No s’ha escrit

Bob Dylan
Poble Espanyol (25 / VI / 2010)

El 1961, un desconegut folk singer de Minnesota que es feia dir Bob Dylan lliurava les seves primeres batalles en els clubs del Greenwich Village novaiorquès. El jove cantautor no va trigar a cridar l’atenció d’un crític de The New York Times, però en aquell temps ningú podia augurar l’abast i influència de la seva obra posterior: una longeva trajectòria musical, poètica i de vegades espiritual, l’últim capítol de la qual encara no s’ha escrit, com va quedar provat a l’escenari de Montjuïc.

Bob Dylan va resoldre la seva última trobada amb el públic barceloní facturant un concert que es pot assenyalar com a superb, sense por d’exagerar. Una sessió on va donar molt espai a la seva producció més clàssica, encara que sense fer concessions a la nostàlgia, ja que el bard manté intacta la seva capacitat per a revisitar-se una i altra vegada, llegint les cançons de manera insospitada, suggerent, nova.

Dylan i els cinc escuders que l’acompanyaven a l’escenari van caminar sovint per les rutes del rhythm and blues i el rock and roll primigeni, desgranant un programa de 17 temes. La gala va culminar amb una crua versió de Blowin’in the wind on s’apreciaven belles pinzellades de spoken-word. Abans, rescats esperables (Highway 61 Revisited) i d’altres potser no tan esperables, com Señor (Tales of yankee power).

Només hi va haver una peça pertanyent al seu últim àlbum, del 2009, la fogosa cançó Jolene, servida a la tanda de bisos. Per alguna raó, Bob Dylan va preferir donar més atenció a mostres anteriors de la seva obra del XXI, que per cert és notable i inspirada. Va ser així com un tema aparegut el 2006, el jazzístic Spirit on the water, va destacar com un dels més ben acollits de la nit.

Refugiat sota un rígid barret, als seus 69 Dylan segueix embrancat en el ben anomenat Never ending tour. Rugosa la veu, toca el teclat, la guitarra i l’harmònica, mantenint l’àuria de misteri que, sens dubte, forma part de la seva llegenda. Una llegenda viva i efectiva.

Publicat a La Vanguardia (26 / VI / 2010)

Onades i galetes

Cabo San Roque
L’Auditori (18 / VI / 2010)

L’orquestra mecànica de Cabo San Roque ha crescut significativament en qüestió de mesos. El grup va presentar aquest singular invent (una línia de producció d’una fàbrica de galetes reconvertida en impossible eina musical), l’octubre passat a Salt, i des d’aleshores no ha deixat de treballar amb l’objectiu de millorar la simpàtica andròmina, que uneix en el seu mecanisme instruments de percussió, corda i vent. Noves prestacions tècniques i, el que és més important per a l’espectador, més possibilitats musicals, engrandeixen el discurs artístic de Cabo San Roque. Amb el seu evolucionat invent, la proposta ha guanyat en fluïdesa, dinamisme i capacitat de connexió amb els aficionats, que no van voler perdre’s el seu concert d’ahir a L’Auditori de Barcelona, convocat a la inusual hora de les vuit del vespre. Discurs musical gamberret i naïf a un temps, amb el seu nervi cinematogràfic i d’alt poder evocador.

Publicat a La Vanguardia (19 / VI / 2010)

Fou millor

Jaime Urrutia
Bikini (12 / VI / 2010)

No hi havia gaire gent al concert que Jaime Urrutia va oferir l’últim dissabte a la nit a la sala Bikini, encara que sí que es pot dir que l’edat dels espectadors cotitzava a l’alça. Qui va ser veu i estampa del grup Gabinete Caligari, venia a Barcelona per presentar el seu últim disc, Lo que no está escrito, aparegut aquest any. Es tracta del tercer àlbum d’estudi que publica des que va començar el seu camí tot sol el 2002.

El músic madrileny va defensar les seves noves cançons al costat de Los Corsarios, banda integrada per guitarra, baix, bateria, teclat i saxo. De bon humor i guarnit amb levita, Urrutia va combinar el seu nou material amb excursions al passat, incloent diverses repesques del repertori de Gabinete.

