Embolicant la troca

Jamie Cullum
Sant Jordi Club (27 / V / 2010)

Jamie Cullum va actuar davant de més de dues mil persones a Barcelona, presentant el seu disc The Pursuit. Els organitzadors havien omplert la pista amb butaques, deixant un espai entre les primeres files i l’escenari. A petició de l’artista, aquest fossat es va omplir d’espectadors que, lògicament, impedien veure la funció als de darrere seu.

Aquest incident, i el mal so inicial, van causar cert caos en els primers compassos del concert, encara que amb el transcurs dels minuts la situació es va encarrilar. Coses de l’imprevisible Cullum, que embolica la troca sempre que pot fer-ho, i és també una de les principals bèsties escèniques del nostre temps, amb un especial amor per pujar al piano.

Cullum i la seva banda van actuar per espai de dues hores davant d’un públic entregat al carisma d’un músic que es mou en un terreny imprecís, a cavall del jazz i el pop, cosa que indigna alguns puristes. Una camí que ens va dur pels paisatges més variats, incloent un saborós capítol de covers, que anava de Rihanna a Ray Charles, passant pel repertori de Sinatra, Jimi Hendrix o Radiohead. Entre una cosa i l’altra, Cullum va mostrar grans prestacions vocals, amb trencall i matís en la distància curta, guerrilla sincopada en els temps ràpids, i jocs diversos en la fabricació de loops.

Publicat a La Vanguardia (29 / V / 2010)

50 anys de carnaval

Ariel Rot
Bikini (20 / V / 2010)

El passat dia 19 d’abril, Ariel Rot va fer 50 anys, encara que ningú ho diria tenint en compte el seu aspecte: tot just uns tons grisos als cabells delaten el mig segle de vida d’un rocker de llarga trajectòria, que va batre les seves primeres batalles en els convulsos anys 70, i que a aquestes alçades del segle XXI es manté en envejable forma física i musical. Rot va actuar a Barcelona presentant el seu últim àlbum, Sólo Rot, al que va dispensar atenció mitjançant cançons com Vida equivocada, Papi dame la mano o Nena me enseñaste a amar. Entre el d’ara i el d’abans, cosa de 20 temes en què es va poder apreciar una sana diversitat de registres.

Ariel Rot bascula amb igual autoritat per un ventall de territoris on hi ha lloc per a mostres de rock rollingstonià, encara que també per sensacionals apalanques com Adiós carnaval, una de les millors cançons que porta. Sense oblidar el sempre suggerent trot del rock llatí, i una mirada omnipresent al blues, especialment explícita quan va retre un petit homenatge a Muddy Waters.

Rot es manté aferrat a una manera d’entendre el rock molt reconeixible i madurada. Una opció que probablement explica una cosa que a Bikini es va fer evident: no renova públic, ja que l’audiència que l’aplaudia no era precisament juvenil. Tanmateix, la gran solvència de la seva proposta garanteix la fidelitat d’uns espectadors que, de ben segur, seguiran amb ell fins que el cos ho aguanti.

Publicat a La Vanguardia (22 / V / 2010)

Enigma i bellesa de Xavier Baró

Any 2003. Els Estats Units han envaït Iraq amb la indignant complicitat dels governs d’Espanya i Gran Bretanya, el chapapote continua infectant les costes gallegues, i Xavier Baró es disposa a gravar un nou disc. El mes de juliol, el cantautor d’Almacelles arriba al Mas de Flors, prop de Castelló, on enregistra un àlbum que, en consonància amb la foscor d’aquells dies, durà per títol Cançons del Temps de Destrals: un treball excel·lent, de vers esmolat, aspre i càlid alhora, que hem de comptar entre els millors de la discografia catalana del nostre segle.

Mentre grava l’àlbum, Baró emprèn l’escriptura de l’anomenat Diari del Mas de Flors, un llibret que finalment ha vist la llum editat per La Llàntia. Episodis de la gravació del disc, poemes propis, cites alienes, records i reflexions, dibuixen el full de ruta poètic d’aquest creador sovint hermètic, sempre profund. “La música, la poesia —escriu Xavier Baró— han de servir per ajudar a avançar, cap a l’infinit o cap a la derrota, tant és (…). Perquè la derrota no és sinó la fi del cicle que obre les portes de l’enigma i de la bellesa, tot en un sol cos”.

