A les golfes ideals

Albert Pla & Pascal Comelade
Teatre Municipal de Girona (27 / XI / 2010)

Què passa entre el moment que entrem al llit i l’instant que ens adormim? Albert Pla i Pascal Comelade han agafat aquesta excusa per a construir Somiatruites, l’espectacle que es va estrenar dimecres a la nit en el context del Festival Temporada Alta de Girona, i que es podrà veure al Teatre Lliure de Barcelona entre el 9 i el 12 de desembre.

Integrats en una Petita Orquestra Somiatruites creada per a l’ocasió, en aquesta brillant producció compten amb un equip artístic en el que també s’enquadren els músics Jordi Busquets, Ivan Telefúnkez i David Sáenz de Buruaga, així com els Farrés Brothers, que dónen vida a DJ Crepúsculo i Les Siameses Superglue, ninots de mida humana que juguen un actiu i saludable rol en la proposta.

Somiatruites és un d’aquells espectacles que, amb un peu a la música i un altre al teatre, li escauen tan bé a Albert Pla. I si en les seves últimes creacions el de Sabadell havia descurat una mica el front musical, en aquesta ocasió les cançons han recuperat pes específic.

Dónen vida al muntatge una vintena llarga de temes, entre els quals trobem peces de Pla tan llunyanes en el temps com La nana de l’Antònio (1989), i també cançons de nova escriptura com Antònia Font, un divertit gest de complicitat cap al seu col.lega Joan Miquel Oliver, on s’inclouen sexe aeronàutic i cites a Quimi Portet o el mateix Raimon. Amb tot, el gruix del repertori ve marcat per un gran nombre de composicions de Pascal Comelade, a les que Pla ha posat lletra amb inspiració.

Entre penombres, Albert Pla i Pascal Comelade van rebre a l’audiència en una espècie de golfes ideals, on hi va haver espai per la rialla esmolada, episodis graciosos al pati de butaques, i una superba exploració de la tristesa servida mitjançant cançons com Vals de la casa buida, un desolat record dels que han marxat, on se’ns descriu un quadre en què “s’han fos els bombetes de pura tristesa”.

Publicat a La Vanguardia (29 / XI / 2010)

Riscos

Primal Scream
Razzmatazz (20 / XI / 2010)

L’any que ve en farà vint de Screamadelica, tercer àlbum del combo escocès Primal Scream, que va suposar el seu primer gran èxit i un punt d’inflexió en la trajectòria del grup, però també va ser important més enllà, ja que va introduir al món indie colors procedents de l’escena de ball electrònica, que per aquells dies brillava al club The Haçienda, de Manchester. Va ser allà on el líder de Primal Scream, Bobby Gillespie, va entrar en contacte amb els encants del acid house, i va començar a planejar un àlbum destinat a ser aclamat pel públic i les càtedres.

Primal Scream dedicarà l’any 2011 a una gira especial destinada a reivindicar el seu disc més brillant, amb una formació on ja només queden dos músics que van participar en l’enregistrament de Screamadelica: el ja esmentat Gillespie i el guitarrista Andrew Innes. Tot i això, ja han començat a provar el projecte en concerts com el que van oferir dissabte a la nit a Razzmatazz davant d’unes 1.500 persones, actuació que coincideix amb les celebracions del desè aniversari de la sala del Poblenou.

La revisió va venir precedida per una primera part on la banda va desgranar temes posteriors a l’emblemàtic any 1991. Entre ells, Shoot speed / Kill light, de l’apreciat disc XTRMNTR (2000), i l’edificant Suicidie bomb, procedent del seu últim àlbum d’estudi fins al moment (Beautiful future, 2008).

Després de la pausa, van entrar en matèria amb Screamadelica. Es vulgui o no, projectes com aquest comporten certs riscos. En tants discos (si no en la majoria), hi ha cançons que, sense ser necessàriament dolentes, ni exactament un farcit, resulten poc adequades pel directe. I això va ser el que, en part del concert, els va passar.

Els nostres músics van decidir concentrar el material més reposat del disc en el tram central, encadenant temes com Inner flight i I’m comin ‘down davant la indiferència de part del personal, que minuts abans havia vibrat a l’uníson amb la poderosa entrada marcada per Movin’ on up i Slip inside this house. Per sort, les coses van reprendre aviat el bon carril, i els nois de Primal Scream facturar un gran final mitjançant temes com Loaded i Come together.

