Lluita lírica

Pau Alabajos
Auditori 3 (27 / I / 2011)

La setzena edició de Barnasants va començar amb el valencià Pau Alabajos, membre d’aquesta generació de joves cantautors que s’enquadra en la cançó protesta, cosa que comporta tota mena de vicis i virtuts, ja que de vegades el compromís es tradueix en redundància. Sigui com sigui, en dies de contenció ideològica com els presents, resulta gratificant trobar veus que, fent de la sinceritat la seva principal virtut, s’expressen sense por del “què diran”, del “com em veuran”, o del “no em contractaran “.

Alabajos presentava el seu tercer disc, Una amable, una trista, una petita pàtria, on ha donat mostres de gran ambició artística, en gravar algunes cançons amb una orquestra simfònica. Al costat de peces del seu nou àlbum (Zapping, 1948 i altres), Alabajos va rescatar un bon grapat de temes anteriors (Contra el ciment, Cançó explícita i altres), completant el menú amb versions d’Ovidi Montllor, Raimon, i la mateixa Muixeranga.

Un concert llarg i un pèl irregular, trenat al costat d’altres set músics (quartet de corda inclòs), en que més enllà del gran pes ideològic que marca la seva obra, es van fer evidents la seva gran destresa lírica i exquisida sensibilitat musical.

Publicat a La Vanguardia (29 / I / 2011)

Res és evident

Joanna Newsom
Palau de la Música Catalana (20 / I / 2011)

Encara que no s’assolís el sold-out, el Palau de la Música registrava una magnífica entrada el dijous a la nit. Públic jove i il.lustrat, i una bona representació dels artistes independents locals (Maria Rodés, El Petit de Cal Eril, Pau Vallvé, Joan Colomo…), rendint homenatge a Joanna Newsom, cantautora californiana que, amb només tres àlbums publicats, s’ha situat com una de les veus més interessants de la nostra època, gràcies a una inspirada proposta musical en la qual res no és evident.

Joanna Newsom va comparèixer al costat d’un heterogeni quintet, iniciant la gala amb Bridges and balloons, i no va trigar a donar una apreciable mostra de bon humor quan es va disculpar davant el públic per ser “l’única persona del meu estat que no parla espanyol”. Va centrar el seu repertori en les cançons del disc del 2010 Have one on em, un volum triple (!) que ha estat aclamat entre els millors de l’any, mitjançant temes com Easy (on va prendre el piano per primera vegada), Autumn o Good intentions paving company, cançó servida just abans dels bisos.

Va prestar prou atenció al seu primer àlbum (del que va extreure entre altres l’esplèndida Inflammatory write), passant de puntetes per la següent producció cuinada el 2006 al costat de Van Dyke Parks, Ys, d’on procedia una de les peces més rodones de totes les que vam escoltar el dijous: Emily.

Aquesta jove artista de 29 anys enlluerna l’audiència en diversos fronts: fa servir un instrument tan poc habitual al planeta pop com l’arpa, commou amb un registre vocal moltes vegades acriaturat; fa cançons tan llargues com li demanen les muses, i ens passeja per un terreny musical molt particular, de difícil (i probablement innecessària) classificació. A Newsom acostumen a enquadrar-la en l’àmbit del folk, cosa que sent certa en gran part, és insuficient per a fer-se una idea exacta del seu treball: una proposta complexa i cerebral que explora amb encert multitud de pals, com la música de cambra, les funcions de Broadway o el vol experimental.

Publicat a La Vanguardia (22 / I / 2011)

Comelade revisitat

Pascal Comelade & Cobla Sant Jordi
L’Auditori 2 (16 / I / 2011)

El dia (diumenge) era mandrós, i l’hora (sis de la tarda) criminal, però valia la pena anar a L’Auditori, on Pascal Comelade es presentava al costat de la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, oferint una retrospectiva dels seus darrers vint anys. La gala va arrencar amb una introducció de flabiol un pèl magrebizada, precedint la Freak serenade que Comelade va interpretar amb Pep Pascual (vent i joguines) i Ivan Martínez (guitarres i acordió). Els elements de la cobla es van afegir al segon tema de la nit, L’argot del soroll, fent un ús poc ortodox dels seus instruments, i ensamblant-se amb encert en el particular món del músic nord-català.

Després del seu recent espectacle amb Albert Pla, i l’encara més recent disc que acaba de gravar al costat del poeta Enric Casasses, Comelade ens ha donat la tercera alegria de la temporada. Aquesta última iniciativa ha resultat ser una molt bona jugada, de la que tothom en surt beneficiat. El mateix Pascal, en poder revisitar la seva música amb diferents embolcalls, sense que per això es perdi l’emoció. I també els senyors de la cobla, un tipus d’agrupació musical que té recorregut i interès més enllà del seu hàbitat primordial. El millor exemple n’és, potser, Sense el ressò del dring, on les tenores, els tibles i la resta de l’armament, ens van situar en algun lloc a cavall entre un món tel·lúric i el pop més elegant.

