Vivint el revival

Sharon Jones & The Dap-Kings
Sala Apolo (26 / X / 2010)

La nordamericana Sharon Jones va presentar a Barcelona el seu últim disc, I Learned the hard way, davant d’un Apolo ple. Després de la canònica introducció embastada pel seu nombrós grup, The Dap-Kings, la senyora Jones va fer la seva aparició a l’estrada, donant inici a la festa amb If you call.

Nascuda el 1956, Sharon Jones prova les mels de l’èxit després d’haver viscut la seva particular travessia del desert, ja que en els 90 va haver de guanyar-se la vida en casaments, on tan aviat interpretava un clàssic de la Motown com un tema de Jennifer López. Però tot això ha quedat enrere. Avui és una de les protagonistes del revival soul que agita nostre panorama, amb la controvertida Amy Winehouse com a figura de més projecció comercial, i el jove Eli Paperboy Reed com a valor emergent.

Jones va interpretar un repertori en el qual van destacar temes com la funkejada When I come home, o un Mama don’t like my man desgranat amb l’únic suport de guitarra, percussió suau i cors. També, és clar, 100 days, 100 nights, i el destacat homenatge al malaguanyat Solomon Burke que va ser Everybody needs somebody to love.

Sharon Jones va satisfer les millors expectatives. Cançons de nova escriptura en la majoria dels casos, però amb una arquitectura d’allò més clàssica, i una bonica connexió amb el públic, exemplificada pels espontanis que van pujar a l’escenari per ballar al costat de la senyora Jones.

Publicat a La Vanguardia (29 / X / 2010)

Garatge de circumstàncies

The Fuzztones
Sala Monasterio (25 / X / 2010)

The Fuzztones van tenir un paper rellevant a mitjans dels anys vuitanta amb un so cru i bona sintonia amb la psicodèlia, l’actitud punk i l’estètica gore, però Lysergic emanations (1985) continua sent el més destacat d’un grup del qual només queda un membre de la formació original, Rudi Protrudi. A Barcelona van congregar a mig centenar d’aficionats, que els van acollir amb més amabilitat que devoció. Sense el saxofonista que ha format amb la banda en altres ocasions, van travar una feina més aviat de circumstàncies, irregular.

La nit va arrencar enèrgica, amb un bonic espasme recorrent l’esquena de l’oient, però Rudi i la seva gent no van saber mantenir la velocitat de creuer. El millor d’aquest grup resideix en el seu cançoner més obsessiu i veloç, però quan s’aparta d’aquestes marques pretenent aprofundir en registres més subtils, la seva proposta perd interès, i pot conduir a l’avorriment o al desinterès.

Publicat a La Vanguardia (28 / X / 2010)

Ulls de dol

Ojos de Brujo
FNAC Diagonal Mar (21 / X / 2010)

Els lectors de La Vanguardia van ser els primers a saber-ho: després d’una dècada de carrera musical gairebé sempre brillant, Ojos de Brujo entona la cançó de l’adéu. Abans d’emprendre la seva última gira, el grup va actuar en el petit auditori del FNAC de Diagonal Mar, coincidint amb l’edició del disc Corriente vital, on revisiten material previ al costat d’una llista de veus convidades que, en algun cas, causa perplexitat. En formació de sextet, i amb el suport d’unes bases electròniques que es van espatllar més de tres vegades, van allargar el bolo més enllà del minutatge propi d’un showcase.

Éren a casa, relaxats, i amb ganes de dir algunes coses. Marina la Canillas va comparar Ojos de Brujo amb “una nau de la qual ha baixat, i ha pujat, molta gent”. “Fa un temps -va admetre-, i una mica per coses personals, vam començar a no coincidir en coses. Com qui diu, un volia fer trash-metal, i un altre bolero”. Així que disc revisionista, gira d’un any, i aturada indefinida: “No sabem si ens tornarem a ajuntar o no”, va precisar la cantant.

Després de les explicacions, música. Records de quan no hi havia Ná en la nevera, homenatge a sant Bob Marley (Get up, stand up), i altres cançons com Ley de gravedad i Lluvia. Una actuació presidida per la desimboltura i la bona comunicació amb el públic, però en la que també podia percebre’s un cert aire funeral. De bon rotllo, és clar.

Publicat a La Vanguardia (23 / X / 2010)

Paisatges interiors

Òscar Briz / Sanjosex
Petit Palau (15 / X / 2010)

Primera sessió de BandAutors, cicle del Palau de la Música dedicat a promocionar l’actual escena musical catalana, posant un especial èmfasi en la cançó d’autor. El concert inaugural de BandAutors- el programa del qual s’estén fins l’abril, a raó d’un bolo per mes-, va tenir lloc al Petit Palau, encara que altres actuacions es desenvoluparan a la sala principal.

El protagonista de la jornada va ser el grup Sanjosex, liderat per Carles Sanjosé, que presentava oficialment a Barcelona el seu tercer àlbum, Al marge d’un camí. El va precedir el valencià Òscar Briz, que també acaba de treure disc, L’estiu, del que va mostrar en format de trio cançons tan rodones com Llavor voladora, Carolina dins d’un pou i Baixant del cim de les boires.

Carles Sanjosé ha modificat la seva banda, eliminant el saxofonista i incorporant el guitarrista elèctric Xarim Pomelo (Very Pomelo, Maika Makovski). El grup ara és més esmolat, i sense abandonar el seu pelatge pop-rock, va enriquint la seva paleta musical, recorrent a pals diversos: serveixin d’exemple certa arrencada jotera a Content i bé, la calidesa de Són instints, i els apunts de blues que van il.lustrar algun altre tema.

