Vent i marea

Xavier Baró
Harlem Jazz Club (27 / I / 2010)

El cantautor Xavier Baró és la rara avis més meravellosa de l’actual escena catalana. La seva independència de criteri, diria fins i tot la seva puresa, el situen en un espai únic, deliciosament underground. Nascut a Almacelles el 1954, plasma en els seus esplèndids discos un temari fosc, introspectiu, ajusticiat en ocasions.

Baró va comparèixer a Barnasants a la inquietant hora de les vuit del vespre, on va mostrar la seva visió contemporània de la cançó trobadoresca. Duia dos convidats de la Terra Ferma: la segona guitarra era cosa d’El Fill del Mestre, i el contrabaix de Lo Pardal Roquer, que va interpretar un parell de cançons pròpies.

Baró va combinar peces del seu últim disc, Vora al camí ral (Per valls estranyes, Miro amb els meus ulls…) amb rescats dels seus treballs precedents, com les cançons Temps de destrals i La caiguda de Lleida. Va versionar, és clar, al seu estimat Arthur Rimbaud, a qui va consagrar un àlbum fa alguns anys. També ens va oferir l’estrena d’una peça nova: Botes catalanes.

Les imatges que inventa Xavier Baró són afilades: noies nues llegint William Blake, confidents moribunds, boscos aspres, i tenebres tan estranyes com el món que veu al voltant. El seu folk té també una fascinant qualitat fantasmagòrica, que pren sovint camins psiquedèlics. De posat adust, parc en el gest i el somriure, treballa amb un rigor i una valentia que contrasta amb tant hype, navegant contra el vent de la banalitat i la marea de l’estupidesa.

Publicat a La Vanguardia (30 / I / 2010)

Amic, músic, mestre

Recordant Marc Grau
Bikini (26 / I / 2010)

El 24 d’abril de 1999, el guitarrista Marc Grau moria als 44 anys. El càncer es va endur a un dels nostres grans músics. Grau va donar els seus primers passos acompanyant figures com Sisa i Rocky Muntanyola per, més tard, formar durant deu anys amb El Último de la Fila. A la dècada de 1990, la seva faceta com a productor va ser crucial per a bandes com Sopa de Cabra, Umpah-Pah, Lax’n’Busto o, de manera molt rellevant, Els Pets, grup en què es va integrar durant set anys. El 1997, publicava el seu únic disc en solitari, Instrumental.

El record de Marc Grau va convocar a Bikini a alguns dels artistes que van compartir amb ell peripècies artístiques i vitals. Va passar per iniciativa del seu fill, Marc Grau jr., guitarrista de Los Rotos, la banda que destapar la gala, i a la qual es va incorporar un altre fill de l’homenatjat: Joan. Al final de tot, Marc es va unir a Els Pets, amb qui va edificar el nombre de comiat, S’ha acabat.

Els de El Último de la Fila van anar per separat. Quimi Portet (amb Antonio Fidel al baix) i Manolo García van defensar cadascú el seu; també el guitarrista Pedro Javier González i, més tard, el bateria Quim Benítez Vilaplana, acompanyant al costat d’un grup la germana ballarina de Marc Grau, Mudit, de Color Dansa.

Jordi Batiste (Rocky Muntanyola), Gerard Quintana, Lax’n’Busto, i Joan Masdéu (ex Whiskyn’s) completen la llista de participants d’una gala emotiva, encara que festiva, on van abundar records feliços i va aflorar el sentit de l’humor, una altra de les facetes que van caracteritzar el pas per aquest món de l’amic, el músic, el mestre.

Publicat a La Vanguardia (29 / I / 2010)

Immortal

Dominique A
Sala Apolo (23 / I / 2010)

Dominique A és reconegut com l’abanderat d’una nova escena musical francesa. Una tendència filla del nostre segle que està alterant i redefinint les coordenades de la cançó francòfona. El cantautor va tornar a la ciutat per presentar el seu últim disc, La musique, un esplèndid treball que es complementa amb un àlbum bessó i igualment interessant, La matière, presentat en edició limitada.