El programa va estar format per quinze peces, sent destacable també la interpretació de The skatalan logicofobism, així com la molt oportuna Sardana dels desemparats, un tema de Pascal Comelade que molt rarament es pot assaborir en directe. La cosa va acabar amb bisos i crits de joia, tot i que a la platea (plena de públic) també es van veure algunes cares de desconcert entre els espectadors de més edat i més amor per les ortodòxies.

Publicat a La Vanguardia (18 / I / 2011)

El regal

José Ignacio Lapido
Sidecar (14 / I / 2011)

José Ignacio Lapido torna amb De sombras y sueños, el seu cinquè àlbum en solitari després de la dissolució de 091. L’ha editat en el seu propi segell, Pentatonia, en una operació que segons ell té alguna cosa de suïcida. Bell suïcidi, cal afegir, ja que al marge del ressò comercial que tingui, De sombras y sueños és una de les produccions més sòlides de totes les que ens ha ofert el rock ibèric en l’última temporada.

Lapido i la seva banda van comparèixer en un poblat Sidecar, local que malgrat els seus incomoditats resulta ideal per a la distància curta, protagonitzant dues hores i quart de concert. Hi va haver temps per a gairebé tot, incloses repesques del repertori del seu antic grup tan apreciades pel públic com La canción del espantapájaros.

El nou material de Lapido insisteix en les marques distintives que sempre han caracteritzat el seu art, en especial la seva cura en el capítol líric. Les cançons d’aquest disc, on prevalen els temps reposats, exploren les tristeses i les esperances caducades. La nit dels fets van destacar temes com Algo falla o Antes de morir de pena, facturats amb la solvència de qui, simplement, no pot evitar anar regalant la seva inspiració.

Publicat a La Vanguardia (16 / I / 2011)

Punt de vista

Kings Go Forth
Apolo 2 (8 / I / 2011)

El revival soul que sacseja el panorama de la música moderna des de fa bastant temps, no té aspecte de ser una moda passatgera, ja que la cartellera musical barcelonina no para d’afegir nous noms a una llista de figures adscrites a aquest moviment que desembarquen a la ciutat, gairebé sempre al Paral.lel. L’últim exemple n’és una poblada banda procedent de Milwaukee, Kings Go Forth, fundada el 2007, i que pren el seu nom del film homònim protagonitzat el 1958 per Frank Sinatra i Tony Curtis.

El combo va actuar el dissabte nit davant uns 250 connaisseurs a l’Apolo. Els nou integrants del grup es van atapeïr a l’escenari, facturant un concert intens però breu, cosa que és molt normal, ja que fins ara només tenen un àlbum publicat, The outsiders are back, editat pel segell de David Byrne, Luaka bop. Entre el millor del seu repertori, van destacar peces com One day, I don’t love you no more o bé High on your love.

Caldrà veure quin camí s’obren aquests músics (blanquets de cara amb una única excepció), que es presenten amb gran artilleria, donant molt èmfasi a la percussió, i traient un bon rendiment de la secció de metalls. Una formació que aporta un punt de vista una mica més ampli, i menys retro, del que ofereixen la majoria dels seus competidors. Devots del northern soul i el deep funk, els agrada sorprendre l’audiència amb cadències i girs que de manera ocasional ens poden remetre al reggae o a determinades pulsions llatines, entre d’altres sabors.

Publicat a La Vanguardia (10 / I / 2011)

Virtuts i febleses

Dyango
Palau de la Música Catalana (29 / XII / 2010)

La cançó romàntica és un brindis pels fracassos de l’amor. En aquestes coordenades, s’obren camí els intèrprets que, encara que corrin el risc d’exagerar, sàpiguen portar l’expressivitat fins al límit. És una raça especial. Gent com Josep Gómez, Dyango, que va passar pel Festival Mil.lenni registrant una bona entrada.

El cantant va obsequiar al seu públic amb dues hores de concert que van transitar per bolero, tango i incursions en el repertori tradicional com La mare. Va mostrar les seves millors cartes (la seva veu, la seva gestualitat), encara que també les seves febleses. Sembla que amb tantes hores de vol (40 anys de carrera), ha decidit connectar el pilot automàtic, conformant-se amb un anar fent ben visible en front instrumental, més funcional que brillant, i exempt de la calidesa que necessita el seu repertori.

Publicat a La Vanguardia (31 / XII / 2010)