Distintiva elegància

James Hunter
La Mirona (Salt) (26 / III / 2011)

El Black Music Festival va dur a Salt l’anglès James Hunter, cantant de rhythm and blues i soul enquadrat en el moviment revivalista que, des de fa un temps, marca una significativa part d’aquesta escena musical. El músic de 48 anys compta entre els seus el mateix Van Morrison, que li va donar feina als noranta, i que ha pronunciat inusuals elogis sobre Hunter. El també anomenat tigre de Belfast no és l’única deïtat que ha donat suport al nostre protagonista, ja que el pianista de Nova Orleans Allen Toussaint desfila pels crèdits del disc del 2008 The hard way, l’última referència fonogràfica de Hunter fins avui.

A La Mirona, Hunter va incidir en el contingut del seu últim disc, així com de l’anterior People gonna talk (nominat al Grammy el 2006), oferint un programa que passava per cançons com No smoke without fire, Jacqueline o l’aconseguida  Don´t do me no favours. També va anunciar algun tema nou, cosa que convida a sospitar que no trigarà a infatar un pròxim àlbum.

James Hunter és autor de cançons excel·lents, tremendament clàssiques tot i ser d’escriptura contemporània, i que va servir molt ben repuntades per un quintet acompanyant en el qual van destacar els bons oficis de l’òrgan i els metalls. Estem davant d’un vocalista de suggerent ofici i expressivitat, encara que mai és vehement, ja que al llarg de la nit va fer gala d’un cert punt de contenció que, d’alguna manera, redundava en la distinció de la seva proposta.

Publicat a La Vanguardia (29 / III / 2011)

Serè

Mark Olson
Apolo 2 (20 / III / 2011)

Cita dominical amb Mark Olson, cantautor i guitarrista que va congregar al Paral·lel un nombre d’espectadors massa modest, tenint en compte la seva trajectòria i actualitat. Olson, de 49 anys, és propietari d’una interessantíssima carrera que va començar a mitjans dels vuitanta, quan va fundar amb Gary Louris els recordats The Jayhawks, on va militar durant una dècada, per formar posteriorment els Original Harmony Ridge Creekdippers al costat de la seva esposa de l’època, la també cantautora Victoria Williams. El 2007, va donar inici a una trajectòria en solitari que ara mateix consta de dos àlbums.

Mark Olson tornava a Barcelona per presentar l’últim d’ells, Many colored kite, secundat per la percussionista noruega Ingunn Ringvold, que també el va acompanyar a les veus i  l’harmònium. Al costat de cançons del nou disc com No time to live without her o Little bird of freedom, va explorar etapes anteriors, ressuscitant temes dels Jayhawks com Pray for me o Over my soulder, cosa que lògicament el públic li va agrair amb particular entusiasme.

Sembla que Olson viu una etapa personal manifestament feliç, circumstància que queda reflectida en el seu capteniment artístic, ja que ens les vam haver amb un trobador tan consistent com serè: un estat d’ànim contagiós, amb el qual va aconseguir sembrar grans complicitats i una bella connexió amb l’audiència. La incursió de l’harmònium en el guió va ser puntual, però va propiciar alguns dels moments més remarcables. En són un bon exemple Morning Dove i l’eloqüent interpretació de Linda Lee, tema en el que Mark Olson va jugar una mica amb registres vocals de record oriental, cosa que sens dubte va enfortir les virtuts de la seva proposta.

Publicat a La Vanguardia (22 / III / 2011)

Meravellosos saltamarges

Refree & Maria Rodés
Centre Artesà Tradicionàrius (18 / III / 2011)

El delicte i els delinqüents han estat una gran font d’inspiració per a la música popular. Que ho preguntin als amants de Johnny Cash, o als dels narcocorridos mexicans, per esmentar dos exemples. El bandidatge, l’assassinat i la presó, són també matèria recurrent en el patrimoni tradicional català, perpetuant la llegenda de meravellosos saltamarges com en Serrallonga.

Raül Fernández ‘Refree’ aprofundeix en aquest temari musical amb l’espectacle Cançons de bandolers i molt mala gent, estrenat l’estiu passat al FIMPT de Vilanova i la Geltrú. Refree s’ha aliat amb la cantant Maria Rodés per afrontar una selecció de temes que, la nit dels fets, va abastar des de La presó del rei de França fins a la immortal Cançó del lladre, passant per L’hostal de la Peira o La mort del pare Jordi. Un espectacle breu i ple de substància, que serà gravat en disc.

La revisió que proposa Refree combina el respecte a la tradició amb una voluntat trencadora que, fet i fet, engrandeix les cançons, gràcies un complex discurs musical que apel·la al vol avantguardista, però també a allò que és tel·lúric. L’esplèndida Maria Rodés aporta un significatiu valor a la proposta, plantejant un bonic contrast entre les tèrboles històries que s’expliquen i el timbre càndid i infantil de la seva veu.