Aquesta vegada, Dominique A no va venir tot sol, sinó al costat d’un trio: l’armament sonor precís per escenificar l’última volta de rosca que ens proposa. Cansat, segons diu, de la recent moda de cantautors de pelatge folkie (perillosament similars entre si, cal afegir), el nostre artista ha volgut muscular seu so: ració doble de teclat, caixes de ritmes i bateria seca, guitarres tallants i, sobretot , un catàleg de noves cançons que fa caure d’esquena. És el cas del tema estrella de La musique, Immortels, que ha dedicat al desaparegut Alain Bashung, a qui escriu: “Mai no t’ho vaig dir / però som immortals”.

Contundent i delicat alhora, va mostrar diversos detalls de qualitat, tant en el nou material com en els rescats que va oferir. Així, a L’entretemps va unir una rítmica tribal amb una electrònica deliberadament poc sofisticada, però encantadora finalment. Un estat anímic urgent va caracteritzar En secret, tema en el que va exhibir dramatisme en el gest i en la dicció, i una prestacions vocals certament extraordinàries.

Publicat a La Vanguardia (28 / I / 2010)

Cita amb Elliott

Elliott Murphy
Bikini (21 / I / 2009)

Nova visita d’Elliott Murphy, i resposta favorable d’un públic que l’adora, fent bo l’auguri publicat per Rolling Stone quan el nord-americà va publicar el seu primer disc el 1973: “Estarà amb nosaltres mentre segueixi existint el rock and roll”. Tant de temps després, i feliçment establert a París, Murphy segueix en primera línia. Noti’s la devoció que senten figures com Bruce Springsteen pel treball d’un artista que, d’altra banda, no actua en grans aforaments, ni grava en multinacionals.

Elliott Murphy va comparèixer al costat de l’habitual guitarrista Olivier Durand, reforçat també en aquesta ocasió amb baix i bateria. Va repassar la seva carrera mitjançant temes com Last of the rock stars, Sonny o la sempre estimable On Elvis Presley’s birthday, i en la tanda de bisos es va  recordar del L. A. woman dels Doors. Amb el seu cançoner d’escola dylaniana, i un gran domini de la distància curta, va exhibir una altra vegada autenticitat poètica.

Publicat a La Vanguardia (25 / I / 2010)

Phil Spector i les Belles Arts

El maig de l’any passat, i després de dos judicis, Phil Spector va ser sentenciat a 19 anys de presó per l’assassinat de l’actriu Lana Clarkson, perpetrat el 2003. Qui sap si la garjola serà l’última casa on visqui el nostre protagonista, atès que va néixer el 1939 i, segons indica la sentència, no tindrà dret a sol·licitar la llibertat condicional fins que tingui 88 anys.

Associat entre molts altres a les Ronettes i als Beatles, a Ike & Tina Turner o als Ramones, Spector és un dels grans productors que ha donat la música pop. A la dècada de 1960, va inventar l’anomenat Wall Of Sound, una revolucionària tècnica de producció que va triomfar a les ràdios d’ona mitjana amb el seu so dens, reverberant, i una mica wagnerià. Anys brillants recollits a Back to Mono (1958-1969), una esplèndida caixa de vuit discos editada el 1991. El seu últim treball data de 2003, quan va coproduir el segon disc de la banda de rock anglesa Starsailor.