Nascut el 1954, Xavier Baró inicia la seva trajectòria musical a la primera meitat dels anys setanta, influït per l’herència del Grup de Folk. Més endavant, dóna un gir estilístic radical, liderant la banda de rock Primavera Negra, que debuta el 1984 amb el single Colonos de Marte. Arribats als noranta, es presenta sol, facturant tres discos de caire més experimental cantants en castellà. A partir de 1998, però, Baró recupera el català com a llengua d’expressió, i enceta un tercer episodi en la seva carrera, període que fins aquest 2010 ha donat mitja dotzena de discos, a cavall del folk, la cançó d’autor i la psicodèlia.

Xavier Baró inicia el projecte de Cançons del Temps de Destrals després del disc que va consagrar l’any 2002 a la poesia d’Arthur Rimbaud. Un moment de la seva vida en que, segons ens confia al pròleg del llibre, “jo sortia d’un pelegrinatge a través de la senda de la Gran Solitud”…

És una delícia poder compartir el fur intern del cantautor durant aquells dies de l’estiu de 2003. Llegir els diàlegs entre Xavier Baró i un bruixot  imaginari —o no tan imaginari. Reflexionar amb ell al voltant de sàvies paraules de Stravinski o de Paracels. Assistir, en definitiva, a un procés musical  profundament arrelat a la seva memòria: “La meva àvia —diu— cantava en una rondalla amb els seus germans. Guitarres, bandúrries, panderos i la seva veu clara com una matinada fresca (…) Jo busco aquell so en cada cançó”. I potser no es tan paradoxal que aquesta recerca el dugui lluny: que l’impulsi a escoltar, en plena mitjanit, la gran cantant libanesa Fairuz, fascinat una vegada més per la màgia de la música àrab, que segons escriu “és filla del desert i els jardins perfumats, els contrastos; els pastors i els prínceps (…). Jo també sóc un pastor que amb el so del meu flabiol, fet a mà, crida el seu ramat”.

Carta blanca

Fito Páez
L’Auditori (18 / V / 2010)

Teclat blanc, vestit blanc, sabates blanques, i flocs blancs a la cabellera i a la barba: elegant Fito Páez a L’Auditori, on va presentar el seu últim disc, Confiá, en el context del Cicle de Músiques Llatines. L’argentí va comparèixer al costat d’una poderosa banda de set músics, dispensant a l’encantada (i sorollosa) audiència un concert sorprenentment comunicatiu, catàrtic per moments.

En temps incerts, Fito Páez ens convida mitjançant algunes cançons Confiá a curar-nos les ferides, encara que ho fa sense tonteries, afrontant les realitats fins el punt que, en un dels temes, proclama: “Yo no creo en volver a empezar”. Al costat de peces d’aquest nou treball com Tiempo al tiempo, La nave espacial o London town, el de Rosario va reblar la jugada amb clàssics del seu repertori com l’exemplar Al lado del camino o Circo Beat.

Actuant com un mestre de cerimònies, i modificant el contingut d’algunes lletres per donar color local a la nit, Fito Páez va traçar una sessió impecable: versos ajustats i amb el seu punt filosòfic, mestratge en els mitjans temps, i domini de els arcans més clàssics, marquen el camí d’un artista que -en consonància amb el seu vestuari- té carta blanca.

Publicat a La Vanguardia (20 / V / 2010)

Els uns i el altres

50+
Auditori 2 (16 / V / 2010)

Un any després del cinquantenari de la nova cançó, tres ciutats catalanes (Sant Cugat, Granollers i Barcelona) han acollit l’espectacle 50+, de la Nova Cançó a les cançons més noves. Es tractava d’establir ponts entre generacions, ajuntant nous valors amb alguns pioners: veterans que no en tots els casos van pertànyer realment a la nova cançó. No hi eren ni Serrat ni Raimon (van declinar per diverses raons), ni Pau Riba, que no va ser convidat. Sí que hi eren Jaume Sisa, fent equip amb Joan Garriga (La Troba Kung-Fú); Maria del Mar Bonet amb Roger Mas; Pi de la Serra amb Carles Sanjosé (Sanjosex); Marina Rossell amb David Carabén (Mishima); Jaume Arnella amb Carles Belda; Núria Feliu amb Sílvia Pérez Cruz, i Joan Isaac amb Jaume Pla (Mazoni).