Publicat a La Vanguardia (23 / XI / 2010)

Musculatura

Lagartija Nick
Auditori 2 (19 / XI / 2010)

El 1998, el grup Lagartija Nick va voler retre homenatge al director de cinema, poeta i inventor José Val del Omar (1904-1982), amb un treball conceptual que els va acabar costant algun disgust. Dotze anys després, i coincidint amb una retrospectiva dedicada a l’artista a Madrid, el disc ha estat reeditat i la banda l’ha recreat amb una gira de cinc dates.

Lagartija Nick s’ha proposat obsequiar els oients amb algunes estratègies projectades per Val del Omar, des de la diafonia (emetre sons per diversos punts cardinals) fins al desbordament panoràmic de les imatges de vídeo.

Amb aquesta artilleria addicional, el grup (liderat per Antonio Arias) va protagonitzar una sessió d’interès variable. Més enllà dels efectes especials, van fer una exhibició a la qual li va faltar substància. Va ser una nit de rock metalitzat industrial que complia amb totes les exigències quant a musculatura, però exempta de la sofisticació i l’originalitat que haurien de caracteritzar una obra d’aquesta mena, on va faltar inventiva musical.

Publicat a La Vanguardia (22 / XI / 2010)

Pioner del jazz

El saxofonista i clarinetista de jazz barceloní Ricard Roda va morir a última hora de diumenge passat com a conseqüència d’un infart, als 79 anys. El fatal desenllaç es va produir a la Seu d’Urgell, ciutat en la que l’artista (Premi Nacional de Música de la Generalitat el 1993) residia des de feia alguns anys. Roda es trobava apartat de l’activitat musical des de 1996, quan va patir una trombosi cerebral.

Ricard Roda va ser un dels pioners del jazz a Catalunya. La seva fèrtil carrera va començar als 17 anys. L’assaig de Jordi Pujol Baulenas Jazz en Barcelona, 1920-1955, el situa per primera vegada el 1948, formant part del conjunt Crazy Boys. En aquella època, ja era molt amic de Tete Montoliu, que en vida es va referir a Ricard Roda com un dels pocs genis del jazz existents al nostre país.

Roda va participar en alguns discos del primer Tete, acompanyant-lo amb altres músics en dos discos editats el 1958. Un altre dels grans amics de Ricard Roda va ser el pianista Francesc Burrull, que ha estat molt a prop del saxofonista els últims anys. El 1995, Roda i Burrull signaven conjuntament el disc Sinceritat.

Integrant de la Banda Municipal de Barcelona i de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, Ricard Roda va compartir escenari amb figures del jazz com Gerry Mulligan o Dizzy Gillespie, formant també a les orquestres de Xavier Cugat, Liza Minnelli i la Fania All Stars. Igualment, va treballar amb cantants catalans com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Dyango o Marina Rossell.

A la dècada de 1970 va formar part de l’Orquestra Mirasol, amb la qual va gravar el disc de 1974 Salsa catalana, que contenia To de Re per a mandolina i clarinet, un dels temes més emblemàtics de l’ona laietana. Roda es va implicar en la fugaç reaparició de la Mirasol el 1995, de la qual posteriorment se’n va editar un disc en directe.

El 1985 va crear Roda de Saxos, una reeixida formació orquestral per a saxofons, la direcció de la qual va haver d’abandonar en caure malalt, però que tindria un recorregut posterior.

El maig de 1997, es va organitzar a Barcelona un festival de suport al músic, en el qual van desfilar 150 artistes al llarg de sis dies. Entre ells, Tete Montoliu, Serrat, Pedro Iturralde, Pi de la Serra o Luis Cobos. L’acte va ser organitzat per l’associació Artistas, Intérpretes o Ejecutantes (AIE). El portaveu de l’entitat, Javier Cubedo, destacava en aquell temps a aquest diari que “Ricard Roda va contactar amb primeres figures internacionals i amb gran generositat va ensenyar aquests coneixements als músics del país, introduint noves tècniques d’improvisació i execució entre nosaltres”.

Per la seva banda, Xavier Batllés, de l’Orquestra Mirasol, destacava a La Vanguardia la gran “obertura” de Ricard Roda, amb qui es portava 20 anys, però amb qui va treballar establint “un pont afectiu i musical entre generacions”.

Publicat a La Vanguardia (21 / XI / 2010)

Discreció

Yann Tiersen
Sant Jordi Club (13 / XI / 2010)

Unes 1.500 persones es van aplegar al Sant Jordi Club el dissabte a la nit, on el músic bretó Yann Tiersen (conegut internacionalment gràcies a les bandes sonores de pel.lícules com Amélie), donava inici a una gira de cinc dates per l’Estat espanyol. Presentava el seu nou disc, Dust Lane, un treball eminentment instrumental, que va tenir una gestació bastant marcada per la mort de dues persones molt properes a l’artista. El va precedir Antonio Luque, que duia una frondosa barba i va repassar el millor del repertori del seu grup Sr. Chinarro, avançant també alguna peça del nou disc de la banda.

