Poetes al museu

Toti Soler
Museu d’Història de Catalunya (19 / VIII / 2010)

Coincidint amb l’exposició La nova cançó, la veu d’un poble, el Museu d’Història de Catalunya ha organitzat una tanda de concerts que van començar el juliol i acabaran el setembre. Les esmentades actuacions estan convocades a la terrassa del museu, però amb les pluges d’aquest agost els responsables de la cosa ja s’han endut algun disgust, de manera que el recital ofert per Toti Soler abans d’ahir va ser traslladat al hall de l’edifici, que es trobava ple de públic.

La idoneïtat de programar Toti Soler en aquests recitals és absoluta: pel seu treball personal, i per la seva tasca acompanyant a la guitarra altres figures, de manera especial el malaguanyat Ovidi Montllor. Soler, de 61 anys, es va presentar al costat del contrabaixista Marc Prat, soci seu des de fa bastant temps, i el bateria Joan-Anton Mas, amb qui compartia escenari per primera vegada. No va ser l’única novetat de la nit, ja que a la part final de la sessió va interpretar un tema que fins ara no havia fet en directe: la Cançoneta noucentista del mal camí, amb paraules de Pere Quart.

Toti Soler va obsequiar els assistents amb un prolix repàs per les magnífiques adaptacions poètiques que ha anat facturant al llarg de la seva carrera. Així, van caure temes com Em dius que el nostre amor (Joan Vergés), Cançó de suburbi (Josep Maria de Sagarra) o Petita festa (Li Po traduït per Marià Manent). A la tanda de bisos, i després de la sonora petició d’un espectador, es va avenir a edificar la seva versió del tema de Leonard Cohen Suzanne, que va traduir al català Josep Maria Andreu.

Al costat d’aquestes i altres cançons, Soler va oferir un gran nombre de instrumentals que el van acreditar, una vegada més, com extraordinari guitarrista. Es tracta de composicions pròpies com Léo Ferré (escrita en honor del gran artista monegasc, amb qui va tenir oportunitat de treballar), Nit sense estrelles o Sívia, peça que va enlluernar l’audiència per la seva gran expressivitat.

Publicat a La Vanguardia (21 / VIII / 2010)

El retorn del ‘chansonnier’

Charles Aznavour
Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell (16 / VIII / 2010)

Uns 2. 000 espectadors, segons l’organització, van acudir ahir a la nit a Calella de Palafrugell al concert ofert pel cantautor Charles Aznavour, que tornava als escenaris catalans després d’una llarga absència de 22 anys. Aznavour va actuar al Festival de Cap Roig, el mateix espai on avui dimarts oferirà un segon recital. L’intèrpret francès d’origen armeni va donar inici a la gala amb uns excusables deu minuts de retard, destapant amb la cançó Les émigrants un recital que es va perllongar per espai d’una hora i 45 minuts. En total, va desgranar 24 temes, després dels quals no va oferir ni un sol bis.

Charles Aznavour es va presentar en terres empordaneses acompanyat d’una discreta banda formada per set instrumentistes, als quals es sumaven dues coristes. Entre elles, la pròpia filla del chansonnier, Katia Aznavour, que va fer duo amb el seu pare en el primer terç del concert, quan tots dos van interpretar el tema Je voyage. Vestit de negre, Charles Aznavour va demostrar tenir un excel·lent sentit de l’humor en la seva salutació inicial al públic, embastant un bon acudit que feia referència a les condicions meteorològiques de la zona: “Ja fa temps que perdo cabell, però segur que avui perdré bastant més per culpa de la tramuntana”, va dir.

Aznavour va desenvolupar al festival un repertori que transitava pel seu cançoner més emblemàtic, des de La Bohème fins a Venecia sin ti, una de la mitja dotzena de peces que va interpretar en castellà. Entre el més bens acollit pel públic, en el qual hi havia un bon nombre de ciutadans procedents del sud de França, van destacar temes com Il faut savoir, La mamma o She, l’única tonada de la gala cantada en anglès, i que va adquirir gran popularitat el 1999 en formar part de la banda sonora de la pel.lícula Notting Hill.

Els aficionats que ahir a la nit poblaven els magnífics jardins de Cap Roig, van aplaudir un artista refractari a la jubilació, tot i que ja ha celebrat el seu aniversari número 86. La veritat és que Charles Aznavour ha anunciat diverses vegades la seva retirada (la darrera, l’any passat), però per a gran alleugeriment de melòmans de tot el món, fins al moment no ha mantingut la seva paraula, i ha acabat tornant als escenaris. Segons ha manifestat ell mateix, pròximament publicarà un nou disc, en què ha col.laborat amb músics de Cuba, Itàlia i  els Estats Units.

