L’experiment

Dee Dee Bridgewater
Teatre Grec (24 / VII / 2010)

Diuen que, quan encara era molt jove, Dee Dee Bridgewater va quedar impactada després de la lectura de les memòries de Billie Holiday. Als 80, va encarnar Holiday al musical Lady Day, i aquest any ha dedicat a la malaguanyada cantant un disc d’homenatge: Eleanora Fagan (1915-1959): to Billie with love from Dee Dee.

El record de Billie Holiday va presidir, doncs, la seva última visita al teatre Grec. La cantant nord-americana va actuar davant de tres quarts d’aforament, secundada pel quartet que comanda el pianista porto-riqueny Edsel Gómez, esplèndid director musical d’un projecte que revisa cançons com Lady sings the blues, Good morning heartache o Strange fruit, tema interpretat al bis.

Calibre vocal, emotivitat i capacitat de transmissió caracteritzar el treball de la sempre benhumorada Dee Dee, que va firmar un concert que deixarà record … per bé i per mal. Entre el primer, que va ser la immensa majoria, hi ha moments especials com la lectura de Mother’s son-in-law que van protagonitzar la cantant i el contrabaixista Kenny Davis.

El pitjor va derivar d’un error de càlcul comès per Dee Dee, que va voler dur a l’escenari el seu gosset, decisió que va qualificar d’experiment. La cosa es va resoldre amb moments sens dubte còmics; encara que també amb episodis menys agradables, sobretot quan el quisso va començar a bordar, mentre la seva propietària atacava temes com Don’t explain.

Publicat a La Vanguardia (27 / VII / 2010)

Límits

Corinne Bailey Rae
Teatre Grec (21 / VII / 2010)

Aforament pràcticament complet per veure Corinne Bailey Rae. Després d’estar un temps apartada de l’escena musical, com a conseqüència de la tràgica mort del seu marit, el també músic Jason Rae, la cantant britànica ha tornat amb The sea, el seu segon disc, que va defensar mitjançant cançons com Are you here, I’d do it all again o la que dóna títol al treball. Sense escatimar, és clar, mostres del seu anterior i molt exitós àlbum, des Put your records on fins Like a star. Com a únic bis, una particular versió de Qué será será, tema que va popularitzar Doris Day.

Elegant, Corinne Bailey Rae té una veu certament especial: un bell deixi soul, comunicatiu, tremendament sexy en la distància curta. L’envoltava una banda d’execució impecable, amb la qual va bastir instants de sofisticació i solemnitat, com Love’s on its way. Tot i així, el gruix del concert va transitar per un so més assequible. Amb tot el bon gust exigible, sí, però movent-se a dins d’uns límits que una cantant de les seves qualitats podria atrevir-se a superar sense por.

Publicat a La Vanguardia (23 / VII / 2010)

Raons per estimar-la

Erykah Badu
Poble Espanyol (18 / VII / 2010)

Mitja entrada escassa al concert d’Erykah Badu, que afronta de manera molt peculiar les noves circumstàncies del negoci musical, ja que tracta de treure diners com sigui, fins i tot a risc de fregar el ridícul. Megafonia i cartells recordaven els espectadors congregats al Poble Espanyol que, un cop acabat el bolo, l’artista estava disposada a fotografiar-se amb qualsevol… això sí, pagant 75 euros. D’altra banda, no va trepitjar l’escenari fins a 45 minuts després del que estava previst, i va resoldre el seu compromís barceloní amb gasiveria, actuant tan sols una hora i deu minuts.

Venia a presentar el seu últim àlbum, New Amerykah part two (Return of the Ankh), al qual va dispensar atenció des del principi mitjançant 20 feet tall, al costat de peces anteriors com I want you o The Healer. Extravagant i potent escena, venia recolzada per una sensacional banda d’11 elements, deixant clar que per damunt de l’afany recaptador i la descortesia, hi ha poderoses raons per estimar-la. Per si no n’hi hagués prou amb ser una vocalista fora del comú, el seu treball està presidit també per l’excel·lència musical. La seva visió del soul i els altres afluents és brillant i agosarada, plena de girs inesperats, imaginatives variacions i altres estratègies que la situen entre les ments més inquietes d’aquesta indústria.