Les cançons d’Al marge d’un camí ens mostren un Carles Sanjosé que ja no té tanta necessitat com abans d’evocar el paisatge empordanès: una veu malenconiosa i introspectiva, que en el tema Futur incerta confessa: “Jo ja no vull pensar / jo ja no vull lluitar / vull fondre’m amb el llit / i escoltar la pluja “. Espai llunyà i Animal salvatge van destacar en un concert que també va refrescar temes antics com l’esplèndida Baix Ter Montgrí, o l’emblemàtica Puta.

Publicat a La Vanguardia (17 / X / 2010)

Tant com ha plogut

Massive Attack
Pavelló Olímpic de Badalona (7 / X / 2010)

Massive Attack ha necessitat set anys per gravar un nou disc. La criatura porta per títol Heligoland, i els de Bristol la van presentar davant unes 4.500 persones, en un Pavelló Olímpic de Badalona que no es va omplir.

Grant Marshall i Robert Del Naja, van venir acompanyats d’una nombrosa troupe formada per cinc instrumentistes i tres cantants, defensant el seu nou disc sobre tot en el primer terç de joc, quan el públic i els artistes encara estan en fase de tempteig, o, com qui diu, coneixent-se.

Els moments de clímax del concert es van viure gràcies al seu cançoner del segle XX, època en la qual Massive Attack va marcar tendència i va revolucionar el panorama musical, mitjançant àlbums com Blue lines (1991) i Mezzanine (1998). El grup va encadenar quatre cançons seguides pertanyents a aquest últim disc, obtenint gran resposta per part de l’audiència amb Teardrop i Angel, tema en què van destacar els bons oficis del cantant jamaicà Horace Andy.

Just abans del bis, va caure la peça de Blue lines titulada Safe from harm, ben pilotada pel poder vocal de Deborah Miller. L’encore va culminar amb un tema nou (Atlas air), i un record a 1994 via Karmacoma.

Heligoland és un disc apreciable que, segurament, guanyarà amb el temps. Tot i això, sembla clar que tot allò que aquesta banda havia d’aportar quant a innovació, aventura i risc, ja està donat. Al capdevall, és normal: tant com ha plogut, i amb el que van pesant els anys, tampoc és qüestió de exigir-los que segueixin estant a la primera línia de l’avantguarda.

A Badalona va quedar clar que aguanten la forma més que bé, i també es va comprovar que el seu focus sonor s’ha mogut una mica: conservant els seus característics horitzons enigmàtics, i una mica menys càlida que abans, la proposta ha guanyat en musculatura rockera.

Publicat a La Vanguardia (10 / X / 2010)

Directament al cor

Damien Jurado
Sala Be Cool ( 1/ X / 2010)

“Esteu còmodes? De debò? No estaríeu més bé asseguts a terra?”. Paraules (aproximades) de Damien Jurado al seu pas per Be Cool, una sala que hauria de situar l’escenari una mica més amunt, per assegurar la visibilitat del públic. El cantautor de Seattle iniciava a Barcelona una gira de deu dates, presentant el seu nou àlbum, Saint Bartlett, que ha produït al costat de Richard Swift. Jurado va interpretar-ne cançons com Arkansas, Kalama o Cloudy shoes. Entre les repesques de la seva obra precedent, hi havia temes com Denton TX o Caskets.

Jurado va comparèixer només amb la guitarra acústica, cantant davant un parell de micros, un dels quals es trobava convenientment preparat perquè la seva veu sonés amb una reverberació gairebé catedralícia, cosa que va aportar bastant encant. La veritat és que Jurado va aconseguir una immediata connexió amb l’audiència, gràcies a un cançoner presidit per desolacions i amargors que assoleixen un gran vol líric, i que fet i fet acaben per tonificar l’esperit.

Aquest trobador urbà poetitza la malenconia amb el seu esplèndid registre vocal, en el que algunes vegades podem trobar ressons de Neil Young o de Steve Wynn: un cant que, malgrat els agruments que conformen el relat, rarament es tradueix en drama i molt menys en tragèdia. Són les subtileses, la calidesa, la tremenda intimitat de les seves cançons, allò que apunta (directament i amb èxit) al cor.

Publicat a La Vanguardia (4 / X / 2010)

Sense garantia

Fiction Plane
Apolo 2 (29 / IX / 2010)

En el negoci de la música popular ser fill de no és garantia de res: n’hi ha que aconsegueixen tenir una carrera (Bebel Gilberto), i n’hi ha que no (Julian Lennon). Això últim és el que pot succeir amb Fiction Plane, el grup que lidera Joe Sumner, fill de Gordon Matthew Sumner, més conegut com Sting.

Fiction Plane va venir a presentar el seu tercer disc, Sparks, congregant no més de 70 persones. Circumstància que no va afectar l’estat d’ànim de Joe, que es comportava com si estigués davant d’un estadi. Joe s’assembla un munt al seu pare: en fesomia, en què ambdós toquen el baix, en la veu. I quan un es topa amb l’indubtable ascendent de The Police en el grup, comença a pensar que alguna cosa va malament.

Fiction Plane és una banda esforçada, que prova l’assalt a la fama amb Out of my face, Push me around i altres cançons: temes ben escrits, enganxosos, més que correctes, encara que no tenen aquella espurna d’originalitat, o com a mínim de personalitat, dels qui aspiren a seguir en actiu.

Publicat a La Vanguardia (2 / X / 2010)

Bookmark and Share