A punt del celebrar el seu 52 aniversari, Jaime Urrutia manté la seva força escènica, la rotunditat de la seva veu, i aquest charm torero que potser ja no és modern, tot i que segueix tenint la seva gràcia. Però les coses es troben una mica pitjor en el capítol creatiu. En aquest últim disc, hi ha temes d’indubtable interès, com Tratando, en contrast amb altres cançons de menys encant. Serveixi d’exemple la peça que dóna títol a Lo que no está escrito, un número fàcil, gairebé paròdic, impropi d’un artista de tant bagatge i prestigi ben guanyat.

Al concert de Jaime Urrutia es van apreciar l’ofici, les hores de vol, fins i tot la meticulositat. Llàstima que al nostre artista no el visiti com abans l’espurna de la inspiració, de manera que més de dues vegades la nit va resultar insulsa. Tanmateix, els meravellosos rescats de Gabinete Caligari (Suite nupcial, Tócala, Uli, El calor del amor en un bar) van salvar els mobles i van elevar les temperatures. Almenys en aquest cas, i de moment, tot temps passat fou millor…

Publicat a La Vanguardia (15 / VI / 2010)

Bones pràctiques

Roger Mas
Palau de la Música Catalana (11 / VI / 2010)

Roger Mas va oferir divendres tota una lliçó de bones pràctiques poètiques i musicals al Festival de Guitarra. Els feliços fets van tenir lloc al Palau de la Música, sala on havia actuat amb anterioritat, encara que mai com a cap de cartell. Circumstàncies excepcionals, que el músic va voler subratllar plantejant un concert igualment excepcional. El de Solsona va anar més enllà de l’estricta presentació del seu últim disc, A la casa d’enlloc, proposant una sessió dividida en dues parts, la primera d’elles consagrada al seu anterior treball, Les cançons tel·lúriques (2008).

Amb el grup base reforçat amb quartet de corda i un parell de fiscorns, el cantautor va enlluernar de nou amb les seves Tel·lúriques, un ambiciós homenatge a la tradició, edificat a cavall de la poesia de l’últim Verdaguer i la relectura de belles melodies tradicionals. Una mirada ancestral i rabiosament moderna, on la música contemporània, el folklore i una certa psicodèlia ens conviden, si ho permetem, a transcendir més enllà de la presó corporal. En aquesta primera meitat, va versionar també Fabrizio de Andrè, i va rescatar la torbadora D’un cop sec al cony (1999).

El segon round es centrava en el disc A la casa d’enlloc, novament amb una particularitat afegida. Roger Mas va interpretar les seves noves cançons seguint exactament el mateix ordre del disc, a fi de conservar la lògica harmònica plasmada en aquesta disposició. Històries que, en general, abunden en el costat menys tranquil de la vida, servides amb tallants guitarres elèctriques que reforcen l’afilat to poètic. En aquest tram, es va sumar al grup base el guitarrista Amadeu Casas. Pujades d’espant (Foc a l’obaga!), excursions musicals en diligència (El calavera), o la increïble beguine sardana de frontera que és El dolor de la bellesa, figuren entre el més brillant de l’última producció de Roger Mas. Un àlbum que no únicament pel nombre (és el setè), cal saludar amb els millors auguris.

Publicat a La Vanguardia (13 / VI / 2010)

Entusiastes

Jorge Drexler
L’Auditori (9 / VI / 2010)

Gran concert de Jorge Drexler: generós (unes dues hores i mitja), amb convidats (Leonor Watling, La Candombera), i un guió que, amb les seves variades disposicions instrumentals, potenciava els contrastos. Presentava el seu últim disc, Amar la trama, i el públic va respondre amb entusiasme, ja que la gran demanda d’entrades havia forçat una segona data. Drexler ho va agrair emocionat, recordant també les seves primeres visites a la ciutat, quan es va guanyar unes pessetes tocant al carrer, i se’n va gastar unes altres per veure Pat Metheny i Miles Davis. Va comparèixer al costat d’altres set músics, entre ells un trio de vent que, juntament amb la marimba, va donar molt de joc a la sessió. D’altra banda, les seves noves cançons són tan irreprotxables, que hom està disposat a no donar importància al fet que hi hagi reciclat Una canción me trajo hasta aquí, que al seu dia va compondre per als indefugibles Ana Belén i Víctor Manuel. I és que aquest és un gran tema, caram, com també ho són La trama y el desenlace, La nieve en la bola de nieve o Tres mil millones de latidos. Fa temps que la carrera del cantautor va prendre velocitat de creuer, i així segueix amb les coordenades poètiques i filosòfiques habituals.