Publicat a La Vanguardia (21 / III / 2011)

Devocional

Lizz Wright
Palau de la Música Catalana (16 / III / 2011)

El Festival del Mil.lenni va acollir l’actuació de Lizz Wright, cantant que des del seu debut discogràfic el 2003 s’ha anat movent en un suggestiu terreny musical, on podem trobar retalls de jazz, blues-folk, soul i altres gemmes negres. Al costat d’una competent i multiracial banda de quatre elements, la nord-americana va comparèixer en un Palau de la Música que registrava una bona entrada, precedida per la jove cantautora valenciana Clara Andrés, que acaba de publicar el seu segon disc, Huit.

Lizz Wright presentava les cançons del seu últim àlbum, Fellowship, un treball d’esperit devocional aparegut a finals del 2010, del qual va extreure cançons com (I’ve got to use my) Imagination (de Gladys Knight & The Pips), In from the storm (Jimi Hendrix) o Presence of the Lord (Eric Clapton). La tanda de bisos va venir marcada per un medley de peces de la tradició gospel, part remarcable de la biografia d’aquesta intèrpret, filla d’un pastor d’ànimes de Geòrgia. Novetats a banda, va oferir una selecció dels seus discos anteriors, on no van faltar temes d’autoria pròpia com Salt o When I fall.

Alta, descalça, i dotada d’una veu distintiva, la senyora Wright va desplegar un concert més caracteritzat pels matisos que per allò que és sanguini, coordenades que també van seguir els seus subtils músics. Una actuació que conduïa l’espectador a aquella pau introspectiva a la qual, de manera similar, ens porten altres artistes com Terry Callier, l’ascendent del qual es va fer patent en el tram més acústic de la seva compareixença.

Publicat a La Vanguardia (19 / III / 2011)

Vibració revivalista

White Lies
Apolo (15 / III / 2011)

La nostra escena musical -cada vegada més diversa – compta entre les seves arestes més curioses una certa tendència revivalista, que convoca principalment espectadors joves, als que naturalment se sumen alguns nostàlgics. Si el revival soul ja forma part del menú actual, pot ser que estiguem assistint també a un renaixement de l’estètica vuitantera, segell que defineix el treball de bandes com White Lies. El grup britànic va debutar a Barcelona davant una notable quantitat de públic -entre el qual no era estrany sentir parlar en anglès-, com a colofó ​​d’una jornada en què també van actuar Transfer i Crocodiles.

White Lies venien a presentar el seu segon disc, Ritual, del que van oferir peces com Holy ghost o Strangers, entre d’altres. Amb tot, el primer àlbum de la banda va jugar un important paper en el plantejament de la gala, propiciant vívids moments de comunió entre l’escenari i la pista mitjançant temes com To lose my life, Death o Farewell to the fairground.

Reforçat el trio original amb altres dos elements, White Lies van desplegar una proposta freqüentment associada a bandes com Joy Division o Echo & The Bunnymen. Amb el constant beneplàcit del respectable, van construir una nit d’interès relatiu pel que fa a discurs musical, encara que van mostrar una gran competència en la interpretació, marcada per l’elegància i el misteri de la seva posada en escena, així com l’interessant dramatisme que traspua la veu del cantant, Harry McVeigh.

Publicat a La Vanguardia (17 / III / 2011)

Més que un fenomen

L’aparició del primer disc de Manel, Els millors professors europeus (2008), va desencadenar un veritable terratrèmol en el nostre món musical, aconseguint ràpidament el favor del públic, així com l’elogi i la complicitat de la crítica. No es veia una cosa semblant des de 1989, quan Albert Pla va publicar el seu disc de debut. Invents com les xarxes socials, van impulsar encara més l’ascens de la proposta. Folk-pop amable i intel·ligent, al servei d’unes cançons que incidien en la quotidianitat: esplèndides històries en les quals el grup mostrava un gran nervi narratiu, com observava Magí Camps setmanes enrere en aquest diari.

El segon treball del quartet barceloní, 10 milles per ver una bona armadura, arriba al mercat precedit per l’avanç de dues cançons, Boomerang i Aniversari, a més del videoclip d’aquesta última. Temps hi haurà per digerir i valorar amb més calma el nou àlbum, però una primera lectura convida a brindar de nou en honor seu. El relat manté les seves marques distintives, aquesta proximitat que enamora tothom, mentre que en el capítol estrictament musical s’observa una evolució sense ruptura, amb més ambició en els arranjaments. Definitivament, més que un fenomen, Manel és un grup sòlid que encara no ha dit la seva última paraula.

