Això té bona pinta

Roger Mas & Cobla Sant Jordi
Petit Palau (15 / IV / 2011)

Francesc Bombí-Vilaseca té raó quan assenyala que Roger Mas és una veu única en el recent, i molt recomanable, llibre que ha escrit sobre l’artista de Solsona (La pell i l’os, editat per Satélite K). Mas va molt per davant de la resta de cantautors de la seva generació, gràcies a un compromís creatiu radical, que el mena a assumir riscos i infantar treballs tan impactants com les Cançons tel·lúriques del 2008.

Des de fa un parell d’anys, Roger Mas acaricia la idea de conciliar dos universos aparentment tan diferents com la cançó d’autor i la música de cobla, iniciativa que, si tot va bé, concretarà amb tots els ets i uts aquesta tardor. Esperant que arribi el gran dia, haurem de conformar-nos amb la degustació que va oferir divendres a la segona part del seu concert al Petit Palau, quan la Cobla Sant Jordi es va unir a ell, mostrant i demostrant que el projecte pinta molt bé.

Abans de comptar amb la cobla, va cantar amb el seu grup, destacant en temes del seu últim disc del 2010 (A la casa d’enlloc) com El calavera, El ganivet o Benvinguts al cul del riu.

El pianista Xavier Guitó firma els arranjaments de l’aventura amb la Sant Jordi, tram que va començar amb una sardana del propi Guitó (El rei dels núvols), i va prosseguir amb una versió del tema de Fabrizio De André Amore che vieni, amore che vai. La resta del repertori va passar per moments d’esplendor i vitalisme a El mal de la bellesa, viatges al·lucinats al costat fosc a D’un cop sec al cony, i l’encant pop de L’home i l’elefant, rematats per l’euforitzant Oda a Francesc Pujols i la mateixa Santa espina.

Publicat a La Vanguardia (17 / IV / 2011)

Adorable

Esperanza Spalding
Auditori de Girona (9 / IV / 2011)

El Black Music Festival va portar a l’Auditori de Girona la contrabaixista, cantant i compositora Esperanza Spalding, valor a l’alça del jazz actual, la trajectòria del qual ha estat recolzada recentment amb el premi Grammy a la millor artista revelació. La notable quantitat de públic congregat dissabte a la nit va haver d’armar-se de paciència abans de poder divertir-se amb la proposta d’aquesta jove dels Estats Units, que va comparèixer amb un considerable retard de 50 minuts, causat per les maleïdes demores aèries, segons l’organització.

Hi havia, si no enuig, almenys una evident molèstia entre el respectable, sensació que va esdevenir història després del primer tema de la nit, Little fly, on Spalding ha musicat i canta la paraula del tres vegades gran William Blake. Little fly obre també el tercer disc de la nostra protagonista, Chamber Music Society (2010), que aquesta va desgranar en la seva integritat, amb l’únic afegit d’un bis amb Fall in, tema del 2008.

A Chamber Music Society, Spalding ha donat un nou pas de rosca a les seves inquietuds creatives, incorporant al grup habitual un trio de corda amb el que vol visitar territoris que no havia explorat fins ara. L’encert de la nova
aventura empresa per la de Portland va quedar patent en el transcurs d’un adorable amb cert on van abundar els detalls de qualitat i d’emotividitat. Entre ells, mereixen ser destacats la Chacarera que firma el pianista Leo Genovese, la recreació del tema d’Antonio Carlos Jobim Inútil paisagem, o els excel·lents temes escrits per la intèrpret, com Winter sun i altres.

El precís, complex i elegant tractament musical que defineix aquesta producció, es veu engrandit per la feina de la mateixa Esperanza Spalding en matèria vocal, ja sigui pels seus aguts, pel seu subjugador scat o per les felices complicitats que va saber traçar amb la corista Leala Cyr.

Publicat a La Vanguardia (11 / IV / 2011)

En família

The ABC & D of Boogie Woogie
Luz de Gas (5 / IV / 2010)

Menys gent de la que podia esperar-se (els organitzadors parlaven de 150 persones), en el primer dels tres concerts consecutius del grup The ABC & D of Boogie Woogie a Barcelona. El pianista alemany Axel Zwingenberger, incansable apòstol d’aquest estil, lidera una formació en la nòmina de la qual figura en lloc destacat el ciutadà Charlie Watts, bateria dels Rolling Stones, i on també treballen el contrabaixista Dave Green i el pianista i cantant Ben Waters.

La sessió es va dividir en dues meitats, amb un format variable que comprenia dos pianos, trio (amb Waters en la primera part i Zwingenberger en la segona) i quartet. En l’únic bis, els pianistes locals Lluís Coloma i August Tharrats es van afegir a l’elenc, protagonitzant un final de festa feliç. Joiosa nit de ritme, amb un programa de més de vint temes, entre ells Sheik of Araby, Lady be good o Sympathy for the drummer (particular títol en el cas que ens ocupa), i en la que les respectives improvisacions dels instrumentistes van engrandir la proposta. Avui, dijous, última sessió.

Publicat a La Vanguardia (7 / IV / 2011)

Morir, potser

El Petit de Cal Eril
Bikini (2 / IV / 2011)

“Sembla ser que un dia d’aquests ens morirem: serà un dia fantàstic i molt joiós”. Paraules de Joan Pons, més conegut com El Petit de Cal Eril, pronunciades el dissabte a la nit a la sala Bikini. En el context del Festival de Guitarra de Barcelona, el cantautor de Guissona i el seu grup presentaven el seu segon àlbum, Vol i dol, comptant per a l’ocasió amb músics convidats com la flautista Marina Varela, el trompetista Albert Girons (La Sentina) i el guitarrista Mau Boada (Les Aus).

