Vigència i futur

Raimon
Auditori (25 / III / 2010)

El 1959, Raimon tenia 18 anys i va escriure Al vent. Mig segle després, l’emblemàtica cançó va sonar ahir a la nit una altra vegada a l’Auditori de Barcelona, interpretada pel seu autor i pel nombrós públic present, que havia adquirit amb antelació totes les entrades posades a la venda per al concert, inscrit en la programació del festival Barnasants.

Entre els 1.600 assistents, el conseller d’Educació, Ernest Maragall, així com el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, i el president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Francesc Guardans. Cinquanta anys, és veritat, donen per a molts estralls. Però el pas del temps no sembla haver fet efecte en el capteniment artístic de Raimon, que està en gran forma interpretativa, i que va comparèixer al costat de dos guitarristes, un clarinetista i un contrabaixista. El de Xàtiva va oferir un llarg concert de trenta temes, dividit en dues parts. Va donar inici a la gala amb Oh, desig de cançons, confessant que també tenia un altre desig: la ràpida recuperació de Serrat, a qui va dedicar el tema, esperant “que torni aviat al seu hàbitat natural, i el meu”

La nit va ser densa, amb clàssics del seu repertori de la talla de Com un puny o Jo vinc d’un silenci, a més de les obligats passejades per la paraula de Salvador Espriu (He mirat aquesta terra) i Ausiàs March (Veles e vents). “Cançons d’amor i cançons de lluita”, com diu una de les seves lletres, però també el sentit de l’humor que marquen Soliloqui solipsista o Espill, un excepcional exercici de rap-gore a partir de Jaume Roig. Ja a la tanda de bisos, Diguem no i Al vent, que va posar fi a la gala.

És evident que, en el cas de Raimon, pesa molt la memòria històrica. El record d’un temps i unes circumstàncies feliçment superades, encara que de vegades no ho sembli, ja que el nostre artista segueix tenint problemes per actuar a la seva terra valenciana. Però convé parlar també de la vigència de la seva proposta, evidenciada per l’èxit dels seus concerts, i el respecte que li tributen les noves generacions, mitjançant iniciatives com el recent disc del grup VerdCel.

El concert d’ahir a la nit no només es va alimentar de passat i de present, sinó també de futur, ja que Raimon va desgranar un bon grapat de cançons inèdites, destinades al seu proper (i esperat) disc. A Raimon convé repassar-lo amb calma, descobrir a cada escolta més matisos i lectures. Tot i així, les peces noves que va interpretar ahir permeten augurar que el seu anunciat àlbum puntuarà molt alt. He passejat per València, sol és un magnífic tema de pelatge pop, on l’autor recorda infància i joventut passejant per una ciutat on, diu, hi ha gent que l’estima molt, gent que l’estima poc, i “gent que no m’estima gens “.

Publicat a La Vanguardia (26 / III / 2010)

Lluminosos

La Brigada
Heliogàbal (24 / III / 2010)

El pop català viu un moment particularment interessant. Així ho acredita el treball de grups com La Brigada, formació de Vilanova i la Geltrú que va presentar abans-d’ahir el seu segon treball, Les paraules justes: un disc ple de virtuts, d’aquells que un hom té ganes de repassar una i altra vegada, i que segurament es situarà entre els millors de la temporada.

Aquesta formació es distingeix per la maduresa de la seva proposta, un sòlid compendi musical que, a grans pinzellades, es basa en el folk-rock californià i el pop més canònic. Banda lluminosa, que traça paisatges vocals de llarg espectre, i se serveix de la trompeta per construir moments de gran èpica emocional.

La seva proposta té, d’altra banda, valors afegits al front líric. On d’altres ofereixen el conegut “humorisme de la quotidianitat” (per sort o per desgràcia, tan popular en els nostres dies), La Brigada presenta lletres reflexives i ben travades, entre elles Tan valent, el retrat de qui amb vint anys diu que està ja de tornada de tot. Excel lent grup, i amable amb les peticions del públic, en versionar (sense assaig previ) els Big Star del pobre Alex Chilton.

