Tot esperant Randy Newman

“No hi ha gaire gent de la classe de Randy Newman“. La frase és de Bob Dylan, un dels admiradors d’aquest artista nordamericà que altres veus han comparat amb referents de la música de l’últim mig segle com Cole Porter, George Gershwin i Ray Charles. Amb tot, el nom de Newman resulta gairebé desconegut per la majoria, encara que no es pot dir el mateix d’obres seves com la cançó You can leave your hat on, tema popularitzat per Joe Cocker al film de 1986 Nou Setmanes i Mitja.

El proper 4 de maig, Randy Newman actuarà al teatre Zorrilla de Badalona, enquadrat en la programació del festival Blues i Ritmes. Serà la primera actuació a l’Estat espanyol d’un músic de trajectòria tan esplèndida com atípica, ja que només ha publicat deu discos en quaranta anys, cosa que, segons declarava ell mateix fa un temps, l’acredita com “un dels cantautors més ganduls de la història”. Randy Newman cantarà a Badalona sol al piano. Segons les previsions dels organitzadors, oficiarà un concert dividit en dues parts, en el que també podria incloure algunes mostres de les moltes bandes sonores que ha escrit.

Inventar música pel cinema és, de fet, la principal activitat de Randy Newman, que no fa més que seguir la tradició familiar iniciada pels seus oncles Alfred i Lionel Newman. En aquest vessant de la seva trajectòria artística és on ha aconseguit diners, i reconeixements com l’Oscar que va guanyar el 2002 pel tema If I didn’t have you, de la banda sonora de la pel.lícula d’animació Monsters Inc. Fora del negoci cinematogràfic, Randy Newman ha publicat discos excel·lents com Sail Away (1972), Trouble in Paradise (1982) o Harps and Angels, aparegut el 2008.

Aquest autor enamorat de la música de Nova Orleans, va iniciar el seu camí a l’escena de Los Angeles de finals dels anys 1960 i principis dels 1970. De seguida va quedar clar que Randy Newman era un cas a part: una veu satírica que al llarg del temps ha ridiculitzat l’ego nacional nordamericà a la cançó de 1972 Political science, i que ha pariodat l’època yuppie al tema I love L.A. (1983).

Tot i les virtuts de les seves cançons, i les versions que n’han fet artistes com Etta James o Tom Jones, Randy Newman només ha tingut èxits puntuals i, segons el músic, “per raons equivocades”. El cert és que mai ha assolit l’impacte ni la connexió generacional que acompanya el treball de coetanis seus com Joni Mitchell, Linda Ronstadt o Neil Young. D’aquí que, a partir de la dècada de 1980, es centrés en el treball cinematogràfic. L’escàs éxit del Newman cantautor és un petit misteri, i potser una gran injustícia. No és estrany que, l’any 2002, el director Jon Ronson titulés el un documental sobre la figura del nostre músic I Am, Unfortunately, Rany Newman.

Balanç

Estopa
La Farga. L’Hospitalet de Llobregat (24 / IV / 2010)

A finals de la dècada dels noranta, els germans David i José Muñoz es guanyaven la vida a una fàbrica filial de la Seat. Diu la llegenda que va ser aquí on van gestar la cançó La raja de tu falda, continguda en el seu àlbum de debut, publicat el 1999, i que va arribar a 1.400.000 còpies venudes, xifra gairebé inconcebible per a un primer treball. Començava així el fenomen Estopa, un remolí d’èxits reflectit fins ara en sis discos.

Una hora abans del concert, llargues cues a les portes de La Farga saludaven la visita d’Estopa a l’Hospitalet. S’havien venut totes les entrades del concert, emmarcat en les Festes de Primavera que organitza el Consistori de la ciutat. Amb el seu humor, el cantant del grup, David, va clarificar les coses des dels primers compassos de la gala: “Hem preparat un concert irrepetible, perquè no tenim cap disc nou de presentar, així farem un viatge en el temps”. Un més del mateix que, d’altra banda, va fer les delícies de l’audiència, majoritàriament jove, tot i que el públic familiar tampoc era aliè a la convocatòria.

Amb set músics a l’escenari, Estopa va facturar una vintena llarga de temes com El run run, Fuente de energía o Tu calorro. El programa incloïa un set acústic amb lectura poètica, protagonisme per al caizò en la ja esmentada La raja…, i la recuperació de El del medio de Los Chichos. Unes cançons, com va precisar el loquaç David, inspirades en “el que passa a les cantonades i els racons” del seu Cornellà natal.