Publicat a La Vanguardia (20 / VII / 2010)

De Nat a Neil

Natalie Cole
Festival de la Porta Ferrada, Sant Feliu de Guíxols (17 / VII / 2010)

Després d’un seriós replantejament econòmic, que a última hora es va emportar cosa d’un terç del pressupost, el Festival de la Porta Ferrada va començar el seu camí abans-d’ahir a l’escenari situat a prop del port de Sant Feliu de Guíxols. Tot i la maleïda crisi, el degà dels festivals catalans no s’ha plantejat pas una edició de tràmit, ja que hi trobem propostes de notable interès.

La gala inaugural va tenir com a protagonista Natalie Cole. La cantant nord-americana va comparèixer amb vint minuts de retard davant d’unes 1.600 persones, per norma general d’edat madura, acompanyada per una competent banda formada per sis instrumentistes, als quals s’afegien dues coristes. De llargues cames i tatuat turmell, Natalie Cole anava muntada a sobre d’uns vertiginosos talons, lluint un vestit negre curt, i amb aspecte de tenir menys dels 60 anys que, en realitat, contenen els seus ossos.

El programa va pivotar majoritàriament per terrenys jazzístics, articulat al voltant de clàssics com la inicial Fever, amb la qual va evocar a Peggy Lee, i prosseguint alguns minuts després amb Route 66, en què va fer scat amb molta autoritat. En l’esmentada peça, Natalie Cole va evocar per primera vegada el repertori del seu pare, Nat King Cole, el record del qual es faria patent en més ocasions. Va passar a Smile i, és clar, a l’Unforgettable interpretat a duo virtual entre pare i filla. Un episodi predictible i fins i tot anhelat per alguns, l’emotivitat del qual no pot posar-se en dubte, encara que sí que es pot qüestionar l’encert de qui va concebre l’invent, que inclou una mena de passi de diapositives de la seva felicitat domèstica.

Tot i que el seu treball no arribi a les cotes de l’extraordinari, la Natalie Cole que vam veure es mou amb inqüestionable solvència i comoditat. Més enllà del record patern, va destacar la seva execució del tema de Sergio Mendes Somewhere in the hills, així com el viatge al seu repertori dels anys setanta mitjançant This will be (an everlasting love), vitaminada cançó amb la qual es va acomiadar abans de l’encore, deixant cert aire d’eufòria a l’ambient. De tornada a l’escenari, la dama va tenir el bon criteri d’acabar la tanda de bisos cantant amb especial entrega el tema de Neil Young Old man.

Publicat a La Vanguardia (19 / VII / 2010)

Dicció i contradicció

Cecil Taylor & Amiri Baraka
Cafè Lebab (16 / VII / 2010)

Després de quaranta anys d’espera (que ja són anys), dues llegendes vives de la cultura afroamericana com el pianista Cecil Taylor i el poeta Amiri Baraka tornaven a trobar-se en un escenari. Les fades van voler que passés a Barcelona. El seu espectacle conjunt, Diction and contradiction, va ocupar el cartell del Cafè Lebab, un deliciós espai a l’aire lliure situat a les portes de Can Ricart, l’antiga fàbrica tèxtil que acollirà la seu de Liguamón-Casa de les Llengües a partir del 2013, quan el projecte de Benedetta Tagliabue per l’esmentat edifici ja sigui una realitat.

El primer en trepitjar la tarima va ser Amiri Baraka, nascut el 1934, que a les credencials de poeta hi suma les d’assagista musical i activista polític. Subtilment acompanyat pel percussionista Miguel Orea, va destapar la nit amb els seus anglulosos poemes. Combatius manifestos com Somebody Blew up America, basat en els fets esdevinguts l’11 de setembre del 2001 a Nova York. Somebody …, per cert, ha estat causa de serioses controvèrsies polítiques al seu país, a causa del punt de vista radical sobre la qüestió que defensa Baraka.