Publicat a La Vanguardia (26 / III / 2010)

A la banyera amb Serge Gainsbourg

Quan Serge Gainsbourg va morir, el diari Libération va dir que “havia begut massa cigarretes”. Era el 1991, i França estava commocionada. El president de la república va emetre un comunicat on deia que Gainsbourg “era el nostre Baudelaire, el nostre Apollinaire“. Nicolas Gordin, del grup Air, tenia aleshores 21 anys, i recorda molt bé les sensacions del moment: “Pregunta a qualsevol a París què estava fent quan va saber la notícia, i segur que se’n recorda. Va ser un cop terrible. Gainsbourg sempre havia estat present, formava part de la nostra cultura. Sempre sortia a la tele amb alguna bogeria de les seves. Era un poeta. Un punk. I volia follar-se Whitney Houston“.

La periodista musical anglesa Sylvie Simmons, recull aquest aclaridor testimoni al seu llibre Serge Gainsbourg, la Biografía, on s’endinsa en la trajectòria de qui va ser “cantant, compositor de cançons i bandes sonores trencadores, guanyador del festival d’Eurovisió, novel·lista, fotògraf, actor, artista, borratxo, director, guionista, populista, provocador, sentimental, pallasso, amant, intel·lectual, i l’home que va alliberar el pop francès”. Un artista complet, que va conrear la música clàssica, la chanson, el jazz, el girl pop, el rock, el reggae, la música disco i el rap.

Nascut el 1928 en el si d’una família d’immigrants russo-jueus, Gainsbourg  va començar el seu treball musical seguint l’estela de Boris Vian. Segons va declarar, “gràcies a Vian vaig comprendre que la cançó podia no ser un mitjà d’expressió menor, sinó un vehicle a través del qual podia donar sortida al meu potencial agressiu”. Potencial que va saber traduir en una esplèndida obra, on destaquen àlbums conceptuals com Histoire de Melody Nelson i L’homme à Tête de Chou,  a banda de les cançons que va escriure per Jane Birkin

, Brigitte Bardot, Juliette Gréco, Vanessa Paradis… Una trajectòria brillant, que no deixa d’impactar músics de les generacions posteriors com Beck, que es declara fascinat “pel seu humor, la seva depravació, la seva poesia”.

La biografia que ha escrit Sylvie Simmons retrata l’amant atent, l’amic generós, l’home que vivia obsessionat amb l’ordre domèstic per compensar, segons deia, el seu desordre intern. També l’artista eternament preocupat per la fama. Per la fama que, de fet, només va traspassar el canal de la Mànega (i els Pirineus) una vegada. Fou l’any 1969, quan Serge Gainsbourg va enregistrar Je t’aime… moi non plus, juntament amb la seva companya, Jane Birkin.

Je t’aime… moi non plus va tenir un èxit colossal, superant els sis milions de discos venuts a tot el món, i va causar un escàndol monumental, amb intervenció del Vaticà inclosa. El títol del tema estava inspirat en una declaració famosa de Salvador Dalí: “Picasso és espanyol, jo també; Picasso és un geni, jo també; Picasso és comunista, jo tampoc (moi non plus)”.  I és que segons detalla el llibre, Serge Gainsbourg era un gran admirador de Dalí: havia comprat quadres seus, i també l’havia acompanyat a mirar pel·lícules pornogràfiques pels cinemes de París…

El que no sabem és si el músic va explicar mai al pintor empordanès l’anècdota que refereix la biografia, datada a finals dels anys 1940, quan Serge Gainsbourg encara no es deia Serge Gainsbourg (sinó Lucien Ginsburg), i era un jove que pensava dedicar-se a la pintura.

