Nit esmolada

Big Sexy Noise
Apolo 2 (23 / II / 2011)

Big Sexy Noise és el suggerent nom artístic que han adoptat Lydia Lunch (coprotagonista de la no wave novaiorquesa de mitjans dels setanta) i el grup britànic Gallon Drunk, ara units en una esmolada aventura artística que va aterrissar a Barcelona el dimecres. El quartet va actuar en el context del cicle Los Caprichos del Apolo, culminant un ambiciós programa que havia començat a última hora de la tarda l’icònic poeta contracultural John Sinclair, a qui va seguir en escena el grup japonès Bo Ningen.

Als seus esplèndids 51 anys, Lydia Lunch es va mostrar més guerrera que mai, en perfecta sintonia amb una banda que va tenir la virtut de sonar bruta i obsessiva, com exigeix un projecte d’aquestes característiques, reflectit de moment en un únic àlbum editat pel segell Sartorial. És cert que l’actuació va durar més aviat poc (uns 50 minuts), però al cap ia la fi això no va suposar cap problema, considerant la gran velocitat de creuer d’una proposta molt propera a violència intel.lectual, en què van destacar temes com Your love don’t pay my rent, Another man comin’ (while the bed is still warm) i, com a únic bis, una versió del tema de Lou Reed Kill your sons.

Publicat a La Vanguardia (26 / II / 2011)

Referent musical i lingüístic

El cantant rossellonès Jordi Barre va morir dimecres passat al seu domicili de Pontellà, als noranta anys, segons ha informat l’emissora de ràdio France Bleu Roussillon. La notícia va causar gran dolor en els ambients culturals de Catalunya Nord, on el malaguanyat artista era un referent musical i lingüístic reconegut i estimat per diverses generacions.

L’alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, va disposar ahir al matí que la bandera de l’emblemàtic Castellet de la ciutat onegés a mig pal en la seva memòria. Qui vulgui retre-li homenatge, podrà fer-ho avui divendres a la capella ardent, mentre que el funeral de l’il.lustre músic serà el proper dissabte a la catedral de Perpinyà.

Jordi Barre va ser l’introductor de la Nova Cançó a Catalunya Nord (tot i que no va ser convidat a participar en les commemoracions del 50 aniversari d’aquest moviment), i entre d’altres distincions, es trobava en possessió de la Creu de Sant Jordi .

Nascut a Argelers el 1920, Barre va començar tocant el violí, va cantar en orquestres de ball i va actuar com a ballarí amb la seva germana, una mica a la manera de Fred Astaire i Ginger Rogers, segons va assenyalar el mateix artista en una entrevista televisiva realitzada per Josep Maria Espinàs el 1992. Cap a 1963, qui fins llavors era conegut com a Georges Barre va canviar el seu nom per Jordi i va gravar el seu primer disc per al segell barceloní Edigsa (Canta Perpinyà). La seva trajectòria posterior comprèn una vintena llarga de registres i incomptables actuacions en els territoris de parla catalana, així com al parisenc Olympia, a Anglaterra o al Japó.

Temes com Parlem català, Tant com me quedarà, Torna a venir Vicens o Els hi fotrem (himne oficiós de la USAP de Perpinyà) figuren entre el més popular d’un intèrpret de gran elegància, i amb una trajectòria que també va abastar el teatre musical, la música tradicional, la cançó infantil, la direcció coral o la creació simfònica. Una obra de llarg recorregut estilístic i temporal, en la que pren una particular importància la tasca de Jordi Barre com a divulgador de la paraula d’autors nord-catalans com Jordi-Pere Cerdà, Joan Cayrol i Joan Tocabens, entre d’altres.

Actiu fins al final, Jordi Barre va comptar també amb en reconeixement de les generacions més joves. L’abril de 2010, coincidint amb el seu noranta aniversari, se li va retre un homenatge musical en un palau de congressos de Perpinyà ple de gom a gom, en el que van participar artistes de totes les edats, entre ells el popular cantautor rock Cali, conegut i admirat a tot França . Un altre dels participants en l’esmentat homenatge, Gerard Jacquet, valorava ahir per a La Vanguardia la figura del músic desaparegut, definint a Barre com “un símbol i un model per a tots els que hem vingut darrere deu: Jordi ha exercit una influència capital, i sempre ho ha fet amb una humilitat i una generositat absolutes “.

Publicat a La Vanguardia (18 / II / 2011)

Diàlegs

Jordi Sabatés recrea Segundo de Chomón
Teatre Zorrilla de Badalona (12 / II / 2010)

El pianista i compositor Jordi Sabatés (Barcelona, 1948) és un músic de trajectòria eclèctica, com ens confirma un currículum on hi ha lloc per a col.laboracions amb gent de la cançó com Toti Soler, Maria del Mar Bonet o el malaguanyat Ovidi Montllor, treballs jazzístics costat de Chick Corea i Tete Montoliu (amb qui va signar un insòlit disc elèctric), així com òpera i altres obres rellevants pel teatre i el cinema. Des de la dècada de 1990, la història d’amor entre Sabatés i el setè art ha donat, entre d’altres fruits, espectacles de cinema i música en directe consagrats a Nosferatu, Georges Méliès, o Buster Keaton.

El cap de setmana passat, el pianista va ocupar durant dos dies consecutius el cartell del teatre Zorrilla, per retre homenatge a l’univers de l’aragonès Segundo de Chomón (1871-1929), pioner dels efectes especials i el cinema d’animació. Si en ocasions anteriors l’homenatge de Sabatés a Chomón incloïa com a tercer element de la proposta la participació d’un il.lusionista, aquest cop la jugada va tenir un caràcter més íntim, circumscrivint-se als diàlegs entre el piano i la pantalla.