El balanç d’aquesta primera dècada es va traduir en una litúrgia sens dubte previsible, tot i que notable pel que fa a la connexió establerta entre els músics i uns espectadors que, pràcticament sense excepció, van cantar a cor i decorar amb claca el repertori. Costumisme metropolità mitjanament canalla, servit amb rumba rock: una fórmula sense massa sofisticació, i de múscul sonor una mica carrossa (El yonqui n’és un bon exemple), però travat amb indubtable efectivitat.

Publicat a La Vanguardia (26 / IV / 2010)

Indies a Montjuïc

Festival Escena BCN
Sant Jordi Club (23 / IV / 2010)

Que aquests són bons temps per a la lírica, és una sensació que ha anat creixent al llarg de l’última dècada, avalada per el treball d’una sèrie de joves bandes locals que han sabut obrir-se camí en la quasi sempre inclement jungla de la música moderna. Parlem d’artistes que, més enllà de les seves diferències musicals, comparteixen un mateix esperit d’independència, allunyat del model de negoci tradicional.

Alguns dels més conspicus representants d’aquest moviment no reglamentat, van compartir cartell ahir a la nit a Montjuïc, en el context de la primera edició del festival Escena BCN, que va tenir lloc al Sant Jordi Club. Una sessió del llarg recorregut (12 hores), que comptava amb tretze formacions repartides en dos escenaris. L’oferta es complementava amb un parell de punxadiscos, encarregats d’amenitzar les últimes hores d’un esdeveniment que, seguint el guió, havia d’acabar a les sis del matí d’avui dissabte.

Segons les dades aportades per l’organització, s’havien venut per avançat 3.000 de les 4.500 entrades posades a la venda. Tot i això, els espectadors es van prendre amb calma el seu assalt a Montjuïc, arribant de manera escalonada al festival. A les onze de la nit, hi havia aproximadament 2.000 persones al Sant Jordi Club. Els primers en arribar al local, cap a les sis de la tarda, van ser els més joves. Més tard s’anirien incorporant a la festa els dels trenta anys, el grup que constitueix el gruix de població d’aquesta mena de propostes.

El el moment de tancar aquesta edició, Delafé y las Flores Azules ocupava l’escenari gran del festival, presentant el seu darrer disc, Vs las trompetas de la muerte. Els havia precedit el duo Astrud, fent equip amb el Brossa Quartet de Corda. La primera a trepitjar aquest escenari va ser Mürfila, amb sis músics i dues ballarines a escena, i una desenfadada proposta de punk-rock amb aires sinistres. Després Mürfila, li va tocar el torn a Standstill, quan encara eren les vuit del vespre, iniciant la seva actuació davant d’uns cinc-cents espectadors, xifra que es va anar incrementant amb el pas dels minuts. “Gràcies per venir a aquestes hores”, va saludar Enric Montefusco, líder de la banda. “Aquesta és una bona causa, i estem tots units”, va afegir.

En format de sextet -ja que s’havia agregat una tuba al grup-, Standstill va fer un concert de 45 minuts amb parada en alguns temes del seu últim disc, Adelante Bonaparte, com La familia inventada o la peça que dóna títol a l’esmentat àlbum. També van dispensar atenció a cançons pertanyents a anteriors treballs, com l’emblemàtica Vivalaguerra.

En el moment de redactar aquesta crònica, encara no havien comparegut en Escena BCN Sidonie, Love of Lesbian ni els Amics de les Arts, principals reclams de la nit. Però sí que ho havia fet Mishima, que tot i actuar a l’escenari petit, va fer una esplèndida actuació. El grup de David Carabén va presentar el seu recent disc Ordre i aventura, establint una bonica connexió amb el públic mitjançant temes com Guspira, estel o carícia, L’olor de la nit o Tot torna a començar, saludada amb globus per part d’alguns espectadors.

Publicat a La Vanguardia (24 / IV / 2010)

Volcànics

Sonic Youth
Razzmatazz (18 / IV / 2010)

El dia abans de comparèixer a Barcelona, els nois de Sonic Youth agraïen via Twitter  haver-se escapat dels efectes del volcà Eyjafjalla, i es consideraven afortunats per haver pogut pujar a un dels pocs vols disponibles entre Nova York i la Península. En aquesta banda de l’Atlàntic, molts van respirar amb alleugeriment, i no perquè la presència de Sonic Youth a la ciutat sigui inusual. L’estadística ens diu que la banda ens ha visitat any sí any no des de començament de segle. Però sempre en festivals. El seu últim bolo en una sala tancada de Barcelona es remunta a ni més ni menys de 14 anys.