Publicat a La Vanguardia (15 / III / 2011)

El recte camí

Mishima
Palau de la Música Catalana (6 / III / 2011)

Ho deia en privat fa anys un cantautor: “Presentar-se al Palau de la Música és el més gran que hi ha. Pots fer concerts en llocs amb més gent, però en el fons no es pot anar més amunt”. En gran part, és veritat. Al Palau li donem un valor simbòlic que supera de llarg l’aforament de la sala, de manera d’actuar-hi és, pels artistes catalans, una mena de consagració. Un estat de gràcia que es pot assolir seguint diverses estratègies: utilitzant tècniques de màrqueting, amb l’objectiu d’enfilar un hype mediàtic si la sort i les aliances ho permeten; o seguint el recte camí que marquen el treball pacient i l’autoexigència. El resultat final és el mateix, però la resta de derivades de la qüestió són molt diferents.

Doble lloança, doncs, pels nois de Mishima, que van actuar a l’auditori modernista amb totes les entrades venudes, rebent el just reconeixement a una trajectòria de més de deu anys. Un temps en què la banda no ha deixat de polir-se en termes artístics, culminant en la gravació del seu últim disc fins ara, Ordre i aventura, presentat a la sala Apolo fa nou mesos, en una nit inoblidable. Sense caure en l’estès vici del cofoisme, hem d’insistir a dir que l’escena pop catalana travessa un moment especialment dolç. I encara que ens falti la perspectiva necessària, sembla bastant clar que Mishima serà d’escolta obligatòria per tot aquell que, en el futur, vulgui conèixer el millor aquest període.

Mishima és un grup de cançons amb fons i substància, tot i que gairebé sempre aquestes són breus com pinzellades. D’aquesta manera, van necessitar menys de dues hores per encadenar un repertori de trenta etapes, que incloïa un tema encara inèdit: El que ens indica el cor. El de diumenge va ser un concert amb èpica (L’olor de la nit, Miquel a l’accés 14), i també dinàmic, gràcies al set acústic (amb violoncel inclòs) i la presència de convidats com l’inigualable Espaldamaceta (molt bona la seva versió de Dolor), així com Laetitia Sadier (Stereolab), que va fer duet amb David Carabén en una relectura bilingüe del tema de Georges Brassens / Louis Aragon Il n’ya pas d’amour heureux. És bonic que Mishima recordi Brassens en el trentè aniversari de la seva mort, i un clar símptoma de la importància que concedeix el grup barceloní al front líric, un capítol en el que s’esforça particularment.

Publicat a La Vanguardia (8 / III / 2011)

Impecable

Luz Casal
Gran Teatre del Liceu (3 / III / 2011)

Luz Casal ha reprès la gira que va haver de suspendre el maig de l’any passat, per encarar una segona batalla contra el càncer, que ha vençut. A l’ambient, doncs, hi surava una emotivitat afegida, que es va desfermar abans de l’inici estricte del concert. Al centre de l’escenari, i sense músics a la vista, la cantant rebia una rotunda ovació de gala per part de les més de dues mil persones que ocupaven tot l’aforament del Gran Teatre del Liceu.

Però la història de dissort i superació que ha viscut Luz Casal no és el més rellevant en aquest moment. La qüestió capital és que va construir un concert impecable quant a interpretació, i d’una gran intel ligència pel que fa al plantejament. Va començar defensant el seu últim àlbum, La pasión, que segurament no és el millor que ha publicat, però tampoc és menyspreable: la seva lectura del bolero Con mil desengaños, acompanyada per una brillant banda de tretze elements, es va caracteritzar per una elegància, una transmissió , i fins i tot una transcendència, certament excepcionals.

I només estàvem en els primers minuts d’un llarg repertori format per 25 temes, on Luz Casal va anar canviant progressivament de vestit i de pols musical, passant també per la balada pop (esment inevitable per Es por ti / Boig per tu) i, tot seguit, per les arestes rockeres que van caracteritzar els seus primers passos en aquesta indústria. Un parell o tres d’acoblaments inoportuns (i no sé si gaire admissibles a aquestes alçades i amb aquests pressupostos), van deslluir una mica l’emblemàtica Rufino, tot i que la revenja no va trigar a arribar amb Loca.

En els bisos, la cirereta es va situar perfectament al seu lloc, no només per la tan esplèndida com previsible Piensa en mi, sinó també per Negra sombra (interpretada en gallec) i el Gracias a la vida de Violeta Parra, que va prendre una significació prou especial, tenint en compte les circumstàncies personals per les quals ha travessat darrerament Luz Casal.

Publicat a La Vanguardia (5 / III / 2011)