Els gens no ho són tot

Rosario
Palau de la Música Catalana (25 / II / 2010)

Segon round del festival flamenc De Cajón, i ple al Palau per veure Rosario. La petita del clan Flores va comparèixer a Barcelona al costat d’un combo de nou elements: set músics i dos coristes que servien igual per a un forat (diguem que una rumba) que per a un pedaç (un blues, per exemple). Una banda, per cert, sonoritzada de manera inclement, amb el característic múscul dels concerts d’estadi, de manera que, en els episodis més vius, Rosario va tenir seriosos problemes per fer-se sentir i entendre.

En algun moment del concert, Rosario González Flores va anunciar la propera edició d’un nou disc amb cançons inèdites. Farà bé de publicar-lo, perquè una mirada als seus últims anys, dóna un saldo creatiu bastant desolador per part seva. El 2008 va consagrar un àlbum sencer (Parte de mi) a versionar cançons alienes, operació que va repetir el 2009 amb Cuéntame. I van ser això, versions, el que va caracteritzar la seva actuació de dijous. Versions del seu germà Antonio i de la seva mare Lola, per descomptat. També de Rocío Dúrcal (La gata bajo la lluvia), Nino Bravo (Te quiero, te quiero), Serrat (Palabras de amor) i fins i tot el grup Tequila (Quiero besarte).

Rosario Flores necessita renovar el seu repertori, però la seva proposta té altres flancs per atendre. El tractament musical de les seves cançons resultava previsible fins al moll de l’os. Hi va haver almenys un parell de relliscades notables. Per exemple, els aires de banda d’envelat de la inicial Cuéntame què te pasó. O el que va passar amb la sacrosanta No dudaría, on Rosario i els seus no van saber arribar al punt de solemnitat d’aquest bonic himne pacifista.

El concert va ser funcional, desganat, avorrit. Entre tant Grammy (llatí) i tanta mani a favor dels drets d’autor, la cantant sembla haver-se oblidat en algun lloc el carisma que, no fa tants anys, exhibia. Segueixen els gestos i les ostentacions de costum, però falta l’aura de poder que un dia va tenir. I és que, sent importants, els gens de vegades no ho són tot.

Publicat a La Vanguardia (27 / II / 2010)

El dolorós retorn de Gil Scott-Heron

Els últims temps han estat especialment durs per Gil Scott-Heron, el poeta de veu fumada a qui devem el clarivident tema The revolution will not be televised. Les cròniques consignen dues estades a la presó, els anys 2001 i 2006, relacionades amb el consum de cocaïna. També ens parlen d’importants problemes de salut (segons diverses fonts, podia ser portador del VIH), i d’una perillosa informalitat en els negocis que va quedar ben palesa aquest estiu, quan no va presentar-se al concert que tenia acordat fer a Barcelona.

La bona notícia és que, després de tantes turbulències, Gil Scott-Heron publica un nou àlbum, I’m New Here, amb el que trenca un llarg silenci discogràfic de setze anys. Tot va començar quan el patró de la firma anglesa XL Recordings, Richard Russell, va veure un reportatge de la BBC on es mostrava la decadència personal del músic nord-americà, i es va decidir a visitar-lo al penal de l’illa de Rikers amb una proposta sota el braç. Alguns anys després d’aquella primer encontre, el projecte ha cristal·litzat en un treball on Scott-Heron converteix els horrors viscuts en matèria artística de primer ordre.

I’m New Here és un disc esplèndid, i d’aparença ben estranya: és molt breu (poc més de 28 minuts), està farcit de recitats i interludis, i conté moltes versions d’altres autors. Així, Gil Scott-Heron adapta al seu estil el clàssic de Robert Johnson Me and the devil, emprant un blues de l’any 1937 per referir les tribulacions d’un addicte. Una relectura rabiosament contemporània, gràcies a l’electrònica fosca que l’embolcalla en aquest àlbum, i que també detaca en la declamada Your soul and mine.