Publicat a La Vanguardia (11 / VI / 2010)

Excel·lència

Joe Henry
Sala Apolo (4 / VI / 2010)

Productor de renom (Solomon Burke, Mose Allison, Salif Keita i un llarg etcètera), cunyat de Madonna, el nord-americà Joe Henry també és propietari d’una remarcable carrera discogràfica, que fins ara suma onze títols. Una obra de provada excel·lència musical i prestigi creixent, encara que de moment aquestes qualitats no s’han traduït en grans cotes de popularitat. Joe Henry és una veu per les àmplies minories, per aficionats com els que van ocupar les cadires desplegades a la pista de la sala Apolo, que van seguir amb un estat d’ànim molt pròxim a la devoció la presentació del seu últim àlbum, Blood from stars. No n’hi havia per menys, considerant el magnetisme d’un intèrpret que, malgrat la seva sòbria gestualitat, transmet emocions molt fondes.

Joe Henry explica amors i altres esquinços, inclosos els sociopolítics, recolzant-se en un discurs musical d’àmplies mires: un terreny personal i heterodox, situat a la cruïlla de les millors tradicions americanes, que la nit en qüestió va prendre força camins per blues-folk i jazz. Una fórmula allunyada de llocs comuns, travada amb precisió i bon gust, que va obtenir els millors resultats amb The man I keep hid, Trampoline o la més rockera Channel, on va comptar amb la participació del llaütista Javier Mas.

Publicat a La Vanguardia (9 / VI / 2010)

Roger Mas: “El desencís és inevitable”

Diumenge. Roger Mas s’ha llevat a Solsona, però avui dormirà al pis que té al Raval de Barcelona. És prop de mitjanit, i la veu del cantautor denota que va cansat. Fins no fa gaire estona, ha estat assajant amb els músics que l’acompanyaran al l’escenari del Palau de la Música Catalana, on el proper 11 de juny presentarà el seu setè àlbum, A la Casa d’Enlloc.

Com et planteges el concert de divendres?

— Estarà dividit en dues parts. A la primera, que durarà uns cinquanta minuts, farem una versió una mica comprimida del meu anterior disc, Les Cançons Tel·lúriques (2008). Em fa molta il·lusió dur les Tel·úriques al Palau de la Música; trobo que és un escenari molt adequat per a fer-hi aquest homenatge a la tradició, i d’altra banda no suposa cap dificultat especial, perquè amb tots els músics (amb el quartet de corda Brossa, amb els fiscorns…) tenim molt ben apamat el repertori. A la segona part cantaré totes les cançons de A la Casa d’Enlloc, seguint el mateix ordre del disc.

Per què seguint el mateix ordre?

— Per mostrar la lògica interna que, a nivell musical, té el disc, sobretot pel que fa a les harmonies. Per posar-te un exemple, el tema El món per un forat acaba amb una nota llarga i sostinguda que, precisament, és la nota dominant al tema següent, El ganivet. És evident que el directe mai ha de sonar com el disc, però crec que en conservarà la mateixa essència… i a més a més, vindrà el guitarrista Amadeu Casas, cosa que em fa molta il·lusió.

Les Cançons Tel·lúriques va ser un disc molt especial. Això devia ser tot un compromís alhora de plantejar-se el següent…

— Sí, és clar. És que a les Tel·lúriques hi havia un lletrista molt bo, Jacint Verdaguer, i uns compositors (els que van fer les músiques tradicionals) que han passat a la història, ha, ha! I jo no hi tocava gaire la guitarra, que era una sort, perquè els cantautors no sabem tocar la guitarra. Fer dues coses bé és molt difícil…

Parlant d’aquest instrument, al disc hi ha molta guitarra elèctrica, de vegades bastant setantera…

— És que, en part, ha estat un disc on pretenia anar a buscar la música de la meva adolescència, i també l’esperit dels meus primers treballs. De vegades tinc enveja dels meus primers discos, on m’atrevia a fer coses que després vaig anar deixant. He volgut perdre la vergonya, i no reprimir-me si em sortien acords repetits i melodies trillades… he provat de sorprendre’m a mi mateix, sense que em preocupés per si el que em sortia semblava senzill o fàcil.