El món del rock és ric en crònica criminal, però per fortuna els assassinats hi són matèria infreqüent. De tota manera, Spector no és el primer d’aquest negoci que té el dubtós honor d’anar a parar entre reixes per matar algú. Hem de conservar la presumpció d’innocència per Sid Vicious, el baixista dels Sex Pistols, que no va arribar a ser jutjat per l’assassinat el 1978 de la seva nòvia. Però també tenim assassins provats. Un dels primers, Twiggs Lyndon, mànager dels Allman Brothers, que el 1970 va eliminar el propietari d’un club perquè no els volia pagar el concert que acabaven de fer. També hi trobem el bateria James Gordon, soci d’Eric Clapton, que el 1983 va matar la seva mare. I Bertrand Cantat, el vocalista del grup francès Noir Désir, que el 2003 va occir la seva companya, l’actriu Marie Trintignant, en un hotel de Lituània. Cantat és al carrer des de l’any 2007, després que li fos concedida la llibertat provisional un cop complerta la meitat de la pena que li va ser imposada.

Darrera de cada mort violenta hi ha molt horror. Amb tot, al segle XIX l’escriptor i opiòman de Manchester Thomas de Quincey va indagar nous camins a L’assassinat considerat com una de les belles arts, llibre que ens acosta els treballs d’una Societat de Coneixedors de l’Assassinat, i on llegim:

“Assequem-nos les llàgrimes i potser tinguem la satisfacció de descobrir que, d’uns fets lamentables i sense defensa possible des del punt de vista moral, en resulten una composició de molt mèrit quan els jutgem en base als principis del bon gust”.

Principis que Phil Spector no va tenir en compte quan va carregar-se Lana Clarkson, ja que, segons va trascendir durant les investigacions, va matar-la engegant-li un tret a la boca després d’una nit d’alcohol desfermada. És francament difícil imaginar-se una escena més sòrdida. Certament, en aquest cas Spector no ha sabut estar a l’alçada d’ell mateix.

Uns nois simpàtics

Fundación Tony Manero
Teatre Borràs (20 / I / 2010)

La Fundación Tony Manero ocupa fins diumenge el Borràs, on presenta Pandilleros, un espectacle que transcendeix els límits estrictes d’un concert. Pandilleros narra les vicissituds dels germans Raimundo i Beto, que els assistents van poder conèixer per endavant gràcies al programa de mà en forma de còmic que se’ls va oferir. El relat se situa en la dècada de 1980 a l’extraradi barceloní, desgranant en quatre actes una història de delinqüència, amor i molta mort. Història sustentada en 25 temes (molts d’ells instrumentals), i en la que el vídeo té un important paper. Pel que fa a la música, que és el principal, transita per funk-soul, jazz, espurnes llatines, rumba: un temari ben exposat i encara més ben arranjat, encara que una mica diluït pels episodis incidentals i les veus en off.

És saludable que els nostres músics hagin decidit complicar-se la vida. A Pandilleros abasten molt, per bé i per mal, ja que a vegades l’argument reclama més complexitat de la què s’ofereix a l’espectador. Definitivament, no és l’òpera funk que alguns han volgut veure, encara que sí un exercici entretingut i d’indubtable simpatia.

Publicat a La Vanguardia (23 / I / 2010)

Bob Dylan vist per Ben Sidran

L’obra de Bob Dylan ha estat objecte d’una quantitat de revisions increïble. El web Dylancover.com té registrades a la seva base de dades més de 28.000 versions de les cançons de l’influent cantautor. Entre elles hi ha la cèlebre relectura del tema Mr. Tambourine Man que el grup californià The Byrds va enregistrar l’any 1965. Figures com Elvis Presley, Jimi Hendrix o The Rolling Stones , també formen part de la llista d’artistes que en algun moment han volgut fer seves les cançons de Bob Dylan. L’últim (o el penúltim) en afegir-se a aquest extens club de versionadors, ha estat el cantant i pianista Ben Sidran, que en el seu últim àlbum, Dylan Different, ofereix una particular visió jazzística del repertori del trobador de Minnesota.