Entre d’altres sorpreses, I’m New Here inclou una saludable fuga folk en la peça que li dóna títol, així com el piano minimalista que engrandeix I’ll take care of you, tema original de Brook Benton. Pel demés, la veu del nostre artista resulta més reflexiva i penetrant que mai. Podem parlar d’algun tipus de redempció personal per part de Gil Scott-Heron? O potser, com s’ha suggerit, d’un ressorgiment artístic similar al que va protagonitzar Johnny Cash als anys 1990 amb American Recordings? Els temps ens ho dirà, com sempre. De moment, el poeta ja ens ha obsequiat amb un àlbum que té tota la pinta d’acabar-se situant entre els millors d’aquest 2010.

Ferotges

Le Peuple de l’Herbe
Sala Apolo (17 / II / 2010)

Le Peuple de l’Herbe va llançar el seu primer disc el 2000. Davant d’una sala Apolo no abarrotada, però sí amb notable assistència de públic, els francesos van presentar el seu últim treball, Tilt, on carreguen les tintes rockeres. Entre el bo i millor del nou temari, van destacar Look up, Plastic people o El Paso, on la trompeta -la presència de la qual és tan important en la seva proposta- va aconseguir embastar una mena d’irresistible jazz-mex.

Aquest grup compagina en el seu treball dos aspectes que no tothom sap conjugar en l’escena del rap. D’una banda hi ha l’actitud, o si es prefereix, l’autenticitat d’uns tipus que es portren de manera més que ferotge: són afilats, àgils, dominen l’escena amb carisma. De l’altra, la seva inquietud musical, que els condueix a elaborar una proposta feliçment complexa: així queda palès les variacions jazzístiques, l’irresistible trot funk, o el perfumat ragga pel qual camina tantes vegades la seva música. De tot això en resulta una capacitat de comunicació que els situa entre el bo i millor de l’escena europea.

Publicat a La Vanguardia (20 / II / 2010)

Un pas endavant

Javier Ruibal
Luz de Gas (13 / II / 2010)

Javier Ruibal va picar pedra molt de temps, i va acabar per obrir-se camí amb una fórmula musical que, sense renunciar a allò popular, mai va caure en llocs comuns. Al festival Barnasants es van poder apreciar de nou els magnífics resultats de la seva aposta: públic nombrós, connexió entre l’escenari i la platea, i un grapat de bones cançons. Autor de vers inspirat, Ruibal té també una inquietud musical que el porta a transitar per una gran varietat de pals musicals, des de l’evocació flamenca a la dicció jazzística. D’altra banda, al tram final del concert es va electrificar amb encertades maneres. Des de fa temps, inclou també el repertori alguns inèdits, tot i que farà un lustre que no obsequia els seus seguidors amb un disc nou. Els seus esforços en aquest sentit es limiten a la propera reedició del disc de 1994 Pensión Triana. Benvinguda sigui una altra vegada l’emblemàtica fonda, però tard o d’hora haurà de donar un pas endavant, i sorprendre’ns amb una veritable novetat discogràfica.

Publicat a La Vanguardia (18 / II / 2010)

Què escolten els francmaçons?

A finals d’abril es posarà a la venda l’iPad, un dispositiu d’estètica meravellosa que, entre d’altres aplicacions, permetrà llegir a la pantalla els llibres que la casa Apple vendrà a través de la botiga virtual iBooks. L’invent va ser presentat fa unes setmanes mitjançant una prodigiosa campanya de màrqueting, cosa que no va impedir que es fessin sentir les primeres veus mostrant certa decepció davant les característiques de l’iPad. Això últim, sens dubte, haurà donat una mica d’oxígen a la resta de marques que lluiten per obrir-se camí en el ram de la lectura electrònica.