Acompanyat d’uns altres quatre músics i dues coristes, el versàtil Tiersen es va concentrar en el seu material més recent (Amy, Till the end), però sense escatimar material anterior (Le train). I, certament, la connexió que va establir amb els espectadors (entre els que no era estrany sentir parlar en francès), va ser positiva i calorosa. No obstant això, el pas d’aquest intèrpret i compositor per Barcelona no pot considerar-se especialment brillant des del punt de vista creatiu. Tiersen fa anar una paleta de recursos que ens retrotrau a l’era del rock simfònic, encara que sense aportar aquell plus d’innovació que demanden els temps, i sense fer gala d’un especial virtuosisme en el capítol instrumental, de manera que la seva proposta va resultar bastant més discreta que el que es podia esperar.

Publicat a La Vanguardia (16 / XI / 2010)

Una Micah més…

Micah P. Hinson & Centro-Matic
Palau de la Música Catalana (12 / XI / 2010)

Quan Micah P. Hinson va actuar a Bikini l’abril del 2008, ni el més pitonís dels pitonissos podia preveure el que ha passat un parell d’anys després: ningú podia imaginar-se’l cantant al Palau de la Música, i en el context del Festival de Jazz. Així d’original és, de vegades, la nostra ciutat. Però no tan original com el propi Micah P., que va plantejar la seva compareixença a l’auditori modernista de manera molt peculiar, fins i tot extravagant.

Satisfent un vell somni, va actuar al costat del grup Centro-Matic, el quartet encapçalat pel seu amic Will Johnson. El guió de la nit contemplava diferents formats: Micah P. sol, Micah P. amb la seva esposa; Micah P. amb Centro-Matic, i Centro-Matic sense Micah P., interpretant material propi com Covered up in mines. Tot plegat va comportar un gran tràfic d’humans entrant i sortint d’escena: a més dels artistes ja esmentats, també van desfilar els vuit membres del grup de Collbató, Anímic, fent palmes i cors a Flashes & cables.

En algun moment, un parell d’espectadors van preguntar en veu alta: “Where is Micah?“. No semblaven enfadats, però sí desconcertats, ja que al cap i a la fi Hinson només va cantar 15 de les 23 cançons del programa. Es comprèn que algunes persones esperessin una mica més o, forçant l’acudit, una Micah més per part del cantautor. Però al final, tot és coherent amb la personalitat del nostre home, que basa el seu indubtable carisme escènic en un comportament imprevisible i, fet i fet, encantador.

Micah P. venia a presentar el seu darrer àlbum, … and the Pioneer Saboteurs, del qual va extreure temes com l’esplèndida Seven horses seen, ben recolzat per una banda en què van destacar els bons oficis del violinista. Tampoc van quedar enrere els trams acústics que es va marcar el de Texas, que va culminar el seu pas pel Palau amb temes com When we Embraced, l’inèdit God is good, o fins i tot una versió del mateix John Denver.

Publicat a La Vanguardia (15 / XI / 2010)

Connexió i elegància

The Zombies
Apolo 2 (5 / XI / 2010)

The Zombies van tenir un paper molt apreciable als 60, sobretot gràcies a Odessey & Oracle, publicat el 1968, el mateix any que la banda anglesa es va desmantellar. L’esmentat àlbum ha influit les generacions posteriors, cosa que va tenir el seu reflex al concert, poblat per veterans de guerra i jovenalla indie.

De la formació original, que mai va visitar Barcelona abans de divendres, ja només en queden dos elements: Colin Blunstone (veu) i Rod Argent (teclat), que van iniciar l’actuació amb Let it go, tema destinat al seu proper disc, coincidint amb el cinquantenari del grup. Ja amb la resta de músics, van travar una sessió que va recórrer el seu cançoner, així com les respectives trajectòries en solitari de Blunstone i Argent.

L’esplèndida Time of the season va propiciar el punt més àlgid del recital, molt marcat per altres temes pertanyents a Odessey & Oracle, des de Care of cell 44 fins a Tell her no. Bona connexió, extrema elegància, i molta curiositat per saber com sonarà el seu nou treball discogràfic.

Publicat a La Vanguardia (8 / XI / 2010)