Després del poeta, va ocupar l’escenari Cecil Taylor, pioner del free jazz, que als seus 81 anys lluïa pantalons curts, cinturó punk i calçat de colors psicodèlics. Assegut al piano, Taylor va desgranar una hora de música servida en tres temps: un vol impredictible i suggerent, amb les seves mirades al blues, i de tall més líric que en ocasions anteriors. Tot seguit -i, sovint, sense utilitzar el micròfon-, va recitar un grapat de poemes de la seva autoria. Cecil Taylor escriu poesia des de fa molts anys -encara que això no tingui gaire reflex editorial- i, naturalment, els seus versos són tan lliures i abracadabrants com la seva música.

La reunió efectiva entre Taylor i Amiri Baraka va ocupar el tram final de la vetllada, basat en els “haikús afroamericans” que aquest últim anava llegint amb to ara benhumorat, ara sardònic. Regnant en un lateral de l’escenari, Cecil Taylor decorava les paraules del seu amic pessigant les cordes del piano, fabricant hilarants onomatopeies, o improvisant misteriosos cants xamànics. Una nit feliçment insòlita.

Publicat a La Vanguardia (18 / VII / 2009)

Retrobament

Morcheeba
Sala Apolo (13 / VII / 2010)

Després de set anys separada del grup, la cantant Skye Edwards ha tornat a Morcheeba. Aquest retorn, i l’esperança que això suposa per als seus seguidors, justifica si més no en gran part el sold out que els va saludar a la sala Apolo. El concert estava emmarcat en la gira de presentació del seu nou àlbum Blood like Lemonade, a la qual, per cert, Paul Godfrey ha decidit no participar de moment…

Va ser una nit de retrobament i bones vibracions, especialment gràcies a velles cançons com The sea o Rome wasn’t built in a day, servida als bisos, amb l’escenari envaït. Tanmateix, no van passar inadvertides les mostres del seu nou i gens menyspreable disc de refundació, especialment Crimson. Encara que desproveïts de l’aura avantguardista que un dia se’ls va atribuir, Morcheeba facturen un pop d’indubtable bon gust, al qual no són alienes ni les mirades al blues i al soul, ni els assajos de tall psicodèlic. Hi ha ànima en els temes, subtilitat i gran connexió amb l’audiència.

Publicat a La Vanguardia (15 / VII / 2010)

Ningú hi veu com nosaltres

A la voluminosa agenda estiuenca de concerts hi trobem Patti Smith, que als seus 63 anys té compromeses sis dates a diversos punts de l’Estat. Nova i feliç oportunitat d’haver-se-les amb les cançons d’una artista la importància de la qual depassa l’etiqueta de “padrina del punk”. Després de Bob Dylan, Smith forma part de les figures que han albirat amb més encert el comú denominador entre la poesia i el rock. Podem estar satisfets de comptar encara amb aquesta influent veu que, per cert, vam estar a punt de perdre.

Entre 1980 i 1995, Patti Smith va estar submergida en un clamorós silenci discogràfic. En aquest període va infantar un sol disc (1988), a més de tenir dos fills, fruit del seu matrimoni amb Fred “Sonic” Smith, exguitarrista del grup MC5. Va decidir canviar les seves prioritats, oblidant-se dels escenaris i abraçant una vida bastant més convencional: una existència reposada en què, segons les seves paraules, “de dia feia la bugada i canviava bolquers, de nit escrivia”.

De manera que quan Patti Smith va decidir gravar de nou el 1996, els seus seguidors van sentir una gran alegria, que contrastava amb les raons que van impulsar el retorn de la cantautora, resolta a conjurar mitjançant la música el dolor que sentia per la desaparició d’alguns dels seus éssers més estimats. Morts properes en el temps, com la del seu marit (1994), però també més distants en el calendari, com el decés el 1989 de Robert Mapplethorpe, el fotògraf provocador que tants anys després encara incomoda els puritans. Així ho han demostrat fa poques setmanes els responsables de la xarxa social Facebook, que han censurat una de les obres de Mapplethorpe per “inapropiada i excessivament explícita”.

