Tríptic

Maika Makovski & Havalina
Apolo (18 / XII / 2010)

Deu ser cosa del futbol, o de la crisi econòmica, o del fred… però la veritat és que un s’esperava trobar més gent al concert de dissabte a la nit a la sala Apolo, tenint en compte l’interès del cartell, que reunia la cantautora rock mallorquina Maika Makovski i al grup madrileny Havalina.

La sinuosa Makovski és un valor a l’alça, que ha fet un gran pas endavant amb el seu tercer disc homònim, produït per John Parish (PJ Harvey, Eels). Després del seu recent pas pel BAM, tornava a actuar a la ciutat integrada en un espectacle que superava el clàssic esquema teloner-artista principal. Una proposta articulada en tres actes, que només s’haurà pogut veure a Madrid i a Barcelona, on els respectius protagonistes van tocar per separat i barrejats, donant vida a una sessió fluida i esplèndida.

Van obrir foc els Havalina, presentant el seu nou disc, Las hojas secas, format per cançons com Mamut i Ley de la gravedad, tema en què Maika Makovski es va integrar a la banda, com també van fer després els músics que l’acompanyen, per embastar tots junts un nou tram. La part final del tríptic, que va ser la més substanciosa, la van treballar Makovski i la seva gent, amb mostres de l’últim àlbum com The bastard and the tramp o la irresistible Lava love. A les acaballes, nova reunió per homenatjar Depeche Mode versionant I feel you.

Publicat a La Vanguardia (21 / XII / 2010)

Superba sessió

Caribou
Razzmatazz 2 (12 / XII / 2010)

Després de passar per l’última edició del Sónar al juny, Caribou va tornar a Barcelona, actuant en les celebracions del desè aniversari de Razzmatazz. Caribou és l’actual nom artístic de Dan Snaith, matemàtic canadenc de 32 anys, que va desgranar al Poblenou una superba sessió. Al nostre instrumentista i cantant l’acompanyaven Ryan Smith (guitarra i teclats), Brad Weber (bateria) i John Schmersal (veu i baix).

El programa de la nit es va basar en el contingut del seu disc Swim, una de les produccions més aclamades d’aquest any, encara que també va mirar cap al no menys saludable Andorra, àlbum publicat el 2007. Entre d’altres, van destacar temes del nou disc com Odessa i Sun, al costat de la més antiga Melody day.

La compacta banda ens va alegrar la vida amb una proposta contagiosa, electrònica de gust orgànic amb remarcables flaixos psicodèlics. Encara que al registre vocal de Dan Snaith li falta una mica de presència i octanatge, la resta de fronts van ser atesos perfectament, amb freqüents detalls de qualitat, des de les percussions doblades que van marcar alguns episodis, a la contrastada construcció de les peces.

Publicat a La Vanguardia (16 / XII / 2010)

Riure i plorar

Espaldamaceta
Tradicionàrius (11 / XII / 2010)

El tarragoní Juan José González, Espaldamaceta per a l’art, va presentar a Barcelona el díptic Miedo al silencio, teixint una gala que l’acredita com una de les veus més interessants de la nova cantautoría d’aquí. Va començar amb l’única companyia de la seva guitarra de niló, però en diferents moments del concert, va comptar amb molt bons socis, com Maria Rodés, els membres del grup Manel Guillem Gisbert i Arnau Vallvé (per separat), i un quartet de corda que el va acompanyar en un bon grapat de cançons.

A part d’un inspirat autor, Espaldamaceta té un directe brillant, en el qual provoca entre el públic una estranya barreja de sensacions. Els seus diàlegs amb l’audiència són d’una gran comicitat, ratllant l’absurd algunes vegades, i mostrant maneres de de showman. Però, al mateix temps, el contingut de les seves cançons genera una tristesa molt profunda, ben reforçada per una veu i una gestualitat tremendament dramàtiques.

Cal destacar també una intel.ligent mirada musical, que coneix arcans tradicionals. Cada inflexió de veu, cada gemec de la guitarra, tenen la gravetat que en el fons requereixen les circumstàncies i estats d’ànim que motiven les cançons d’Espaldamaceta: el fracàs de l’amor, la pèrdua dels éssers estimats, la incomunicació entre les persones.

Uns camins que, com diu el cantautor en un dels seus temes, són foscos i estrets, però en els que també sap trobar racons de tendresa.

Publicat a La Vanguardia (13 / XII / 2010)

Aute per Aute

Luis Eduardo Aute
Auditori (10 / XII / 2010)

Com a aperitiu del festival Barnasants, que començarà al gener, Luis Eduardo Aute va viatjar fins a Barcelona, on va cantar (i va parlar) durant tres hores. Venia a presentar Intemperie, que va desgranar en la seva integritat (14 temes). Completaven el repertori algunes peces procedents del seu disc del 2007 A día de hoy (entre elles l’adaptació del poema del recentment deaparegut Carlos Edmundo de Ory Cuando no cante más), i temes més antics.

Ja fa algun temps que Luis Eduardo Aute té més ofici que inspiració. És indubtable que en el disc hi ha cançons apreciables, com Un soplo de alegría o Somnis de la plaça Rovira, tema que ha escrit en català, complint la paraula donada a determinats veïns del barri de Gràcia, on el mateix Aute va passar part de la seva infància. Però, ai!, en la nova obra també trobem clixés que ens remeten de manera massa evident a temes anteriors (Toda una vida podria llegir-se com la germana petita de La belleza).