Nascut a Chicago el 1943, Ben Sidran ha treballat en els àmbits de jazz i del rock. L’any 1968 es va incorporar a la Steve Miller Band. Hi va romandre fins el 1971, moment en què va iniciar una carrera en solitari que s’enfila fins els 30 àlbums. Com a productor ha treballat amb Mose Allison, Van Morrison o Rickie Lee Jones. Ha exercit també de divulgador del jazz, mitjançant programes de ràdio i televisió, i escrivint diversos llibres. Un d’ells és Talking Jazz, publicat el 1995. En aquest volum, oferia una “història oral” del gènere, mitjançant les converses que va mantenir amb més de quaranta músics, entre ells Miles Davis, Gil Evans i Dizzy Gillespie. Les entrevistes enregistrades que van originar el llibre (juntament amb d’altres que n’havien quedat al marge), van ser editades posteriorment en una caixa de 24 discos. Al MySpace de Ben Sidran es pot escoltar un brevíssim fragment del diàleg que va mantenir amb Miles Davis.

L’adaptació de Tangled up in blue, un dels temes més arrodonits de Dylan Different. Ben Sidran ha triat una dotzena de cançons de Bob Dylan, publicades originalment entre els anys 1962 i 1989. Una selecció on hi ha algunes de les peces més emblemàtiques del cantautor (Highway 61 revisited, Blowin’ in the wind), però també composicions no tan evidents, com Gotta serve somebody o Everything is broken. Amb un groove sempre seductor, i el suggerent so d’artilugis com l’orgue Hammond i el Fender Rhodes, Ben Sidran ha facturat un àlbum esplèndid. Un homenatge que endevinem llargament meditat, tenint  en compte que la seva la devoció per l’obra de Dylan ve de molt lluny, segons declaracions pròpies. Als anys 1960, ha dit el músic,  “jo era un fanàtic del jazz, però al costat de Kind of Blue [de Miles Davis] o A Love Supreme [de John Coltrane] també escoltava tots els àlbums que feia Bob Dylan”. “No és possible comprendre la importància que Bob Dylan va tenir per nosaltres als Estats Units entre 1961 i 1967 si no hi eres”.

Ben Sidran va enregistrar Dylan Different en una fàbrica d’Alsàcia, i ha comptat amb la col·laboració de l’organista Georgie Fame (Rainy day woman) i el cantautor Jorge Drexler. L’uruguaià aporta calidesa i setí a Knockin’ on heaven’s door, una altra de les grans cançons d’un àlbum farcit de troballes, des de un On the road again que podria subscriure Nick Cave, fins a una elegantíssima  relectura de Maggie’s farm.

Militant

Cesk Freixas
L’Auditori, sala 2 (15 / I / 2010)

La quinzena edició de Barnasants va arrencar a l’Auditori amb Cesk Freixas, cantautor de 25 anys natural del Penedès, tot i que establert actualment a Barcelona. Freixas va iniciar la seva trajectòria fa sis anys, desplegant una intensa activitat concertística, i registrant tres àlbums. A Barnasants va presentar el més recent, La mà dels qui t’esperen, sortit de fàbrica només unes hores abans del concert. Freixas va comparèixer secundat pel seu grup, Els Altres Bandais, i diversos artistes convidats: entre ells, Natxo Tarrés, dels Gossos, i el cantautor valencià Pau Alabajos.

Cesk Freixas es defineix a si mateix com un “cantautor de protesta”, condició que porta a l’extrem. La temàtica social i política és gairebé exclusiva en el seu repertori. Aquest és el seu major punt de connexió amb el públic, que la nit de divendres va omplir la sala i va ser còmplice de l’artista. Encara que també pot suposar la seva principal debilitat de cara al futur. En la seva lírica abunden l’eslògan i la consigna militant. Proclames benintencionades, però, ai!, un pèl pamfletàries. Sense renunciar a res, podria treballar una mica més el front poètic de la seva proposta, dotant-la dels necessaris matisos. D’altra banda, tot compta a favor seu. Freixas és un vocalista dotat, per damunt de la mitjana, i vesteix les seves cançons de manera elegant, amb encertades textures pop i un puntual amanit mestís. Veurem què ens depara.

