Amb color local

Els carrers del centre (i escenaris més distants, com el Fòrum), acullen aquests dies de festa una important quantitat de concerts gratuïts agrupats sota el paraigua del BAM, que va començar ahir, amb grups de Barcelona i de la resta de Catalunya manant al programa. També s’havien programat més actuacions en diversos punts de la ciutat, entre elles la de Quimi Portet a la plaça de Catalunya. El cartell del BAM d’ahir albergava una vintena de concerts, situats per norma general en l’univers indie, on hi ha cabuda per a artistes de diferent biaix estètic.

La jornada va arrencar a les 21.45 hores a la plaça Joan Coromines, amb l’actuació de La Iaia. Aquest és el nom de guerra del cantautor Ernest Crusats, de Vic. Crusats i la seva banda van desplegar temes del seu primer disc com El meu Vaixell, o la cançó-manifest Jo vull ser la meva iaia, en la que van saber embastar una èpica prou efectiva.

Una mica més tard, el grup Bullitt actuava a la plaça Reial. La formació de Sant Feliu de Guíxols presentava el seu nou treball, Love or die, un vitaminat exercici post-hardcore, al qual alguns clients dels restaurants propers assistien amb certa perplexitat. Interessant formació aquesta, que va mostrar bones credencials pel que fa a tall i velocitat.

Els primers concerts del BAM no van ser seguits precisament per grans masses, tònica que es va mantenir quan el sextet Seward va ocupar l’escenari de la plaça del Rei. Els barcelonins han arribat al programa de la festa major gràcies al poder del boca-orella; boca orella a la manera antiga, ja que són refractaris al tan esbombat món 2.0, cosa que d’alguna manera els converteix en herois del nostre temps.

Aquests Seward, que tenen un disc al carrer, semblen haver-se proposat alterar consciències amb la seva proposta de marcat perfil experimental, que es caracteritza per l’ús de gran varietat d’instruments i recursos sonors, i la molt dramàtica veu del seu cantant.

El primer round del BAM havia d’acabar a dos quarts de cinc de la matinada d’ahir al Fòrum. En el moment de tancar aquesta crònica quedava, encara, molta cosa per començar, amb les majors expectatives centrades en concerts com el que havia d’oferir el grup Standstill a la plaça Reial, o l’invent conjunt de Mujeres i Els Surfing Sirles que estava anunciat a la plaça dels Àngels .

Publicat a La Vanguardia (24 / IX / 2010)

Bookmark and Share

Un tàndem formidable

L’actuació conjunta de Quimi Portet i el trompetista italià Cesare dell’Anna el dissabte passat, serà recordada com una de les millors propostes que ha aixoplugat la XXII edició del Mercat de Música Viva de Vic.  El Mercat, clausurat ahir, ha ofert prop d’un centenar de concerts, amb un miler de professionals acreditats i una mica més de 50 expositors al pavelló firal d’El Sucre, compartint estand en alguns casos, com a reflex de la crisi econòmica.

Portet i Dell’Anna, que han acoblat un tàndem brillant, es van presentar al capdavant de les seves respectives bandes al teatre L’Atlàntida. En total, eren nou intèrprets a escena, donant vida a una expansiva sessió en què van primar les cançons de Quimi, encara que també hi va haver espai per a temes pertanyents al repertori del seu nou soci, com Allegria di naufragi.

Cesare dell’Anna dirigeix un combo formidable, on la potència de les bandes de metall del sud d’Itàlia s’engrandeix amb un toc de màgia zíngara i els vaivens progressius. Això va aportar nous i vistosos ímpetus al cançoner de Quimi Portet, que va captivar de manera especial a l’audiència amb Homes i dones del cap dret. Fent gala del sentit de l’humor que el caracteritza, Quimi va suggerir als responsables del Mercat que adoptessin el títol d’un altre dels seus temes, Si plou ho farem al pavelló, com a himne oficial del festival.