Robert Mapplethorpe és una figura determinant en el recorregut vital i artístic de Patti Smith. A cavall dels seixanta i els setanta, tots dos van compartir vida i aspiracions a Nova York. La intensa relació centra l’argument Éramos unos niños, el llibre de memòries de la poeta llorejada del rock que  acaba d’editar Lumen. Amb aquesta obra, Smith satisfà la promesa que va fer al fotògraf abans de morir, sintetitzant en una mica menys de 300 pàgines l’esperit i la lletra del període 1967-1978.

Patti Smith va arribar a la ciutat amb només 20 anys, portant al seu modest equipatge un exemplar (robat) de les Il·luminacions de Rimbaud. Treballant en una llibreria, es va topar amb Mapplethorpe per casualitat. Tots dos es van reconèixer de seguida com a éssers complementaris: “Jo era una nena dolenta que intentava ser bona, i ell un nen bo que intentava ser dolent”.

Éramos unos niños és la crònica de formació de dos jovenets encara innocents, disposats a obrir-se camí en les arts, tot i que sense saber massa de quina manera, o fent què. Ella escrivia i dibuixava sense considerar la possibilitat de convertir-se en una estrella del rock, ell feia collage i alguna escultura. No hi havia gaire diners per a materials -de vegades ni per poder menjar-, però afrontaven les coses amb la ferma convicció del triomf final. Patti Smith destaca el mantra que Robert Mapplethorpe feia servir en els moments d’inquietud: “Ningú hi veu com nosaltres, Patti. Ningú hi veu com nosaltres”.

La parella va conviure durant anys, amb nivells d’intimitat variables, a causa de l’homosexualitat de Mapplethorpe, circumstància que inicialment Patti Smith no va encaixar gaire bé, víctima de perjudicis que reconeix amb valentia. Però el seu amor anava més enllà del tracte carnal, fonamentant-se en les complicitats que s’estableixen entre les ànimes bessones, encara que no siameses, ja que Smith també reflecteix el que els separava: “Jo no sentia per Warhol el mateix que Robert. Seva obra reflectia una cultura que jo volia evitar”.

El nucli dur de Éramos unos niños es troba en el relat de la temporada que la parella va passar a l’Hotel Chelsea, en un ambient que els va proporcionar “una educació excepcional”. No es pot imaginar una millor universitat que aquell lloc, on tots dos es van orientar cap a les disciplines artístiques que els donarien fama, tractant una increïble nòmina d’hostes que anava de Janis Joplin fins a Allen Ginsberg (que al principi va abordar a l’andrògina Patti creient-se que era un noi), o Gregory Corso, que li recomanava lectures.

És deliciós assistir a les sucoses escenes que van tenir lloc al Chelsea i a la resta de locals que configuraven el món de Robert i Patti, que un dia posarien fi a la seva convivència de manera cordial, per consagrar-se a nous amors i a les seves respectives carreres. Un conte meravellós, encara que no sempre feliç, ja que la narradora s’encarrega de no mitificar més del que convé aquells dies incerts, tot recordant els personatges secundaris -artistes en potència com ho eren ells- que, en alguns casos, ni tan sols van aconseguir seguir vius. “No sento cap necessitat de justificar-me per ser una de les poques supervivents. Hauria preferit veure’ls triomfar a tots, que arribessin a l’èxit. Al final vaig ser jo qui tenia un dels cavalls guanyadors”. Doncs sí.

Publicat a Cultura/s (14 / VII / 2010)

Revival a tota màquina

The Beach Boys
Festival Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell (9 / VII / 2010)

L’any que ve en farà cinquanta de la fundació dels Beach Boys, una d’aquelles bandes que van contribuir a la definició de la música pop tal com encara l’entenem. Els Beach Boys van divulgar l’imaginari d’una Califòrnia perpètuament juvenil, amb els seus surfistes, cotxes guapos i amors, creant un so personalíssim gràcies a les seves distintives harmonies vocals. Ni els nombrosos canvis de formació que ha patit la banda al llarg del temps, ni la resta de serioses vicissituds que s’han viscut al seu interior, han eclipsat la reputació del grup, que va vendre totes les entrades del seu concert al Festival de Cap Roig.