Publicat a La Vanguardia (17 / I / 2010)

Mr. Boom Boom

Eli Paperboy Reed
Sala Apolo (8 / I / 2010)

Diana al cicle Los Caprichos del Apolo. Eli Paperboy Reed va signar abans-d’ahir a la nit un rotund sold-out a la sala del Paral.lel, en línia amb el que està succeint a totes les ciutats que el cantant visita en la seva gira. El nord-americà va obtenir un gran predicament internacional el 2008 amb el seu segon àlbum, Roll with you, una esplèndida col·lecció de cançons soul, plenes de classicisme. Al seu pas pel Primavera Club d’aquell any va enlluernar al públic amb una sessió electritzant i impredictible. Encara que de manera més matisada (aquesta vegada no va fer perdre els nervis als de seguretat), la seva nova visita també va ser altament vitaminada. En aquesta ocasió, i al costat del repertori ja conegut, va interpretar algunes cançons noves, destinades a formar part del seu proper CD, Come and get it, que publicarà aquesta primavera.

Des de la inicial The satisfied fins a la traca final marcada per It’s easier, Paperboy va desplegar una artilleria vocal inaudita. És sorprenent heure-se-les amb un tipus tan blanquet de cara manejant amb tanta facilitat i autoritat les lleis del gènere, fins al punt que el seu treball evoca feliçment a déus com Otis Redding o Sam Cooke. Hi ha en la proposta d’aquest cantant i compositor un indubtable salt cap enrere en la màquina del temps, cosa que per a alguns és motiu de crítica, i que en tot cas contrasta amb els seus ufanosos 27 anys. Però hi ha també una condemnada màgia que converteix cada vaivé i cada crit en un arcà imperible i, per tant, rabiosament actual. A Mr. Boom Boom (com li diuen els seus incondicionals) el va assistir un combo de set elements, els True Loves, propulsats per una efectiva secció de vent. Reed es comporta ja com un gat vell, en sintonia amb les millors tradicions de la música afroamericana (hi va haver instants de pur gospel), i amb una entrega escènica que frega el deliri.

Publicat a La Vanguardia (10 / I / 2010)

Enllaç

Al seus peus, senyora

María Dolores Pradera
Palau de la Música Catalana (29 / XII / 2009)

María Dolores Pradera porta onze anys consecutius acudint al Festival del Mil · lenni, que la programa des de la primera edició. La seva presència al Palau per aquestes dates s’ha convertit en una tradició. Tradició amb litúrgies ben conegudes per tots. La mateixa cantant va dir: “Estem fent el mateix que l’any passat, així que espero que no tinguin vostès molta memòria”.

En realitat, poc importa aquí que Maria Dolores Pradera es reiteri en el set-list. Els seus concerts són una antologia del bon gust, un passeig pel bo i millor de la cançó sud-americana (Atahualpa Yupanqui, Simón Díaz…), així com per immortals boleros com Toda una vida o Amar y vivir. Als seus vuitanta i tants anys, es manté en gran forma. D’aquí a uns mesos publicarà un nou disc, i en el seu retorn a Barcelona va mostrar molt bon to vocal, permetent-se entonar a cappella les primeres estrofes de Perfidia. Amb un bell acompanyament instrumental (requint, guitarra, contrabaix i percussions), la senyora Pradera va desplegar el seu mestratge. És única la seva forma de viure i fer viure les cançons, elegant i expressiu el gest. Maneja com vol el temps escènic -fa moure els músics, es posa ponxos i mocadors-, i el públic queda rendit. La segueix amb silenci i reverència, atent a cada emoció. I esperant veure-la de nou l’any que ve. Als seus peus, senyora.

Publicat a La Vanguardia ( 3 / I / 2010)