D’altra banda, l’autor va demostrar tenir l’habitual sentit de l’oportunitat, que il.lumina els versos d’Atenas en llamas. La no-notícia és que Aute segueix fent de Aute, sense intenció de repensar-se.

Publicat a La Vanguardia (12 / XII / 2010)

Dolorós i líric

Ben Frost
Be Cool (8 / XII / 2010)

Ben Frost tornar a Barcelona, protagonitzant una sessió que va començar amb una clamorosa hora de retard sobre l’horari previst, i a la qual va acudir un modest nombre d’espectadors. No deixa de sorprendre el discret ressò que va tenir la visita d’un dels representants més famosos de l’electrònica experimental dels nostres dies.

Australià d’origen, però establert a Islàndia des de fa cinc anys, col.laborador de Björk, Frost és propietari d’una discografia en la qual sobresurt l’aclamat Theory of machines, al qual va seguir By the Throat el 2009.

Ben proveït amb maquinària i guitarra elèctrica, Frost va dibuixar durant una mica més de seixanta minuts un inquietant paisatge, o potser una superposició de paisatges, amb apreciable càrrega cerebral i emocional.

Va operar servint-se d’una paleta contrastada, i en ocasions va explorar els límits del volum, opció que ben ordenada acostuma a provocar belles emocions. El seu discurs musical és en general feridor, i moltes vegades dolorós, tot i que també empra, amb inspiració, un lirisme que engrandeix la narrativa d’aquest interessant creador.

Publicat a La Vanguardia (11 / XII / 2010)

Després del màrqueting

Lady Gaga
Palau Sant Jordi (7 / XII / 2010)

Tretze milions de discos venuts. Mil milions de visites a YouTube. Divuit mil persones al Sant Jordi. Tants números, i tan alts, havien generat moltes expectatives davant el debut de Lady Gaga a Barcelona, on va aterrissar el seu The monster ball tour, presumpta “primera òpera pop-electro de tots els temps”, segons diu ella.

La funció es va desenvolupar en quatre actes, amb els seus corresponents ambients: una producció que val una pasta, i en la qual Lady Gaga no va parar de canviar-se de vestit ni de ballar, mentre presentava el seu cançoner (un àlbum i mig), i avançava dos números nous.

A l’hora de la veritat, va ser un espectacle més fluix del que prometia el màrqueting: una funció de ritme desigual, esmorteïda pels llargs interludis, que cap a la meitat va començar a perdre vigor, remuntant només al final.

Vestida de dominatrix (versió Disneyland), lluint muscleres impossibles o bengales a l’altura dels mugrons, Lady Gaga va evolucionar al costat d’un cos de ball on vam veure nois en calçotets amb paquets impossibles, i zombies que semblaven haver-se escapat d’algun videoclip del segle passat.

Va desfilar una notable quantitat de recursos escenogràfics, sí, però cap cop d’efecte va resultar ser especialment sorprenent, per no parlar del número de piano en flames, visualment bastant fluix.

Abans de pretendre fer òperes, per molt pop-electro que siguin, Lady Gaga hauria de procurar tenir cançons amb prou entitat. Veient-se obligada a cantar tot el que té, també ha d’incloure els farciments dels seus discos, de manera que molts temes van passar força desapercebuts, tot esperant la traca final amb èxits com Alejandro, Pokerface, Paparazzi i Bad romance.

Sent tan jove (24 anys), sorprèn que en matèria musical Lady Gaga sigui tan poc agosarada. Al costat d’altres ascendents, el de Madonna és molt evident en el seu treball, i no només pel que fa a cançons, sinó també en el front estètic: les seves al.lusions a la carn i a la religió catòlica no van deixar de recordar-nos els millors moments de la cantant de Detroit, amb la diferència que en el seu temps Madonna va aconseguir ser veritablement transgressora, i de moment la senyora Gaga només és polèmica.

Publicat a La Vanguardia (9 / XII / 2010)

L’incendi

L’abril passat va fer quaranta anys de la publicació de l’àlbum de Miles Davis Bitches Brew, un dels millors discos del trompetista i compositor de jazz. No és estrany que Enrico Merlin i Veniero Rizzardi hagin dedicat un assaig a Bitches Brew, llibre que es publica al nostre país uns anys després que Ashley Khan fes el mateix amb un altre dels grans discos de Miles, Kind of blue. I és que Bitches Brew va ser una obra revolucionària, fins i tot herètica… a banda d’un bon negoci.

Miles Davis es trobava en ple període elèctric, iniciat el 1968. Per confeccionar Bitches Brew va reclamar els serveis d’un impressionant equip artístic de fins a 12 músics, com Herbie Hancock, John McLaughlin o Chick Corea. També Joe Zawinul, que signa el primer tema del disc, Pharaon’s dance, i Wayne Shorter, autor de l’últim track de Bitches Brew, Sanctuary.

Milers va voler atorgar a la secció rítmica un paper central en la jugada, i també va treballar amb inspiració al costat del productor Teo Macero, pioner en l’art de tractar el propi estudi de gravació com un instrument més.

Com recordava Chick Corea fa uns dies a aquest diari entrevistat per Esteban Linés, aquell va ser un disc explosiu, que estava destinat a obrir “camins insospitats del jazz progressiu, del rock elèctric i del funk”. S’havia desfermat l’incendi.

Publicat a La Vanguardia (6 / XII / 2010)