A l’escola de Belles Arts, l’aprenent de pintor va conèixer Elisabeth Levitski, que seria la seva primera esposa. Elisabeth era una model ocasional que també treballava com a secretària personal del poeta Georges Hugnet, amic de Salvador Dalí. El senyor Hugnet tenia claus del pis de Dalí a la capital francesa, que vigilava quan ell i Gala eren fora de la ciutat. El cas és que, una nit, la parella va pispar les claus per anar-se a donar una alegria al pis desocupat, que tenia les parets i els sostre folrats de color negre.

Anys després, Serge Gainsbourg també va resoldre decorar casa seva amb parets, sostres, terra i mobles de color negre. Jane Birkin confirma que ho va fer evocant el pis de Salvador Dalí, fins i tot la cambra de bany: “Serge va encarregar una banyera molt baixa. Havia vist que la banyera de Dalí estava coberta amb un llençol de seda d’una forma molt artística i estètica; aquell home extravagant feia córrer l’agua sobre el llençol, s’hi banyava a sobre i, un cop buida la banyera, recollia el llençol i el deixava al cove de la roba bruta. Es pot ser més chic?”.

Carisma

Method Man
Sala Razzmatazz (17 / III / 2010)

La nova visita del raper de 38 anys estava originalment programada en una altra sala de la ciutat, tot i que buscant un major aforament, els promotors van decidir traslladar-la a Razzmatazz. Membre del col.lectiu Wu-Tang Clan, i actor en pel lícules i sèries com la celebèrrima The wire, Method Man va venir en companyia del DJ Mathematics i el MC Streetlife, i amb temes de l’últim disc que ha facturat amb Redman (Blackout! 2), com Bring the pain o la famosa A-YO. Al costat d’això, altres mostres de la seva discografia en solitari i amb Wu-Tang Clan, així com un record a Ol’Dirty Bastard.

Method Man va facturar un gran treball: és un rapejador ferotge (de vegades gairebé una metralleta), imaginatiu, càlid quan vol. Factura bona música, però el seu mètode inclou més. No se les dóna de inquietant, sinó de còmplice. Amb gran carisma escènic, va buscar (i no va trigar gens en aconseguir) la connexió amb l’audiència, ja fos mitjançant acrobàcies, ja fos utilitzant un gran sentit de l’humor.

Publicat a La Vanguardia (21 / III / 2010)

La tercera vida de Macromassa

Juan Crek i Victor Nubla s’han tornat a ajuntar. Els fundadors de Macromassa havien posat fi a la seva associació artística el 1997, poc després de presentar el disc Porta Heliogàbal al Bikini. Era la segona vegada que els seus camins se separaven, però en aquesta ocasió els han calgut dotze anys per tornar-se a trobar. Finalment, Macromassa inicia una tercera vida artística, i anuncia un nou àlbum, que durà per títol Avance.

Segons va escriure un crític nord-americà, la música de Macromassa és l’equivalent a “posar els dits en un endoll”. Tot va començar el 1976, quan Crek i Nubla (ambdós de 20 anys, i amics des de la infantesa) eren molt lluny de la seva Barcelona natal. Circulaven en un taxi entre Cuenca i Salinas del Manzano, i nevava. Segons declaraven fa temps, en aquelles circumstàncies “vam començar a al·lucinar, a dir: crearem un grup que es basi en els instruments electrònics, que reculli els sorolls de la ciutat i el metro”.

Amb 10 títols publicats fins ara, Macromassa és una de les formacions més emblemàtiques de l’escena experimental catalana. La seva exploració ha passat per tota classe de vestits sonors: van començar amb saxo i audiogenerador, han tocat sintetitzadors i caixes de ritmes, han fet concerts amb violins i metall… Un camí en el que, puntualment, han integrat al grup una llarga llista de músics col·laboradors —prop de 150.