I és que el líquid element no deixa de ser coprotagonista del MMVV un any rere l’altre, encara que els seus responsables no es plantegen buscar una nova ubicació en el calendari. Però en qualsevol cas, més que els imponderables del temps, la roda de premsa de valoració d’aquesta edició del Mercat, celebrada ahir, va reflectir la incerta situació que viu el sector. Lluís Puig, el seu director artístic, es va fer ressò de la disminució de diners públics que es destinen a la música, cosa que provoca un canvi de paisatge que obliga els professionals “a parlar més en plural i menys en singular”.

Davant de les noves realitats, Puig va desitjar que “els canvis de comportament de totes les parts siguin graduals”, advocant per “un esforç que permeti trobar sortides i cohesionar el sector”. Sector que, segons va constatar el delegat de Música de la Generalitat, Josep Maria Dutrén, depèn més dels pressupostos institucionals que altres àmbits culturals, com el teatre.

Publicat a La Vanguardia (20 / IX / 2010)

La nit del gos

La solvència de Juan Perro va marcar la jornada de dissabte del Mercat de Música Viva de Vic, la programació del qual es va veure seriosament alterada per les persistents pluges del vespre. La tempesta elèctrica va obligar els organitzadors del Mercat a suspendre la majoria d’actes programats en espais oberts com la plaça Major, la plaça de la Catedral, la plaça dels Màrtirs, i la rambla del Passeig. Així les coses, van caure del cartell entre altres els concerts de Sidonie, l’Orquestra Àrab de Barcelona o el grup Inspira.

Santiago Auserón ha recuperat el seu alter ego Juan Perro, que va actuar al teatre L’Atlàntida en companyia del guitarrista Joan Vinyals, presentant un repertori amb cançons que encara es troben “a mitja cocció”, segons va dir el mateix artista. Suggerents composicions com Poco talento, que, previsiblement, formaran part del seu pròxim disc, molt esperat, ja que Juan Perro no publica un àlbum com a tal des del 2002, quan es va editar Cantares de vela.

Pletòric de veu i humor, Auserón va obsequiar els espectadors que omplien completament el local amb un cançoner que, moltes vegades, exploraven el pou sense fons del blues. D’altra banda, no va estalviar temes tan emblemàtics de la seva trajectòria com No más làgrimas, on va mostrar maneres de crooner, o la cançó de Radio Futura La estatua del jardín botánico, únic bis de la vetllada.

A la Jazz Cava va actuar el pianista Manel Camp, presentant el disc Tangram, sortit de fàbrica aquella mateixa tarda, al costat dels magnífics Matthew Simon (trompeta), Horacio Fumero (contrabaix) i un especialment inspirat Lluís Ribalta a la bateria. Per la seva banda, la berlinesa establerta a Catalunya Juliane Heinemann ens va deixar molt bona impressió amb les cançons del seu àlbum homònim, i algunes peces que formaran part del proper disc d’aquesta interessant cantautora moderna.

Publicat a La Vanguardia (19 / IX / 2010)

‘Transversal’ obre Vic

Les flamants instal.lacions del teatre l’Atlàntida van acollir dijous la jornada inaugural del Mercat de Música Viva de Vic, que en la seva edició número vint-í-dos ofereix un centenar llarg de concerts repartits en deu escenaris. El Mercat va arrencar amb l’actuació conjunta del guitarrista Pedro Javier González, l’intèrpret de tres cubà Raúl Rodríguez, i el percussionista indi Trilok Gurtu, que van presentar a la capital d’Osona Transversal. Aquesta coproducció del propi Mercat i el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols va ser seguida per 800 espectadors, que ocupaven la totalitat de l’aforament.

Transversal (que ja es va poder veure l’agost passat a Sant Feliu) és una proposta que traspua mediterraneïtat, amanida amb la calidesa del tres i el virtuosisme d’un comunicatiu Trilok Gurtu. Entre les peces interpretades, unes alegrías suggestivament mandroses, el lirisme i la complexitat de la Bulería de la frontera, i el particular scat l’hindú en el seu tema Balato.