A la nòmina dels Beach Boys del 2010 només hi queden un parell d’històrics: el vocalista Mik Love (cofundador del grup), i el teclista Bruce Johnston, que es va unir al combo el 1965. Els acompanyen un grapat de músics contractats d’innegable competència, ideals per tapar forats i cobrir el que convingui, ja que de vegades l’edat no perdona. El grup va necessitar menys de dues hores per interpretar ni més ni menys que 38 temes, encadenant les cançons amb el pilot automàtic ben engreixat, encara que sense complicar-se la vida en cap moment.

Amb punts àlgids com God only knows, I get around, Barbara Ann o Surfin’ USA, els Beach Boys van desgranar una sessió de revival tan ben acollida per part de l’audiència, com previsible. Mike Love presumia fa uns dies a la premsa de sonar exactament igual (el mateix to, els mateixos arranjaments) que als 60, cosa que té mèrit, encara que sigui relatiu. O, almenys, seria relatiu en l’improbable cas que aquests antics nois de la platja aspiréssin a alguna altra cosa que no fos entretenir.

Publicat a La Vanguardia (11 / VII / 2010)

Algun més enllà

Alim Qasimov & Ensemble
Festival de Músiques Religioses de Girona (7 / VI / 2010)

El Festival de Músiques Religioses de Girona va contractar al vocalista de l’Azerbaidjan Alim Qasimov, figura d’enorme reputació al seu país, i artista de gran projecció internacional, ja sigui pel seu treball individual, ja sigui per les col·laboracions que ha establert amb gent de diversos àmbits (jazz, pop, música d’avantguarda …). Qasimov és el màxim divulgador del mugham, un mode de cançó tradicional construït a partir de la poesia clàssica, i en el qual s’entreveu la rica barreja pròpia del país àzeri, on coexisteixen elements de la cultura turca i de la persa. En actiu des dels dies de l’ocupació soviètica, és reconegut també com un dels renovadors del mugham, ja que hi ha incorporat nous instruments.

Alim Qasimov va comparèixer amb el seu inspirat Ensemble, destacant en el grup la feina la seva filla, la cantant Fargana Qasimova, amb qui ha gravat diversos discos. Menció especial també per als subjugadors sons nascuts de la viola kamanche, que tocava el mestre Rauf Islamov.

El concert, inicialment programat a l’escalinata de la catedral, es va traslladar al claustre, cosa que propiciava la distància curta. Aquesta proximitat amb els artistes, va permetre degustar amb tots els matisos els envits vocals d’Alim Qasimov, així com els diàlegs a manera de call and response establerts amb Fargana, coprotagonista de la sessió.

Per damunt de la barrera idiomàtica, hom podia, sinó comprendre, com a mínim compartir l’esperit de la proposta: enlluernar-se amb la seva declamació i jocs melòdics, emocionar-se amb la gran expressivitat i el dramatisme d’uns cants que, de vegades lament, de vegades exaltació, semblaven elevar-se en direcció a algun més enllà.

Publicat a La Vanguardia (10 / VII / 2010)

Un estil imperible

Chris Isaak
L’Auditori (30 / VI / 2010)

Amb la guitarra als dits, i amb un impossible vestit blau cel amb lluentons, Chris Isaak va passar dimecres a L’Auditori. El músic de 54 primaveres, que l’any passat va trencar un llarg silenci discogràfic amb l’àlbum Mr Lucky, va protagonitzar un concert irreprotxable, brillant de manera especial quan atacava els temps més reposats, coordenades idònies per a donar curs a tot l’embruix de la seva veu. Aquest és un vocalista dels grans, el treball del quan apel·la a altres temps que, potser, van ser millors que els nostres. Tancant els ulls, i sense forçar-se massa, més de dues vegades hom es pot convèncer d’estar davant el millor Elvis Presley, o potser davant Roy Orbison. Però en aquest màgic mecanisme no hi ha imitació ni clixé, sinó el domini dels secrets imperibles que hem de reconèixer a l’intèrpret. Van ser variats, i intensos, els cims que va coronar Isaak la nit en qüestió: Cheat’s town, Speak of the devil i Blue Hotel, tema interpretat a la tanda de bisos, amb un nou vestit encara més sorprenent que l’anterior.

Publicat a La Vanguardia (2 / VII / 2010)