Però, més enllà de les picabralles comercials, sembla clar que el llibre electrònic té futur. A diferència del que va passar al seu dia amb les discogràfiques, la gent de l’edició n’és ben conscient. Fins i tot n’hi ha que asseguren que, en pocs anys, l’increment d’usuaris dels e-readers —com sembla que els hauríem d’anomenar—, faran que el llibre electrònic superi en venda els llibre de paper. Per començar, aquest nadal Amazon ja ha col·locat més llibres electrònics que no pas convencionals entre els seus clients…

Veurem com acaba tot plegat. Al ritme que van les coses no hem de descartar cap possibilitat, però de moment costa una mica imaginar-se un món sense paper —sense llibres, diaris, revistes de paper. Com també costa imaginar-se un món sense diners en metàl·lic, malgrat el creixement de les operacions bancàries per via electrònica. Ara per ara, als Estats Units —on la gent fa servir la tarja de crèdit pràcticament per comprar xiclets—, no han deixat d’encunyar moneda. Una de les primeres iniciatives de l’administració Obama va ser, justament, posar en circulació una nova peça, de 25 centaus. És la primera del país on hi ha estampada la figura d’un afroamericà: el gran jazzman Duke Ellington, que hi surt al costat d’un piano.

Duke Ellington (1899 – 1974) va ser un músic colossal —dels més colossals del segle XX—, que va elevar el llistó artístic del jazz a cotes no assolides fins aquell moment. Compositor, pianista i líder d’una extraordinària big-band, el seu treball ha influit generacions posteriors del jazz, el blues, el gospel, i altres gèneres.

El que no es comenta tant és que Ellington era francmaçó, igual que altres figures del jazz com Louis Armstrong, Lionel Hampton o Oscar Peterson. Tots ells es van sentir atrets pels ritus de les lògies, així com pels llaços de solidaritat que lliguen els integrants d’aquesta societat, especialment importants en els dies de la segregació racial. De fet, la llista de músics maçons és impressionant: hi tenim Mozart al XVIII, Franz Liszt al XIX, Jean Sibelius més endavant…

El servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona va editar l’any passat Passejades per la Barcelona maçònica, un llibre de Xavi Casinos que, a la manera d’una guia turística, mostra recorreguts que permeten copsar la petjada que els germans maçons han anat deixant a l’arquitectura de la ciutat. El llibre ens informa, també, de l’existència de quatre temples maçònics en actiu: dos a l’Eixample, un a Ciutat Vella, i l’altre a Sant Andreu. Tenint en compte la quantitat de músics maçons que hi ha hagut, seria interessant conèixer quines músiques sonen a les cerimònies que s’oficien a les lògies que esmenta l’autor. Però segurament això no ho sabrem mai, atesa la discreció que, tradicionalment, acompanya els afers d’aquest club.

Res per fet

Peret
Auditori (11 / II / 2010)

Va ser una nit d’esdeveniments imprevisibles, una vetllada caòtica per moments, i tot i així entranyable, fins i tot vigoritzant. En teoria, Peret, el rei de la rumba, venia a presentar el seu últim disc, De los cobardes nunca se ha escrito nada. En aquest àlbum, ha comptat amb la complicitat de veus relativament joves, com Marina, d’Ojos de Brujo, o la inevitable Mari, de Chambao. S’havia especulat molt sobre la presència d’ambdues cantants al concert, però amb Peret no es pot donar mai res per fet. Elles no van aparèixer, encara que sí que ho van fer altres convidats: Los Manolos, la bailaora La Chana, el Tío Tony. També un Joan Manuel Serrat que, assegut a un parell de pams d’aquest plumilla, no semblava saber per endavant que el farien sortir.

“No tenim res ensajat, eh?”, va repetir Peret diverses vegades. Farem bé de creure’l. La gala es va desgranar improvisant, fins al punt que l’artista va perdre de vista el rellotge, veient-se obligat a comprimir el tram final per no passar-se de temps. També va oblidar algun vers, cosa que mai és greu si s’està en família. Peret compareixia al costat d’un pacient grup de vuit elements. Va ser tot un detall començar amb La fiesta no es para feos i tancar amb El mig amic. Entre el bo i millor de la nit, la broma de Jalamandrú, i l’encertada crítica social que anima rumbes com Que disparen flores o Que levante el dedo. Un repertori excel lent, encara que ens fos servit d’una manera de tan insospitada.