Durant una hora llarga, Jordi Sabatés va il.lustrar una selecció de catorze pel.lícules de Segundo de Chomón. Píndoles que ens relaten les tremendes aventures de la banda que protagonitza Symphonie bizarre, o ens al.lucinen amb els objectes vius que es troben en les habitacions d’un delirant Electric Hotel.

Malgrat el temps transcorregut, i la posterior evolució de la tècnica, les creacions de Chomón encara ens sorprenen i ens diverteixen, ben reforçades per una eficaç partitura que reassalten la comicitat, però també la tendresa, de les situacions retratades.

Publicat a La Vanguardia (15 / II / 2011)

Cortesia

Sylvie Vartan
Palau de la Música Catalana (10 / II / 2010)

Ovació més que cortès, però no exactament apassionada, per Sylvie Vartan al Festival del Mil·lenni. La cantant francesa d’origen búlgar va oferir dijous a la nit un llarg concert que, dividit en dues parts, va abastar tota mena de gèneres, del pop a la chanson, passant pel tango, el jazz o el country-rock. Un plantejament del que la nostra intèrpret va sortir airosa la majoria de vegades, encara que en cap cas podríem qualificar la seva actuació de brillant.

Sylvie Vartan, de 66 anys, va fer atenció al seu últim disc del 2010, Soleil bleu, del que va oferir temes com Sous ordonnance des étoiles (en duo virtual amb Arthur H.) o Pas si facile à oublier. Va repassar el més evident i desitjat de la seva trajectòria (La plus belle pour aller danser, La Maritza…), i entre d’altres herbes va completar el programa amb records dels seus dies a Nashville (Since you don’t care) o una versió (facturada al costat de la seva corista) d’aquell Ebony and ivory que Paul McCartney i Stevie Wonder van enregistrar l’any 1982.

Amb tota la seva dignitat, la gala es va veure llastrada per una actitud escènica una mica gèlida per part de Sylvie Vartan, que va començar dirigint-se al públic en anglès, fins que part dels assistents li va pregar que ho fes en francès. El guió de somriures i locucions que ha preparat per a la seva actual gira no va resultar gaire convincent, fins al punt que va donar la impressió que l’artista semblava més preocupada per anar sumant els minuts que assenyalava el contracte, que no pas per establir una veritable complicitat amb el personal. Potser per això, en matèria estrictament musical al treball de la Vartan tampoc li va sobrar força, cosa que es va fer molt evident en la manca de dramatisme que va marcar cançons com Mon enfance, en homenatge a la gran Barbara.

Publicat a La Vanguardia (13 / II / 2011)

A temps de crèixer

Band of Horses
Apolo (9 / II / 2011)

El concert del conjunt de rock Band of Horses havia generat una gran expectació, amb tots els tiquets venuts des de feia dies. La banda nord-americana viu un moment particularment dolç, ja que el seu tercer disc, Infinite arms, ha aconseguit situar-se en la carrera pel Grammy 2011 en la categoria de rock alternatiu. Tot i la nominació, els músics van situar les cançons d’Infinite arms als dos primers terços de l’actuació. És cert que temes del nou disc com Laredo van tenir impacte entre l’audiència, però en el tram final de la gala (que és on normalment d’encadenen els moments més èpics de qualsevol concert), van manar els números més veterans, com Ode to LRC o Wicked Gil, entre d’altres.

Band of Horses -que en directe sonen més aspres que en la versió enllaunada-, és una banda que cal seguir, ja que tenen prou gosadia instrumental i es porten bones cançons-riu, que poden passar en un instant del més afable a la descàrrega elèctrica, i en les que ens poden assaltar referències tan honorables com els Crazy Horse de Neil Young o el deix vocal de Wayne Coyne.

Tot i així, de moment res és veritablement espectacular en la proposta d’un grup que encara és a temps de créixer, l’èxit del qual es pot explicar no exclusivament, però sí en gran part, per la seva presència en bandes sonores de sèries televisives i pel.lícules de vampirs.

Publicat a La Vanguardia (12 / II / 2011)

Retorn triomfal

José Feliciano
Palau de la Música Catalana (8 / II / 2011)

Triomfal retorn de José Feliciano a Barcelona. El cantant portoriqueny va exhibir al Palau de la Música, com és habitual en ell, un peculiar sentit de l’humor: anècdotes (reals o no) i acudits al voltant de la seva condició d’invident, però també referits a col.legues de l’ofici com Julio Iglesias o Ricky Martin.

Feliciano es va presentar al costat d’un quintet competent, facturant un concert tan transversal com la seva pròpia carrera. El nostre artista, de 65 anys, va ser pioner del crossover, construint ponts entre el pop i la música llatina, i sorprenent audiències de tots dos mons. Així, dimecres a la nit ens la vam haver amb un heterogeni catàleg que, deixant de banda les composicions de Feliciano, va abastar de Tito Puente a Jimi Hendrix.

Tocant la guitarra d’una manera que de vegades pot semblar rústega, però que sempre és endimoniadament brillant (i amb la llibertat del jazz), Feliciano va mantenir tota l’estona un alt i expressiu nivell vocal, destacant en temes com Rain, Samba pa ti i una emocionant versió de la dylaniana Knockin’on heaven’s door, amb la qual va fer honor al títol de la peça.

Publicat a La Vanguardia (10 / II / 2011)