino L’Aliança del Poble Nou (28 / IV / 2011)

Cinc anys després de Batiscafo Katiuscas, el grup Antònia Font té noves cançons: les que nodreixen el disc Lamparetes, que els mallorquins van presentar dijous a la nit, en la primera de les seves tres compareixences consecutives a l’Aliança. El públic ha respost amb entusiasme, adquirint totes les entrades amb diversos dies d’antelació, i es comprèn: ho justifiquen la trajectòria de la banda (que en certa manera va obrir portes que ens ajuden a comprendre el bon moment que viu la música pop catalana), i sobretot les virtuts del seu nou material. L’espera ha estat llarga, però ha valgut la pena.

Antònia Font va interpretar gairebé totes les cançons de Lamparetes, cosa que no és habitual, però era el més indicat en el seu cas: en aquest disc no hi ha farciments ni davallades, i sí grans temes entre els quals, posats a crivellar, destacarem la beneïda bogeria de Islas Baleares, o Clint Eastwood i Carreteres que no van enlloc per l’acurada narrativa textual i musical que les anima.

Els espectadors van acollir amb més que complicitat les flamants cançons d’Antònia Font, i van rugir de satisfacció quan la banda va oferir un extens repàs per la seva discografia, amb punts àlgids com Dins aquest iglú, Alegria (saludada amb claca i cor), o la vitaminada Wa yeah!, servida just abans dels dos bisos que van culminar la nit.

Publicat a La Vanguardia (30 / IV / 2011)