Al tema Tanco els Ulls / Obro els ulls, dius que estas tip dels urbanites i de l’orgull pagès, dels progres i dels rancis… T’has tornat punk o alguna cosa per l’estil?

— He, he… Deu ser la meva misantropia latent. Sempre he admirat cançons com Bandiera bianca, on Franco Battiato fa una gran estripada i es caga en tot. Això era una cosa que, fins ara, jo no havia fet mai. I el cas és que maleeixo coses que, en altres moments, he defensat. Suposo que el desencant és inevitable. Creus en coses, però cada vegada costa més, i quan una d’aquestes coses en les que creus acaba per caure, ho vius com un terrabastall; quedes com orfe, i reacciones. Un dia en parlava amb Sisa, d’això, i va definir aquesta reacció com “la ràbia del convers”…

En altres cançons del disc hi ha assassinat, robatori, suïcidi…

— Jo intentava fer un disc alegre, però al final ha sortit el que ha sortit. Excepte en un parell de cançons, he acabat tornant a la foscor. Dec haver llegit massa Rimbaud i Baudelaire, dec haver escoltat massa Lou Reed…. El fet és que quan estic fent cançons, sempre que em surten coses fosques em semblen més interessants. Quan fas una cançó, hi ha tres impulsos bàsics: primer l’avorriment, després la recerca de la bellesa i, com a element de més pes, el fet d’enfrontar-te als teus dimonis. L’alegria em costa més. No pas viure-la, però sí expressar-la en música…

Fa deu anys justos que ets músic professional. Arribat a aquest punt, ¿quin balanç en fas?

— Sempre vas aprenent coses, però hi ha parets insalvables, Una d’elles és el fet de pertànyer a una cultura petita, que comporta dificultats a tots els nivells. Quan la gent és jove i, a part de vocació, té temps per pedre, tot va bé: la il·lusió supleix les mancances. Però a mesura que passa el temps, aquestes dificultats pesen més. Quan ets jove et manca ofici, i quan has adquirit ofici veus que el mercat no té prou recompenses. Per fer aquesta feina has de saber trobar el costat positiu de les coses, però a vegades ser positiu és esgotador…i no sé per què em queixo tant: em toca els collons ser el típic cantautor que fa el ploricó, ha, ha!

El gran pas

Mishima
Sala Apolo (2 / VI / 2010)

Un bonic sold out va saludar els nois de Mishima al seu pas pel Festival de Guitarra. La banda barcelonina presentava el seu cinquè disc, Ordre i aventura, impecable treball que ha arrelat entre els aficionats. La bona resposta de públic va fer que el líder del grup, David Carabén, no volgués ni pogués amagar la seva alegria: “Ens havien dit que s’anaven venent entrades, però això… per a nosaltres, això és la rehòstia!”, va dir. És perfectament comprensible tanta emoció: després d’una dècada de trajectòria, Mishima es troba en un moment especialment dolç; potser és a les portes de donar un gran pas, d’aconseguir una projecció que els situï més enllà de l’estimulant, però encara minoritari, circuit independent.

La banda es va centrar de manera especial en el seu últim disc i el precedent (Set tota la vida, 2007), exposant un temari que, en l’apartat líric, transmet amb brillantor el mapa vital que acompanya la trentena, aquesta època a cavall entre la joventut i la maduresa efectiva, on els records comencen a prendre importància, encara que tot estigui per fer. En el programa van destacar títols de nova escriptura com Tot torna a començar i Com abans, al costat de rescats de temps recents (Qui n’ha begut) i tan llunyans com el seu primer disc anglòfon.