Raül Fernández Refree va assumir la direcció musical, resolent l’encàrrec amb bon gust i matisos. Desfilaren les parelles protagonistes, que interpretaven a duo una cançó de cadascuna de les parts. Espectacles d’aquestes característiques són, forçosament, irregulars. Tanmateix, la sessió del diumenge va puntuar airosament: va ser breu, simpàtica, càlida, i es van viure moments particularment feliços per mediació dels tàndems Sisa / Garriga, Pi de la Serra / Sanjosex i, de manera molt especial, Bonet / Mas.

Publicat a La Vanguardia (19 / V / 2010)

Cançons i vida

C60
Teatre Lliure (14 / V / 2010)

Espectacle articulat al voltant d’un grapat de textos signats per Kiko Amat, on l’escriptor reflexiona sobre una dotzena de cançons que formen part d’una imaginària cinta de casset. L’actor Sergi Fäustino s’encarrega de llegir els textos, acompanyat d’un quartet musical que il.lustra les lectures gairebé com en un programa de ràdio, i que al final de cada relat interpreta el tema corresponent. Un passeig per una interessant llista de cançons, amb punks i folkies convivint amb figures de la música negra, oblidades estrelles fugiseres i altre bestiari. Una selecció molt personal, a través de la qual Amat desplega erudició, i emet opinions sinceres, encara que de vegades que una mica taxatives. Resulten suggerents els episodis on vincula les cançons a episodis de la seva trajectòria vital. I és que cançons són amors, desamors i, a la fi, crònica de vida.

Publicat a La Vanguardia (16 / V / 2010)

Jardí fosc

Rufus Wainwright
Gran Teatre del Liceu (11 / V / 2010)

Penombra. A pas lent, Rufus Wainwright surt per un lateral de l’escenari, dirigint-se al solitari piano situat a l’altre extrem. Avança vestit amb una bata negra de llarguíssima cua, i amb plomes igualment negres baixant-li per les espatlles. Rufus ha demanat que ningú aplaudeixi entre cançó i cançó durant la primera part del concert, consagrada al seu últim disc, All days are nights: Songs for Lulu. Controvertit àlbum, per cert, en què ha agrupat cançons inèdites i treballs procedents de projectes anteriors, des de sonets de Shakespeare fins a una peça de la seva òpera Prima Donna.

Rufus trasllada l’audiència a un particular jardí fosc, d’infinita tristesa gairebé sempre: la recent mort de la seva mare, la cantant de folk Kate McGarrigle, planeja en diverses composicions. Impactants visuals -parpelles negres obrint-se com crustacis, una llàgrima-, augmenten l’efecte dramàtic d’un repertori on destaquen Martha, The dream o la desolada Zebulon. Segurament no està en el seu millor dia quant a forma vocal, encara que per sobre d’això brilla, per l’amplitud del seu registre, la capacitat de transmissió. També la seva tècnica musical, els endimoniats arpegis i les fugues minimalistes que fa servir per guarnir el seu jardí. Exagerat sens dubte, poc assequible per alguns, esplèndid a la fi.

A la segona part, Rufus Wainwright es presenta amb malles de ballet, una armilla una mica torera i sabates blanques. Comunicatiu, fa bromes sobre Wagner, sobre Verdi i, sobretot, sobre ell mateix. Escriu gairebé un segon concert, desgranant entre altres Cigarettes & chocolate milk, Poses o Going to a town. Aquesta vegada el personal aplaudeix tant com vol, qui ho desitja udola, i tota controvèrsia anterior sembla oblidada.

Publicat a La Vanguardia (14 / V / 2010)

El cabaret apocalíptic de Cibelle

El món tal com el coneixem ha desaparegut. On abans hi havia muntanyes, o camps, o ciutats, ara només hi ha desolació: una massa de rocs que suren en un mar tòxic. Les pluges àcides han fet mutar els ocells, convertits en éssers espectrals. Tot el que hi havia al planeta s’ha volatilitzat. Tot? Nooo… Queda en peu un sol edifici, un antic club de vacances on s’apleguen els humans que han sobreviscut a la calamitat.

Aquest és l’inquietant argument que Cibelle exposa en el seu tercer disc, Las Vênus Resort Palace Hotel, que presentarà el proper dia 19 a Barcelona. La cantant ofereix un nou treball conceptual, on assumeix la personalitat de Sonja Khalecallon, personatge inventat fent un mix amb els cognoms de Frida Kahlo i Sophie Calle. Una excusa tan bona com qualsevol altra per donar a conèixer una col:lecció de cançons amb esperit punk, cims psicodèlics, electrònica folla, i reminiscències d’aquella escola pseudotropical anomenada exotica sorgida al finals dels anys 1950.