En l’actual moment de Macromassa, Nubla segueix al clarinet; Crek ha canviat el saxo que feia anar anys enrere per l’audiogenerador, i també s’ocupa de la part vocal. Aquesta vegada no hi ha col·laboradors a la vista. Avance, el seu proper disc, ja està enregistrat, tot i que encara no hi ha fixada una data de publicació. Constarà de 14 pistes, la majoria d’elles amb lletra, un fet no pas inèdit, però si inusual, en la història del grup.

La tardor del 2009  —arrel d’una intervenció poètica a quatre veus en companyia dels Accidents Polipoètics —, Juan Crek i Víctor Nubla van començar a parlar de la resurrecció de Macromassa. La cosa es va concretar el 5 de març passat, quan el grup va reaparèixer en una festa de suport a Ràdio PICA. Alguns dies després, els músics viatjaven a Móstoles (Madrid), per actuar en els actes que acompanyen la mostra Sonic Youth etc: Sensational Fix. Pròxima parada: 11 d’abril al bar Heliogàbal de Gràcia (també el 14 de maig a Manresa i el 19 del mateix mes a l’Horiginal del Raval).

Diva desigual

Florence and The Machine
Sala Bikini (13 / III / 2010)

El Bikini era una cosa així com Little England, amb majoria absoluta d’espectadors d’aquesta nacionalitat convocats per Florence Welch. Aquesta jove cantant de 23 anys és la penúltima sensació del seu país: Lungs, el primer disc del seu grup Florence and The Machine, li ha reportat importants guardons, i la seva fama va fer que totes les entrades del concert s’exhaurissin amb setmanes d’antelació.

Mitjançant temes com Rabbit heart o Dog days are over, Florence va fer les delícies d’un personal que adora, sobretot, la indubtable excentricitat d’aquesta cantant. Té una veu de molt octanatge, que encara bé per soul, i condueix amb un dramatisme extrem. Es mou de manera imprevisible per un escenari decorat de manera inaudita, i a la seva banda hi du un arpa, amb la que dóna un toc definitivament vistós a la seva proposta. Els seus concerts són tota una experiència: és comunicativa, torbadora de vegades, i hilarant en d’altres. Però de moment aquesta diva també resulta una mica desigual: al seu cançoner li falta contrast, i li sobra un punt hortera.

Publicat a La Vanguardia (15 / III / 2010)

Peter Gabriel i el ping-pong

Sí, és ben curiós. Darrerament no paren de publicar-se discos de versions: Ben Sidran revisant Bob Dylan, Martha Wainwright repassant les cançons de la gran Édith Piaf, els Flaming Lips recreant l’àlbum de Pink Floyd The Dark Side of the Moon… Què està passant? Algunes veus asseguren que aquest fenomen exemplifica la manca de creativitat del moment. Però aquesta és, potser, una opinió massa taxativa.

Els discos de versions són més que una nota a peu de pàgina i que una anècdota en la crònica de la música moderna. Aquesta mena de produccions també ens ajuden a anar construint el cànon musical del pop. I, en alguns casos, són treballs excel·lents. N’és una bona mostra l’última entrega de Peter Gabriel, Scratch My Back, on el cantant ens proposa un passeig per 12 temes que s’inicia amb David Bowie i acaba amb Radiohead. Un àlbum dedicat amb la mateixa proporció als veterans de guerra (Paul Simon, Neil Young, Randy Newman, Lou Reed, Talking Heads) i a les noves fornades (Arcade Fire, The Magnetic Fields, Bon Iver, Elbow, Regina Spektor).

Scratch My Back és la primera part d’un projecte més ambiciós, on Peter Gabriel ha plantejat una mena de partida de ping-pong amb la gent que versiona en aquest àlbum. La idea és que aquests artistes corresponguin Gabriel enregistrant, al seu torn, un tema del músic anglès. El resultat d’aquest intercanvi el podrem sentir en un proper disc, que durà per títol I’ll Scratch Yours. De moment, han acceptat el joc Lou Reed, Radiohead, i Paul Simon. David Bowie, però, ha declinat la oferta…

Peter Gabriel va abandonar Genesis el 1976, per iniciar una carrera discogràfica que comprèn treballs tan interessants com l’àlbum homònim de 1980 que contenia la cançó Biko, així com So (1986) i Us (1992). Altrament, a finals dels anys 1980 es va convertir en un dels màxims impulsors de la world music, mitjançant iniciatives com el segell Real World i els festivals WOMAD

.