Consignada la seva determinació a seguir en actiu, també és just reflectir que el pas del temps no ha deixat incòlume Charles Aznavour, que va tenir alguna relliscada de memòria i de veu. Per fortuna, els esmentats inconvenients no van ser res greu, i només poden inscriure’s en el capítol de l’anecdòtic. I és que, per damunt de tot, ahir a la nit van destacar l’ofici i el sorprenent repertori d’un autèntic gegant de la música popular.

Publicat a La Vanguardia (17 / VIII / 2010)

El jazz compromès

La cantant de jazz Abbey Lincoln, considerada per tantes veus l’última gran dama del gènere, va morir dissabte a Nova York, ciutat on residia, als vuitanta anys. La notícia va ser confirmada pel germà de l’artista, David Wooldridge, al diari The New York Times. La vocalista patia greus problemes de salut des que, l’any 2007, va ser sotmesa a una operació quirúrgica a cor obert.

Abbey Lincoln va ser una de les veus més profundes del món del jazz, l’estil de la qual s’associava sovint al de Billie Holiday. Va destacar també com a activista política en les lluites pels drets civils de la dècada dels seixanta del segle passat. En l’últim tram de la seva carrera, va guanyar gran prestigi a causa de l’alt vol poètic i filosòfic de les cançons que ella mateixa escrivia, cosa que es pot apreciar en tot el seu esplendor al disc del 2007 Abbey sings Abbey, l’últim que va gravar.

Abbey Lincoln va donar els seus primers passos en el món de la música a principis de la dècada dels cinquanta, actuant en clubs de Honolulu (on va tenir ocasió de coincidir amb Louis Armstrong i Billie Holiday) i de Califòrnia. Nascuda a Chicago com Anna Marie Wooldridge, va adoptar el seu nom artístic el 1956, el mateix any que publicava el seu primer disc amb Benny Carter, i actuava a la pel·lícula The girl can’t help it, protagonitzada per Jayne Mansfield.

El 1957, es va traslladar a Nova York, on va treballar al club Village Vanguard i va emprendre la gravació del seu segon àlbum, That’s him, al costat del saxofonista Sonny Rollins i el bateria Max Roach, amb qui va estar casada entre els anys 1962 i 1970. Va ser en aquesta etapa de la seva vida quan va resoldre anar deixant enrere la imatge de noia glamurosa que havia cultivat fins aquell moment, per a adoptar una major exigència artística.

Abbey Lincoln va participar el 1960 al disc de Roach We insist! – Freedom now, una suite musical amb text d’Oscar Brown que ja forma part de la memòria artística del moviment pels drets civils. La cantant va començar a destacar com a activista política, i va prendre part al costat d’altres músics en actes de l’Associació per al Progrés de la Gent de Color (NAACP en les seves sigles en anglès) i altres entitats de similar naturalesa.

Després de la seva participació a We insist!…, Lincoln va gravar el disc Straight ahead (1961), on també va formar amb Mal Waldron, l’últim pianista que va compartir escenari amb Billie Holiday abans de morir. L’àlbum incloïa lletres d’autoria pròpia com In the red, on es feia ressò de les injustícies econòmiques patides pels afroamericans. La seva militància va desagradar a un crític que, en el seu comentari sobre el disc en qüestió, va qualificar Abbey Lincoln de “professional negra”.

Els anys posteriors, Abbey Lincoln va estar allunyada de la música, i es va concentrar en la seva carrera com a actriu. El 1964 actuava amb Ivan Dixon a la pel.lícula Nothing but a man, i el 1968 va donar la rèplica a Sidney Poitier a la comèdia romàntica For love of Ivy. Va figurar també com a estrella convidada en diverses sèries televisives durant aquesta dècada i la següent, com All in the family i Marcus Welby, MD.

Al llarg dels anys setanta i vuitanta, Abbey Lincoln va gravar en segells petits, fins que el 1991 va aconseguir un nou èxit amb The world is falling down, disc que la va fer tornar a la primera línia musical, i al qual seguirien altres treballs de èxit. En aquesta nova etapa, que va assegurar la seva definitiva consagració, es va envoltar d’instrumentistes com el trompetista Clark Terry o el vibrafonista Bobby Hutcherson. En total va gravar més de 20 discos al llarg de la seva carrera. L’any 2002, l’ara desapareguda artista va protagonitzar tres concerts memorables al Lincoln Center de Nova York.