En teoria, Sonic Youth venia a presentar el seu últim disc, The Eternal, que ja van avançar parcialment l’any passat al Primavera Sound, abans que l’àlbum es posés a la venda. Potser per això, les cançons d’aquest treball van brillar per la seva absència. Sonic Youth es va dedicar a Razzmatazz a recrear vells èxits, des de Candle fins a Death Valley’69, passant per Tom Violence. Una sana mostra d’inconformisme que, d’altra banda, va fer les delícies d’una audiència realment subjugada davant les precisament volcàniques evolucions dels músics. El seu noise rock explora límits amb meravellosa temeritat, propiciant un extraordinari magnetisme amb el públic.

Publicat a La Vanguardia (23 / IV / 2010)

Serrat i Miguel Hernández, 38 anys després

Aquest any en farà cent del naixement del poeta Miguel Hernández. Coincidint amb l’efemèride, Joan Manuel Serrat publica el disc Hijo de la Luz y de la Sombra, on posa en solfa i canta tretze poemes d’Hernández, autor a qui l’any 1972 ja va consagrar un àlbum que —gràcies a cançons com Nanas de la cebolla o Para la libertad— cal comptar entre els més destacats de la seva producció.

Arran d’una operació quirúrgica i la consegüent convalescència, Serrat va haver d’ajornar

l’inici de la gira corresponent a Hijo de la Luz y de la Sombra, previst el 27 de març. Finalment, iniciarà el seu periple de concerts el 23 d’abril a Elx, amb una agenda de compromisos per tot l’Estat que culminarà el dia exacte del centenari de Miguel Hernández (30 d’octubre) a la seva ciutat natal (Orriola). Abans de tot plegat, però, el nou àlbum ja ha aconseguit un Disc de Platí (més de 200.00 exemplars venuts). Excel·lents resultats per un projecte que, segons explica Serrat en una carta oberta al seus seguidors, va començar sense grans expectatives: “En principi, la idea buscava amb prou feines refrescar el vell repertori amb un parell de cançons noves”.

Joan Manuel Serrat ha musicat una selecció de poemes de Miguel Hernández que comprèn des de peces de joventut com la càlida La palmera, on el poeta exalta el seu paisatge, fins a obres de maduresa com la cançó que dóna títol al disc. El treball arrenca amb Uno de aquellos, basada en el sonet d’Hernández Al soldado internacional caído en España: és, segurament, el millor tema de l’àlbum, tant per l’èpica del seu tractament musical, com per les paraules de fraternitat que va escriure Hernández, tot glosant aquells homes “que contienen un alma sin fronteras / una esparcida fuente de mundiales cabellos”.

La guerra incivil de 1936-39 és indissociable de l’obra i la figura de poeta, i també plana per altres cançons de Hijo de la Luz y de la Sombra, com l’especialment aconseguida Canción del esposo soldado, que camina per bolero. Miguel Hernández va morir amb només 31 anys al penal on l’havia reclòs el règim de l’infame general Franco. Escoltant un altre tema del disc, Sólo quien ama vuela, podem visualitzar el poeta empresonat, maldant per traspassar els barrots amb poder de la seva imaginació.

Hijo de la Luz y de la Sombra desprèn, la majoria de les vegades, un inquietant aire de fatalitat —d’aquesta fatalitat que, segons sembla, mai ens acabem de treure de sobre en  terres ibèriques. Hi destaquen les cançons de gust amarg. És el cas de Del ay al ay por el ay, amb el tractament flamenc que n’accentua el lament,  i de la molt significativa El hambe, on el poeta rememora les privacions que va passar durant la seva infantesa i adolescència, i ens adverteix que passar gana és “el primero de los conocimientos / la ferocidad de nuestros sentimientos”. El disc inclou també una peça de perfils místics, Dale que dale, on destaca la col·laboració del cantaor de Badalona Miguel Poveda.