Nascuda a Sao Paulo el 1978, Cibelle va publicar el seu primer àlbum el 2003, justament el mateix any que s’establiria a Anglaterra, on encara viu. El 2006 apareixia un segon treball, The Shine of Dried Electric Leaves, on feia duet amb Devendra Banhart en la versió del tema de Cateano Veloso London London. L’arranjador de Banhart, Thom Monahan, figura en els crèdits del nou disc de Cibelle, Las Vênus Resort Palace Hotel, que ha estat co-produit per Damian Taylor (Björk).

La mateixa Cibelle ha definit Las Vênus Resort Palace Hotel com una proposta retro-futurista. I una certa sensació viatges en el temps, sí que es recull escoltant les tretze pistes d’aquest àlbum, que conté unes quantes versions que no hem d’entendre, en cap cas, com un farciment.

L’excitant relectura de Lightworks, tema del pioner de la música electrònica Raymond Scott, és segurament la peça més arrodonida de Las Vênus…Cibelle també es posa en la pell de Ursula Andress, facturant Under the mango tree amb una destacable calidesa, entre paròdica i vintage, que segons com fa pensar en els Pink Martini. Versions a banda, és molt difícil resistir els encants de Man from Mars, on la cantant ens situa en un món ingàvid i bellament desconcertant. Són la mena de contrastos i emocions que, de fet, només podrien trobar-se en un cabaret apocalíptic com el que planteja la insòlita artista brasilera en aquest nou episodi de la seva carrera musical.

Excepció

Cesária Évora
Palau de la Música Catalana (7 / V / 2010)

Des de que va patir un seriós problema de salut fa un parell d’anys durant la seva gira per Austràlia, Cesária Évora dosifica la seva presència als escenaris internacionals. Clima d’excepció, doncs, al concert que la cantant caboverdiana va oferir el divendres a la nit al Palau de la Música, cita enquadrada en el Festival de Guitarra. La senyora Évora, de 68 anys molt viscuts, presentava el seu últim àlbum, Nha sentimento, on dispensa especial atenció a l’obra del poeta i compositor Manuel de Noves. Va comparèixer acompanyada per un combo de vuit músics, als quals es sumaven dues coristes: un poderós i competent equip, les virtuts del qual es van veure deslluïdes algunes vegades per culpa d’una sonorització francament millorable.

Després l’instrumental de rigor, Évora va obrir foc amb una morna, el gènere que al llarg de les dues últimes dècades ha donat a conèixer a les audiències de tot el planeta com ningú ho havia fet abans. Després d’aquesta inicial Sentimento, va entrar de ple en les cançons del seu nou treball. Un repertori molt marcat per la presència d’irresistibles coladeras com Zinha, Ligereza o Tchom frio, que van destacar en el programa combinades amb passades samberes com ara Serpentina. Al costat del seu material més recent, temes tan indispensables de la seva trajectòria com Sodade o Angola, així com la seva coneguda versió de Bésame mucho, que el públic va celebrar de manera especial.

Petita i descalça, tot i els inconvenients dels últims temps Évora es manté com una veu d’extraordinària calidesa, transmissió i, finalment, embruix. Això és el primer i principal, encara que també és cert que la nit dels fets la vam veure amb aparença d’estar terriblement cansada. Fins i tot així, va traçar un concert exquisit sense cap dubte.

Publicat a La Vanguardia (10 / V / 2010)

Recorregut

Gossos
Razzmatazz (6 / V / 2010)

Fa catorze anys, Gossos van actuar a l’aleshores anomenat Zeleste i van guanyar un concurs de maquetes que els va permetre gravar el seu primer disc. Des de llavors no havien tornat a actuar a la sala del Poblenou, on l’altra nit van presentar el seu nou treball, Dia 1, en companyia d’un públic amic i amb visuals al fons de l’escenari. Si en els seus inicis conreaven una acústica bastant radical i encantadora, passat un temps van incorporar un bateria al grup i van anar endurint gradualment el seu so.

El quintet va repassar prolixament el seu nou àlbum mitjançant cançons com Buscant espais o Ja no m’escoltes, rescatant temes antics com l’emblemàtica Corren. A Dia 1, el ja veterà grup de Manresa ens parla de la necessitat de reinventar-se, trobar nous camins vitals en un temps incert. Camins que, tot i alguns vernissos musicals contemporanis, segueixen afrontant amb cert múscul setanter a la partitura.

Publicat a La Vanguardia (9 / V / 2010)