Publicat a La Vanguardia (16 / VIII / 2010)

Nous encanteris

Chucho Valdés & The Afro Cuban Messengers
Festival de la Porta Ferrada, Sant Feliu de Guíxols (11 / VIII / 2010)

Diuen les cròniques que el pianista Chucho Valdés va afrontar els seus primers compromisos professionals el 1958, quan tenia tot just 17 anys. Ara que s’acosta als setanta, i amb tot el seu impressionant prestigi a sobre, segueix volent sorprendre i sorprendre’s, emprenent noves direccions musicals, que podrem degustar d’aquí a unes setmanes, quan es comercialitzi al nostre mercat el nou disc Chucho’s steps.

A Sant Feliu de Guíxols, el fill de Bebo va avançar un total de cinc temes pertanyents a l’esmentat àlbum, on treballa amb una sèrie d’elements de la música cubana, africana i el jazz, que no havia utilitzat en la seva obra precedent. Entre el millor del nou material, Zawinul’s mambo, amb la percussió en primer pla i un precís desenvolupament narratiu, i Yansá, frondosa i elegant jungla creativa.

Chucho Valdés ha format els Afro Cuban Messengers, esplèndid sextet on ha acollit destacats nous talents de la música cubana. Intèrprets de gran qualitat instrumental, entre els que és obligatori esmentar Dreiser Durruthy Bombalé, que vatocar el tambor batá, i també va cantar en diversos moments fent servir la llengua ioruba. L’aprofundiment en els misteris i els encanteris de la rítmica africana és una de les grans coordenades de l’actual projecte de Valdés.

Més enllà de Chucho’s steps, al concert de dimecres el  nostre artista va revisitar la Misa negra d’Irakere, comptant també en alguns temes amb la veu de la seva germana, la cantant Mayra Valdés, que no ha de ser qualificada de memorable. No va ser l’únic gest de complicitat familiar de la nit, ja que en el tram final Bebo Valdés va atacar el teclat amb el petit Julián, el seu fill, còmodament instal·lat a la falda del pianista.

Publicat a La Vanguardia (13 / VIII / 2010)

Trucs i estratègies

Mariza
Festival de la Porta Ferrada, Sant Feliu de Guíxols (10 / VIII / 2010)

Bona ocupació a l’Espai Port per assistir a un dels últims concerts de Terra, la gira que Mariza va iniciar fa més de dos anys, i que ha passejat per mig món. La cantant tornava a Sant Feliu de Guíxols, quan encara és viu entre l’afició el record que va deixar, en l’edició del 2008, l’espectacle Fados de Carlos Saura.

Prop de vint temes van mostrar les moltes cares d’una artista que, segons va manifestar al públic, fa una música que “té una gran influència del fado”. És així com, al costat de temes més o menys canònics com Meu fado meu, Mariza va prendre camins de divers signe, entre ells l’evocació caboverdiana continguda a Beija de saudade, la visita a la música de l’Alentejo que va suposar Feira de Castro, i el pelatge pop que caracteritza números com Morada aberta.

Aquesta moçambiquesa criada al barri lisboeta de Mouraria ha deixat enrere l’etiqueta d’artista emergent, per consolidar-se com un dels valors sonors més sòlids del seu país, gràcies a les seves grans qualitats com a vocalista, així com a la intel.ligència del seu plantejament musical.

Lamentablement, no es pot dir el mateix de l’actitud escènica que va adoptar a les acaballes del recital. Si en altres fases del bolo ens havia obsequiat amb detalls de gran bellesa, i fins amb una certa transcendència, a mesura que s’acostava el final va caure en un reguitzell de trucs que podria haver-se estalviat. Va buscar cor i claca amb massa insistència, va fer rivalitzar els dos hemisferis de la platea a veure qui cantava més fort, i va cedir protagonisme perquè el bateria s’esplaiés en un solo molt aparent i vistós, però bastant més discret des del punt de vista creatiu. D’acord que som a l’estiu, i que una mica de frivolitat mai ha fet mal a ningú, però una artista del seu calibre no necessita utilitzar estratègies tan gastades per caure bé al públic.