Segons ha declarat, a Joan Pons sempre l’ha impressionat la llegenda que pot llegir-se a les portes del cementiri del seu poble: “Sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”. Inevitable realitat que motiva les cançons de Vol i dol, un treball que en certa manera ens convida a trobar la bellesa que pugui tenir la mort, com succeeix a Cau la neu, preciós retrat d’un cadàver solitari en un llac gelat, que va suposar el primer gran moment d’una vetllada on Pons no va renunciar mai a l’humor surreal que defineix la seva actitud escènica.

Van ser remarcables també les seves adaptacions de Les decapitacions del poeta Pere Quart, que la banda va engrandir amb crescendos sanguinaris, així com Poca pena, complementada amb una batucada final. Una nit d’efectiu folk-rock amb certs repunts lisèrgics, on també va interpretar una bona quantitat de temes pertanyents al seu primer àlbum (Mandolines tralarí, La Caterineta per la Mercè…), així com algunes peces procedents de la maqueta editada el 2007 sota el singular títol Per què és grillen les patates?

Publicat a La Vanguardia (4 / IV / 2011)

Solvència contrastada

Centro-matic
Sidecar (31 / III / 2011)

Quatre mesos després de compartir escenari amb el cantautor Micah P. Hinson al Palau de la Música, el grup de rock nord-americà Centro-matic tornava a ser a Barcelona. Aquesta vegada, van actuar en un espai de dimensions físiques i característiques vitals molt diferents: la sala Sidecar, que els va acollir en el context del cicle A Quemarropa.

El conjunt es presentava en el subterrani de la plaça Reial havent travessat circumstàncies prou desfavorables: després d’un viatge particularment dur, van descobrir que els seus instruments no havien arribat a l’avió que els havia dut a la ciutat. Malgrat el cansament i la mai agradable obligació de tocar amb eines deixades, la gent de Centro-matic va afrontar amb gran to i ofici el seu compromís davant el públic català.

No podia ser d’altra manera, tenint en compte els lligams especials que uneixen a la banda amb el nostre país, des que el líder de la mateixa, Will Johnson, va treballar l’any passat al costat dels nois de Anímic, responent a un inspirat encàrrec del festival PopArb.

Al llarg del mes d’abril, la discogràfica Houston Party començarà a distribuir al nostre mercat l’últim àlbum de Centro-matic, Candidate Waltz. És sensat i desitjable pensar que aquesta producció serà objecte en el futur d’una presentació més oficial, ja que la cita de dijous tenia cert aire clandestí o, si més no, de sessió orientada als més iniciats.

En qualsevol cas, el grup va mostrar algunes de les cançons del seu nou disc, com Against the line, Iso-residue o Only in my double mind. També va desgranar un bon grapat de peces pertanyents als seus àlbums anteriors, des de Fountains of fire a Covered up in mines, sense descartar per descomptat Flashes and cables, potser el tema que va despertar més entusiasme entre l’audiència.

Els quatre de Denton van escriure un concert que els acredita com un dels equips més solvents del panorama actual, propietaris d’una maduresa que no fa sinó reforçar el seu treball. Una proposta que en el tram central de la gala transitar per terreny endurit, i que en tantes ocasions va aconseguir un vol molt particular, abstracte i lluminós.

Publicat a La Vanguardia (2 / IV / 2011)

Sorpreses

Gilberto Gil
Palau de la Música Catalana (29 / III / 2011)

Alliberat ja de les seves responsabilitats al capdavant del ministeri de Cultura del Brasil, Gilberto Gil va actuar al Festival del Mil.lenni en el context d’una gira que, com el mateix artista va voler recordar-nos, compta amb el suport financer d’una empresa petrolífera (quines coses). Molt en forma als seus 68 anys, el de Bahia es va presentar en format acústic, secundat pel seu fill Bem (guitarra, percussió) i el violoncel.lista Jaques Morelenbaum, home d’acreditada trajectòria en qualitat d’intèrpret, arranjador i productor, que ha treballat amb primeres espases com Caetano Veloso, Cesária Évora o Mariza.

Gilberto Gil va començar el concert amb l’única companyia de la seva guitarra, creant pau amb un registre vocal assossegat que aniria abandonant progressivament, ja que en els trams finals de la gala va administrar els greus i els aguts situant-se molt a prop de l’histrionisme, encara que sense acabar-hi de caure, i aquesta era justament la gràcia de l’assumpte. Chiclete com banana, Andar com fe o Expresso 2222 figuren entre el més celebrat per part d’un públic al qual va obsequiar amb un llarg repertori de 23 peces, un parell d’elles noves.

La de dimarts va ser una nit rica en sensacions, en què aquesta figura fonamental de la MPB no va deixar de crear sorpreses amb el seu inspirat capteniment. Cerimonial unes vegades, humorístic unes altres, va picar l’ullet al blues (i l’altre a la música pop), i molt sovint va emprendre un interessant vol avantguardista (memorable Estrella). A diferència de tantes figures consagrades, Gilberto Gil no ha caigut en el pou d’allò acomodatici. Podem sentir-nos afortunats.

Publicat a La Vanguardia (31 / III / 2011)