En aquest nou àlbum —el vuitè del seu compte personal—, Gabriel treballa només amb orquestra i veu. Un exquisit tractament musical de ressonàncies clàssiques i cinematogràfiques, amb el que aconsegueix grans resultat. El cantant, de 60 anys, cobreix una ampla gamma vocal —des del murmuri fins al lament desfermat— al tema d’Arcade Fire My body is a cage, on compta amb la col·laboració del cor de la Catedral d’Oxford. Una de les millors cançons de Scratch My Back, juntament amb la relectura The boy in the bubble, de Paul Simon, arranjada amb un tractament més sobri de piano i corda. Disc de versions, sí, però de versions inspirades.

Veritable

Dulce Pontes
Palau de la Música Catalana. (4 / III / 2010)

Va començar molt jove, lluitant en el món de la comèdia musical. Va passar per Eurovisió representant el seu país, Portugal, però no va morir en l’intent. Avui és una de les veus més interessants de l’escena lusitana. Dulce Pontes va actuar el dijous en un abarrotat Palau, compartint amb el públic català la celebració de dues dècades de carrera musical. Una trajectòria reflectida en vuit discos, i també en col.laboracions amb Ennio Morricone, Estrella Morente o Josep Carreras, artistes pertanyents a àmbits molt diferents. Les amistats de la cantant reflecteixen la seva curiositat musical, la varietat de registres que conrea, com va quedar patrent al seu pas per Barcelona. Una estupenda manera d’entendre la professió, combinada aquí amb una treballada i comunicativa entrega escènica.

Pontes va trigar poc en recollir els primers crits d’admiració: va passar a la segona de canvi, quan asseguda al piano va enlluernar el públic amb els aguts de Ondeia. A partir d’aquí, va iniciar un viatge amb episodis de folk vitalista (Passa ou nau passa), fado (domini de la distància curta en Naufrágio), i una versió de Chiquilín de Bachín d’impressionant dramatisme. Pontes va mostrar també raça jazzística al scat de Senhora de Almortao, una d’aquestes suites de embolcall new age tan aferrades al folklore, que va facturar amb els seus set músics. Amb Canção do mar es va produir a la sala una mena de catarsi potser previsible, però no per això menys veritable.

Publicat a La Vanguardia (7 / III / 2010)

50 anys d’inspiració

Joan Baez
Palau de la Música Catalana (2 / III / 2010)

Un any i mig després de la seva última visita a la ciutat, Joan Baez va tornar al Palau de la Música, on va desgranar “cinquanta anys de cançons”. Els mateixos que han transcorregut des que la nord-americana va participar en la primera edició del Newport Folk Festival. Era l’estiu de 1959, i en aquella ocasió la joveníssima cantant i autora va actuar sense cobrar. En les dues dècades següents, Baez s’establiria com una de les figures més emblemàtiques de la cançó protesta. El seu últim disc, Day after tomorrow, va sortir al mercat a finals del 2008. Un esplèndid treball, que després de 29 anys la va situar de nou a les llistes dels més venuts.

Acompanyada per un quartet que trotava pel country-folk, Baez va oferir a l’encantada audiència mostres de Day after tomorrow com Scarlet tide (d’Elvis Costello i T Bone Burnett) o God is God, de Steve Earle, productor del disc. També diversos temes de Bob Dylan (imitant amb bon humor el característic registre nasal del trobador de Minnesota a Don´t think twice, it´s all right), recalant així mateix en el cançoner de Leonard Cohen (Suzanne), Violeta Parra (Gracias a la vida) o el repertori tradicional català (indispensable Rossinyol, el que se’n va a França).