Publicat a La Vanguardia (12 / VIII / 2010)

De bé a pitjor

Defunkt nEU Soul
Luz de Gas (7 / VIII / 2010)

El 1978, el trombonista i cantant Joe Bowie (germà de Lester), fundava Defunkt, una màquina on funk, jazz i rock, es complementaven i engrandien d’una manera simplement adorable. Tants anys després, les coses han canviat molt: establert a Holanda des del 2003, Joe Bowie continua sent el titular de la marca Defunkt, grup que ha batejat com Defunkt nEU Soul, i en el que l’acompanyen músics europeus.

Després de llargs anys d’absència dels escenaris barcelonins, els refosos Defunkt van tornar a la ciutat en el context del Mas i Mas Festival, convocant a Luz de Gas un nombre d’espectadors més aviat escàs. Joe Bowie i la seva gent van actuar per espai de dues hores, centrant-se gairebé en exclusiva en el contingut dels discos de Defunkt apareguts el 1993 i el 1995, i rematant la feina amb una versió del tema de Michael Jackson Another part of me.

El concert va anar de bé a pitjor, donant un saldo final decebedor. És cert que, en el primer terç del bolo, temes com See through o Cum funky van permetre reviure el feliç espasme que caracteritzava els bons temps de Defunkt. Però la cosa no va trigar a derivar cap a terrenys més assequibles: temes de negre setí que pivotaven per soul radio friendly, amb algun flaix d’acid-jazz, i que van esmorteïr fatalment l’ambient, sensació que es va mantenir fins al final, tot i els posteriors intents de remuntar el vol per part del grup.

Publicat a La Vanguardia (11 / VIII / 2010)

Vi amb gasosa

Buena Vista Social Club & Omara Portuondo
Festival Música de Cadaqués (5 / VIII / 2010)

El 1997, Ry Cooder va donar a conèixer les virtuts del Buena Vista Social Club. Un disc homònim, i el documental que Wenders va dirigir després, van revitalitzar l’interès per la música tradicional cubana a tot el món, servint de base per a l’enlairament de les respectives carreres de vells músics injustament oblidats. Però després va venir la mort, que es va endur Compay Segundo, Ibrahim Ferrer, Rubén González i altres socis del club.

Davant d’aquesta llista de baixes, potser el més sensat hagués estat donar per tancada a la marca. Però no. L’altra nit, la tramuntana va saludar l’actual encarnació del BSC, orquestra de 13 elements entre els quals es trobaven alguns supervivents de la primera etapa, com Barbarito Torres o Manuel Guajiro Mirabal. L’actual BSC sembla haver-se convertit en una franquícia, ja que aborda els seus compromisos com un tràmit: amb correcció, sí, però amb certa desgana. La presència d’Omara Portuondo va ser més aviat breu: va aparèixer en l’últim terç, desbordant taules, encant i també anys. En sintonia amb la banda, el seu treball no va ser mai extraordinari. Igual que el vi amb gasosa, la nit va ser tan agradable com lleugera i fugaç.

Publicat a La Vanguardia (7 / VIII / 2010)

Distinció

Rokia Traoré
L’Auditori 2 (29 / VII / 2010)

La maliana Rokia Traoré va protagonitzar la jornada inaugural del Mas i Mas Festival, cicle que amenitzarà la nit musical barcelonina durant el mes d’agost. Nascuda el 1974, Traoré va començar a obrir-se camí el 1998 amb Mouneïssa, havent publicat des de llavors tres àlbums més. L’últim d’ells (l’aclamat Tchamantché del 2008), va centrar el seu concert barceloní, que va iniciar amb l’atmosfèrica Dianfa, i en el qual també va incloure mostres de l’esmentat àlbum com Zen o Tounkara. Al costat de temes procedents dels seus anteriors discos, Rokia Traoré va homenatjar Miriam Makeba mitjançant Quit it. A la poderosa i dansaire tanda de bisos, va invocar a un altre cadàver exquisit de la música africana, Fela Kuti, amb African woman.

Rokia Traoré estén la seva feina més enllà dels límits del tradicional, de manera que en el conjunt elèctric que l’acompanyava hi figurava un sol instrument autòcton, el n’goni. Esplèndida cantant i inspirada compositora, Traoré factura un pop global i captivador, on s’uneixen les essències griot amb el blues, el funk i el rock. Una proposta contemporània i intel·ligent, fruit de les inquietuds i la capacitat de reinvenció que singularitzen a la nostra cantant en el context del sovint estàtic circuit de la world music.

Publicat a La Vanguardia (1 / VIII / 2010)