Fins que tornin

Violadores del Verso
Sant Jordi Club (16 / IV / 2010)

Les coses han canviat molt des que La Vanguardia va cobrir per primera vegada un concert del quartet aragonès de hip-hop Violadores del Verso. Era el 2002, i els nostres protagonistes actuaven en un club de l’Hospitalet de deliciós aroma underground. Vuit anys després, han convocat a Barcelona la respectable xifra de cinc mil espectadors, que havien adquirit amb quinze dies d’antelació totes les entrades del recital. Entre una i altra convocatòria, els també anomenats Doble V han batut diversos rècords, fins a convertir-se en l’esquadra de rap ibèric amb més tirada. I ara ho deixen. Per un temps.

El concert formava part d’una gira prèvia a l’aturada de dos anys com a mínim que han anunciat. Onze temporades després de publicar el seu primer àlbum, els artistes han decidit donar prioritat durant un temps a les seves respectives carreres personals. S’anuncien nous discos en solitari dels tres mestres de cerimònies de la banda (Sho Hai, Líriko i Kase. O), i de ben segur el discjòquei R de Rumba no trigarà a donar senyals de vida pel seu compte.

El seu pas per Montjuïc va esdevenir en una celebració: un extens repàs per la seva carrera, on hi va haver lloc pel més popular i el més insòlit del cançoner violador. També per amics com el mestre de cerimònies Xhelazz, que va sortir a escena en qualitat de convidat. Va ser una nit de moltes alegries. Així es reflectia al rostre dels espectadors quan sonaven temes com la primerenca Ballantains o Vivir para contarlo, el número estrella de l’últim àlbum, del 2006.

Com reivindica en una cançó, aquest combo té funk, i va recalar en samplejats de Michael Jackson i el primer Dr Dree, sense oblidar els préstecs de Jeanette o el rei Peret. Amb una pantalla de vídeo al fons, van oferir una contundent sessió de rap afilat. Un artefacte de cop sec i esperit hardcore recolzat en el terrible carisma (i els contrastos) dels tres vocalistes. Actitud feotge, paraula grollera, però també el fons intel·ligent que acredita el treball líric dels millors rimador moderns. Fins que torneu, nois.

Publicat a La Vanguardia (18 / IV / 2010)

Ravi Shankar, Bollywood i els hippies

L’any 1965, George Harrison va tenir la feliç idea d’incorporar el so del sitar a la música dels Beatles: primer, tocant aquest instrument en una escena de la pel·lícula Help!, i més tard afegint-lo a la cançó Norwegian wood, inclosa a l’àlbum Rubber Soul. L’any següent, els Rolling Stones seguirien el seu exemple amb el tema Paint it, black, com no han deixat de fer-ho posteriorment una llarga llista de músics que va de Jimi Hendrix a Coldplay, passant per Stevie Wonder i Metallica.

Si Harrison va decidir fer entrar el sitar en el menú del pop, va ser per l’ascendent de Ravi Shankar, músic de gran influència en diversos àmbits. Entre els seus admiradors més destacats hi trobem el saxofonista de jazz John Coltrane, que va batejar el seu fill amb el nom de Ravi en homenatge al sitarista. El compositor Philip Glass el considera també “el padrí, la mare i el pare” de la world music. Així ho afirma al pròleg de l’autobiografia de Ravi Shankar,  Mi Música, mi Vida, un relat on l’artista bengalí explica la seva trajectòria artística i personal, i transmet al lector d’una forma especialment amena l’essència i les característiques de la música clàssica índia.

El mestre del sitar ha estat construint ponts entre Orient i Occident des de que, a mitjans de la dècada de 1950, es va proposar acostar la música del seu país al públic d’Europa i Amèrica. Els primer anys d’aquest apostolat, com reconeix al llibre, van ser força durs, amb audiències minses i desastrosos resultats financers. A partir de la relació amb els Beatles i l’explosió mediàtica del sitar, però, va guanyar una gran popularitat entre els més joves, participant als festivals de Monterrey (1967) i Woodstock (1969).

Ravi Shankar té paraules amables, tendres i sinceres, per a George Harrison, a qui va instruir en el domini del sitar diverses vegades. Però també marca distàncies amb el moviment hippie de l’època, del que es va allunyar a partir dels anys 1970: “Era gratificant, és clar, veure que molta gent estimava la Índia i tota la seva cultura,  però l’expressió del seu amor era superficial, i l’assimilació d’allò indi, insuficient. Dur polseres, campanetes, flors… es va convertir en una farsa i una burla en el seu sentit autèntic”, escriu.