Inauguració al marge, la cantant Beth també va omplir l’Auditori situat al mateix edifici (280 persones), presentant Segueix-me el fil. Es tracta del primer disc en català que grava l’ex concursant d’Operación Triunfo, que ha comptat amb Ricky Falkner a la producció. Falkner es va integrar en el conjunt de la Beth, i també a la banda que unes hores després acompanyava The New Raemon, que va fer les delícies de la jovenalla indie pels volts de mitjanit.

A la plaça dels Màrtirs, van actuar els francesos Bratsch, amb una proposta que uneix el jazz manouche i el folk centreeuropeu, mentre que l’heroica Jazz Cava local va ser testimoni de les evolucions del combo capitanejat per Larry Jean Louis, guitarrista veneçolà d’origen martiniquès.

Publicat a La Vanguardia (18 / IX / 2010)

Camarades

El Retaule

Intèrprets: José Domingo; Isaac Ulam, El Petit de Cal Eril; Maria Coma, Maria Rodés, Bikimel, Ferran Palau, Joan Colomo, Sanjosex, Mazoni, Le Petit Ramon; Pere Agramunt
Festival Altaveu, Sant Boi de Llobregat (11 / IX / 2010)

El 2006, el segell Bankrobber es va treure del barret unes trobades que, ajuntant dos artistes al voltant d’una taula i una copa, van donar molt de joc. Dissabte, i en el context del festival Altaveu, s’estrenava El Retaule, una producció basada en el mateix esperit que animava les esmentades sobretaules, encara que amb més personal en nòmina, ja que la proposta va aplegar a Sant Boi a ni més ni menys que dotze músics, als quals cal afegir el poeta Josep Pedrals, mestre de cerimònies de la gala.

Davant d’una provisió de líquids en la que no faltava de res, els protagonistes van intercanviar rialles, van compartir tabac, i van edificar més o menys col·lectivament un programa de 25 temes: dos del repertori de cada un d’ells, i una versió final de El rey, de José Alfredo Jiménez. Entre el bo i millor, i per esmentar només tres exemples, Busy (María Rodés), Jònic (Bikimel) i Ei, que surt el sol (Mazoni).

En el recorregut, de dues hores, hi va haver algun sot, com és lògic en un muntatge així, on es busca un cert salt sense xarxa, cosa que l’espectador agraeix. L’encantador de El Retaule va ser poder compartir la camaraderia regnant entre uns músics que practiquen diferents estils, sense que això suposi cap problema. Un saníssim to vital al qual van contribuir molt els habitants de l’ala esquerra de l’escenari, on El Petit de Cal Eril va sembrar humor i retranca, i Le Petit Ramon les matava callant.

Publicat a La Vanguardia (15 / IX / 2010)

Festa de pijames

Fred i Son
Apolo 2 (8 / IX / 2010)

La portada del primer disc de Fred i Son (Diu que no sap què vol, 2010) reprodueix una escena de platja feta amb punt de creu. Encertada proposta gràfica, que reflecteix algunes característiques del treball d’aquesta banda barcelonina, propietària d’un cançoner domèstic, naïf, d’una senzillesa que resulta encantadora. A l’Apolo, el quartet va desgranar els temes de l’àlbum, avançant una peça de nova escriptura. Va ser una nit de grans complicitats. Fred i Son va rebre diversos convidats. Entre ells, Miguel Ángel Blanca, cantant de Manos de Topo, que es va afegir al combo a Banquet al fons del mar. La nit va esdevenir una harmoniosa festa de pijames, en la qual el grup va lluir models tan suggerents com Plens de vida i L’arc de Sant Martí, dos dels millors temes del seu àlbum de debut.

Publicat a La Vanguardia (10 / IX / 2010)