A la sala Apolo es va establir una fèrria connexió entre l’escenari i la pista, amb la gent picant de mans, cantant i cridant a la salut de cançons com L’olor de la nit, un altre dels punts àlgids d’una sessió que va fluir amb substància musical. Hi va haver freqüents detalls de qualitat, entre ells el moment que van escriure David Carabén i el Col·lectiu Brossa, quartet de corda contemporani que va aportar bells colors a L’ombra feixuga i altres temes.

Però no s’esgotava aquí la llista de convidats, que reservava un parell de sorpreses més. La primera i més notòria venir de la mà dels famosos Manel, a qui Mishima van cedir l’escenari perquè versionessin a gust Cert, clar i breu. Ja en el tram final del concert, es van afegir a Mishima Óscar d’Aniello i Dani Acedo, els dos músics que van participar en la gravació d’Ordre i aventura, encara que no a la gira de presentació; al seu costat, el productor del disc, Paco Loco, vingut expressament des del Puerto de Santa María. L’ocasió ho demanava.

Publicat a La Vanguardia (4 / VI / 2010)

Les cançons sense xarxa de Jorge Drexler

Què és una vida? Amb molta sort, tres mil milions de batecs. El càlcul l’ha fet Jorge Drexler a la cançó que obre el seu nou disc, Amar la Trama, que presentarà el propers dies 9 i 10 de juny a Barcelona. Amb aquest àlbum, la carrera de Drexler experimenta un gir important, ja que el cantautor deixa completament de banda els estris electrònics que l’acompanyaven des dels temps de Frontera (1999), i incorpora al seu so una secció de vent.

Jorge Drexler ha buscat les virtuts de l’espontaneïtat, enregistrant Amar la Trama davant d’un petit grup d’espectadors, que van acompanyar-lo a ell i als seus músics a l’estudi. El cantautor ha explicat que, procedint d’aquesta manera, “he perdut coses que no em semblen gaire importants: la precisió en la gravació de les veus, certa xarxa de seguretat que et dóna el fet de gravar per parts”, tot i que també s’ha desprès de “la sensació de diferit. És un disc que està gravat en el present, no en diferit”.

Nascut el 1964, aquest “noi jueu de classe mitja”, com s’ha definit alguna vegada, va començar la seva carrera a Montevideo, enregistrant dos discos els anys 1992 i 1994. Fins que un dia va tenir ocasió de conèixer Joaquín Sabina, qui després de valorar el seu treball, el va animar a instal·larse a Madrid. Així que Jorge Drexler va començar a obrir-se camí a l’antiga metròpoli, actuant a locals com Libertad 8, on també es van donar a conèixer gent com Pedro Guerra, Javier Álvarez o Ismael Serrano. La trajectòria posterior, avala  Drexler com la veu més brillant d’aquella generació de cantautors.

El procés que el va dur de Montevideo a Madrid té el seu reflex a Una canción me trajo hasta aquí, tema de la seva autoria que van gravar fa cinc anys els inevitables Victor Manuel i Ana Belén, y que Jorge Drexler ha reciclat amb honors per al seu nou disc, ja que n’és el primer single.

En els dotze temes de Amar la Trama, hi trobem qüestions recurrents en l’obra de Drexler, des de les reflexions metafísiques a l’entorn del fet de viure (La trama y el desenlace), fins a les consideracions sobre l’etern tema de la identitat, matèria que tracta amb claredat —i potser una certa acràcia— a Tres mil millones de latidos quan canta: “hay gente que es de un lugar / no es mi caso/ yo estoy aquí / yo estoy aquí de paso”.

El nou àlbum de Jorge Drexler té un agradable punch jazzístic, que es fa evident de manera especial a l’única versió que conté el disc: la cançó I don´t worry about a thing, de Mose Allison. En aquest tema, el cantautor ha comptat amb la participació de Ben Sidran, així com del seu fill, Leo Sidran. És la magnífica torna de la col·laboració que el propi Drexler va fer al seu dia en l’àlbum de Ben Sidran Dylan Different. Sense abandonar el capítol de les col·laboracions, és forçós esmentar també la presència al disc de l’actriu, cantant i actual companya del cantautor, Leonor Watling, en el tema Toque de queda, que ambdós interpreten fent duet.