Nascut el 1920, Shankar va passar part de la seva infantesa i adolescència a París, treballant a la companyia de dansa del seu germà Uday, i dubtant al principi entre dedicar-se al ball o a la música. Malgrat la seva avançada edat, continua oferint concerts, i es mostra significativament amoïnat pel futur de la música clàssica índia, que considera “en perill d’extinció a la seva pròpia terra”. Tot constatant  que les generacions actuals del seu país consumeixen Bollywood, pop i rock, opina que “els efectes d’aquesta nova cultura són tan negatius com positius… La part negativa és que estem perdent molts aspirants potencials a la música clàssica que s’inclinen per Bollywood, ja que és més accessible i divertit, i és una via fàcil per l’èxit material”.

El concorregut Cadillac de Loquillo brama a Barcelona

Loquillo
Sant Jordi Club (9 / IV / 2010)

Mesos abans de fer els cinquanta anys, Loquillo va convocar ahir a la nit a l’annex del Palau Sant Jordi el seu públic incondicional, amb qui va compartir la celebració de tres dècades en el negoci discogràfic i, per extensió, musical.

El concert va ser seguit per un públic ja entrat en anys, una mica més de 3.000 persones, que omplien la pista. Es tractava majoritàriament d’espectadors entre els trenta i quaranta anys llargs. Hi havia poca gent amb la vintena, encara que també es van observar alguns adolescents acompanyats dels seus progenitors. D’altra banda, resultava fàcil ensopegar amb aficionats que duien jaquetes de cuir, mostra vivent que algunes modes es resisteixen a passar d’ídem.

Loquillo va aparèixer a escena amb gairebé mitja hora de retard, destapant la funció amb Las calles de Madrid. “Els que heu vingut de fora, benvinguts a la meva ciutat”, va dir una mica més tard tot saludant. Seguidament, i en català, va complimentar l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, i el president del FC Barcelona, Joan Laporta, presents al concert.

El rocker barceloní va plantejar una gala de llarg recorregut, per sobre de les dues hores, que va voler dedicar al recentment desaparegut Malcolm McLaren. Amb vestit negre, sabates de xarol i tons grisos al seu característic tupè, va desgranar un total de 28 temes, entre ells El rompeolas (que va interpretar amb una cigarreta a la mà), Cuando fuimos los mejores, Carne para Linda o Feo, fuerte y formal. També versions de Johnny Cash (Hombre de negro), Burning (Qué hace una chica como tu…) i Los Sirex (Maldigo mi destino). Presentant aquesta última cançó, Loquillo va excusar la presència de Leslie, el cantant dels Sirex, que segons va dir “es troba convalescent”.

Ja a la tanda de bisos, es va afegir a la festa Sabino Méndez, antic company de fatigues de Loquillo, amb qui en el passat va mantenir serioses diferències artístiques i personals. Amb la guitarra a les mans, el ciutadà Méndez -que va ser aclamat pel públic- va col.laborar en la traca final marcada per temes com El ritmo del garaje i Cadillac solitario.

L’espectacle Rock & Roll Star 30 años, oficiat al Sant Jordi Club, formava part de la programació del Festival de Guitarra de Barcelona, un instrument que el mateix Loquillo ha reconegut que no domina, tot i que en té una col·lecció important. Loquillo -que fa uns anys va deixar de treballar amb els Trogloditas, la seva banda de gairebé tota la vida-, va comparèixer a Montjuïc acompanyat a l’escenari pels guitarristes Jaime Stinus i Igor Pascual, la baixista Laura Gómez-Palma, el bateria Laurent Castagnet i el teclista Santiago Comet.

Tot i que la música és la principal i més definidora faceta artística de José María Sanz, en els seus tres decennis de vida pública ha emprès també altres activitats, entre elles la d’actor en films com La ciudad de los prodigios, de Mario Camus, així com la literatura. En aquest últim capítol, el seu balanç és una novel·la publicada (El chico de la bomba, 2002), i una altra a punt de sortir. Es dirà Barcelona Ciudad, i segons ha assenyalat el mateix Loquillo l’acció se situa a finals dels anys 1970, precisament l’època en què aquest barceloní oriünd del barri del Clot vivia les seves primeres batalles a la jungla del rock.