Joan Baez– que a mitja gala es va alliberar de la dictadura de les sabates de taló- va atendre les peticions del públic, marcant un tram del concert sense altra companyia que la de la seva pròpia guitarra. Elegant i comunicativa, la veu de la senyora Baez acusa el pas del temps, com és natural, però sense grans perjudicis. Les seves virtuts van quedar acreditades de manera especial quan va interpretar a cappella l’espiritual negre Swing low, sweet Chariot, desgranant fins i tot una estrofa fora de micro. Als seus 69 anys, es troba en un envejable estat de forma vocal i vital.

Publicat a La Vanguardia (5 / III / 2010)

Conversant amb Leonard Cohen

Poques figures dels anys 1960 han tingut tant predicament entre les generacions posteriors com Leonard Cohen. Nick Cave, Rufus Wainwright o el pobre Jeff Buckley, es compten entre els artistes que han versionat en algun moment el cantautor de Montreal. Pel demés, Cohen es troba en esplèndida forma als seus respectables 75 anys. Ho vam comprovar aquest estiu, quan va visitar-nos en el context de la gira corresponent al seu disc Live in London, amb la que tornava als escenaris després de quinze anys d’absència.

Una de les persones que més i millor coneix Leonard Cohen és el periodista i poeta barceloní Alberto Manzano, que tradueix i adapta al castellà l’obra del cantautor. Des de que, un dia de 1980, Manzano es va presentar sense invitació ni avís previ a la casa de l’illa d’Hydra on Cohen vivia aleshores, ambdós han anat lligant una sòlida amistat. Alberto Manzano ha publicat diversos llibres referents a l’autor. L’últim d’ells, Palabras, Poemas y Recuerdos de Leonard Cohen, on aporta materials inèdits de l’artista, com textos, fotografies i manuscrits. Un llibre breu, però amb valor documental, que també inclou una interessant entrevista realitzada per Manzano l’hivern de 2007, coincidint amb l’espectacle Acords amb Leonard Cohen.

L’entrevista a Leonard Cohen ens mostra un home conscient de viure en un món que es desintegra. El cantautor creu fermament que “estem enmig d’un Diluvi, un Diluvi de proporcions bíbliques. Un Diluvi que és, alhora, interior i exterior, encara que en aquest moment sigui més devastador a nivell interior, però ja ha començat a filtrar-se al món real (…). I és increïble que, en unes circumstàncies tan alarmants, hi hagi gent que encara insisteixi en anomenar-se liberal o conservador. És de bojos”.

Un retrat horrible fet per algú que, no obstant, diu haver-se alliberat de les angoixes que el tenallaven des de molt jove. Ho va aconseguir a la dècada dels 90, quan es va passar set anys fent meditació diària en un monestir zen de Califònia: “Al cap i a la fi —explica Leonard Cohen—, un monestir zen és un lloc de rehabilitació per persones traumatitzades, destruïdes, mutilades per la vida diària, i arriba un moment que ja no pots més”.

Passada la ratlla dels setanta anys, Leonard Cohen se sap un supervivent: “Afortunadament, sempre he tingut un estomac molt delicat, de manera que no he pogut abusar gaire de les drogues i l’alcohol. En aquest sentit he estat afortunat, perquè he conegut prou gent, sobretot als turbulents anys 60, que no ha pogut sobreviure”.

Cohen es refereix també a les disbauxes que retrata a la cançó Chelsea Hotel —dedicada a Janis Joplin—, en la que parla dels “obrers de la cançó que anaven darrera del diner i de la carn”: “Tots vam viure aquells apetits, i va ser meravellós que ens cuidéssim els uns als altres”, explica. Però té el bon gust de no mitificar aquella època: “Tot plegat va durar molt poc. Després, vam tornar a la vella història d’horror, que encara continua avui. Ja saps, jo et dono això si tu em dónes allò. Pur negoci”, conclou.