Rock & Roll Star 30 años és el primer round d’una celebració de més amplitud. Després d’aquesta gira, a partir de febrer de 2011 Loquillo emprendrà una segona tourné de característiques totalment diferents. La nova proposta tindrà lloc a teatres, buscant l’intimisme necessari perquè Loquillo pugui fer un repàs antològic de les seves obres més reposades, com els discos de poesia cantada que va gravar al costat de Gabriel Sopeña, la incursió en el món del jazz que va fer a Nueve tragos, i les cançons que van formar part de la banda sonora del film documental Mujeres en pie de guerra, dirigit el 2004 per Susana Koska, la seva companya sentimental. Quan això passi, ja serà al carrer -i al repertori d’aquesta segona gira- un nou disc de Loquillo i Sopeña dedicat a la poesia, i més concretament a la paraula de l’autor madrileny Luis Alberto de Cuenca.

Publicat a La Vanguardia (10 / IV / 2010)

Estendard

Benjamin Biolay
Palau de la Música Catalana (7 / IV / 2009)

Benjamin Biolay va tornar al Palau, presentant el seu recent treball, La superbe, un disc doble aparegut el passat mes d’octubre, que ha unit el reconeixement crític i l’èxit comercial a França. Biolay va plantejar un concert llarg, repassant gran part del seu nou cançoner (des de la inicial Tout ça em tourmente a la última Brandt raphsodie), i refrescant temes d’abans com Dans la Merco Benz o Les Cerfs-volants. Aquesta vegada l’acompanyava un quintet superior, format per multiinstrumentistes que quan l’ocasió ho requeria tocaven instruments tan distingits com arpa o el theremin.

Amb la seva cara de criatura i la seva àuria de canalla, Biolay narra l’amor i les seves pèrdues amb veu greu i aspra, traspuant un elegant sex-appeal. Això resulta ser un important enstendard de la seva proposta, encara que no l’únic. Autor de pes -com bé sabia el plorat Henri Salvador-, intèrpret de dicció llarga, és així mateix un músic de raça, a qui de manera bastant encertada se situa en el camí de Serge Gainsbourg. Les seves cançons, construïdes amb saludable complexitat, es van anar desplegant en un ventall de registres que comprenia interpretacions al piano d’allò més canòniques, electrònica fosca, pop de mirada vuitantera, i altres exercicis saludables.

Publicat a La Vanguardia (9 / IV / 2010)

Les paraules exquisides de La Brigada

No passa sovint, però quan passa és bastant màgic. Vull dir que ets a casa, i poses un disc a l’equip. La llum de la tarda es va morint, i saps que quan aquest disc s’hagi acabat ja serà fosc. Ajustes el volum a tota pastilla, i mentre sona la música fumes, o buides el rentaplats. O potser talles maduixes quan, sense esperar-t’ho, et sorprens tu mateix cantussejant la tronada d’una cançó que, fa mig minut, no coneixies. A mi m’ha passat escoltant Les Paraules Justes, el nou àlbum de La Brigada. Un disc impecable, on l’encert dels plantejaments musicals es complementa amb unes lletres acurades, per damunt de la mitjana del pop d’aquí.

Les Paraules Justes és el segon àlbum d’aquesta formació de Vilanova i la Geltrú, encapçalada per Pere Agramunt, director del festival de música independent Faraday: un home de ment prou oberta com per esmentar entre les influències del seu treball noms aparentment tan allunyats entre sí com The Divine Comedy i Joan Manuel Serrat. També, és clar, Pau Riba,  l’ascendent del qual es posa de molt de manifest a Nit d’hivern, un dels dotze temes que desfilen pel disc.

El futur de l’art —el primer clip de l’àlbum—, ens dóna la mesura del treball d’aquesta banda, que és exquisit. Impulsat per la guitarra acústica, el tema creix mitjançant l’entrada en escena de paisatges vocals que evoquen la Califòrnia de Brian Wilson, i l’èpica final que aporta la trompeta. Les cançons de Les Paraules Justes estan farcides de detalls de qualitat, des del nervi country de Dos minuts fins al piano elèctric que marca el desenllaç de No pas de tots.

La Brigada sembla treballar amb una gran i saludable auto-exigència, extensiva al la seva lírica, que és de caire eminentment reflexiu. Tan valent, el tema que obre el disc, és un encertada descripció (i un merescut retret) del cinisme prematur, i segurament covard, en què es refugien alguns joves de vint-i-pocs anys. Una de les lletres més aconseguides de Les paraules justes, en companyia de En el record, esplèndida cònica d’una ruptura amorosa on la bellesa es revela com el millor instrument per reflectir el desastre.