Publicat a La Vanguardia (13 / II / 2010)

Anar i tornar

Joan Isaac & Luis Eduardo Aute
Teatre Joventut, l’Hospitalet (5 / II / 2010)

El 2002, Joan Isaac publicava Joies robades, on retia homenatge a cantautors pels que sent admiració, adaptant i interpretant en català les seves cançons. Entre aquests, Luis Eduardo Aute. Ja al 2009, insistia en la mateixa línia, consagrant a Aute un àlbum sencer: Auteclàssic, que va presentar a Barnasants, compartint escena amb el mateix Aute, que coneix el nostre idioma perquè el seu pare era català.

La gala es va desenvolupar en tres moviments. Els dos cantautors van compartir escenari en el primer i l’últim, mentre que el tram central el va protagonitzar tot sol Isaac. En total, catorze temes, als quals cal sumar la interpretació a cappella de Dentro per part d’Aute, així com la cançó més emblemàtica d’Isaac: A Margalida.

“Jo no sé si traduir cançons és necessari o no -va comentar Joan Isaac-, però m’ho he passat molt bé”. El dubte que plantejava el cantautor ens ha de fer pensar. Personalment, sempre he preferit la versió original al doblatge, però la proposta té interès. Destaquem-ne l’acurat  tractament instrumental, de pelatge clàssic, especialment encertat en cançons com Trio estimar, Autotango i Passava per aquí. D’altra banda, la química entre tots dos va funcionar, de manera molt notable en la desenfadada Una de dues. Homenatge d’anada i tornada, ja que Aute es va comprometre a preparar un repertori de cançons d’Isaac en català.

Publicat a La Vanguardia (9 / II / 2010)

Max i Comelade a la república ideal

Sempre és una bona idea arribar-se fins a Ceret, però aquests dies encara resulta més interessant. El Museu d’Art Modern

de la capital del Vallespir acull, fins el proper 22 de març, l’exposició Rocanrolorama, un recorregut que aporta una visió de Pascal Comelade complementària a l’estrictament musical. Mitjançant portades de discos, cartells i il·lustracions paral·leles a la seva producció sonora, Rocanrolorama mostra 25 anys de col·laboracions de Comelade amb pintors i dibuixants de còmic.

Entre els no-músics que han acompanyat Comelade en les seves aventures artístiques, hi trobem gent com Robert Combas, Carlos Pazos, Perejaume, Zush… També el barceloní Francesc Capdevila, més conegut pel nom de Max. Nascut el 1956, Max és autor d’historietes i il·lustrador, amb una vintena llarga d’àlbums de còmic publicats. Àlbums com Lo Piano Vermell, editat juntament amb el disc en directe de Pascal Comelade El Steinway a la Guillotina.

L’acció de Lo Piano Vermell se situa a la República Logicofobista dels Encantats. Un incert espia arriba a aquest país ideal cercant un piano vermell, on hi ha amagades unes partitures òrfiques que, segons la llegenda, van transcriure els pitagòrics. Però l’espia aprèn aviat que la seva missió no serà fàcil. Al País dels Encantats no n’hi un, de piano vermell, sinó cinc-cents, l’afinador dels quals és un enfeinat Pascal Comelade. Per acabar-ho d’adobar, el protagonista de la narració descobreix que ha arribat al territori una dona -molts li asseguren que es tracta de Madonna– que també busca les esmentades partitures…

Investigant aquí i allà, l’espia coneixerà els singulars habitants d’aquesta república. Personatges històrics -el compositor de sardanes Josep M. Ruera, el concertista Ricard Viñes, l’inquiet Fortunio Vilanova-, i forces vives de l’escena catalana més heterodoxa, com el poeta Enric Casasses -caracteritzat com Mossèn Xemeneia-, els cantautors Sisa i Pau Riba, o el músic d’avantguarda Víctor Nubla. Un suggeridor univers humà i artístic que Pascal Comelade ja va anunciar el segle passat en la seva Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana.

El disc que acompanya aquest àlbum, El Steinway a la Guillotina, consta de dotze peces, enregistrades en el decurs de la gira que la Bel Canto Orquestra de Pascal Comelade va fer per diversos indrets de Catalunya la tardor del 2006. Aquest arxiu d’àudio correspon al tema Si no puc controlar les mosques. Es tracta d’una singular versió del la cançó dels Troggs I can´t control myself, on el multiinstrumentista Pep Pascual tortura exemplarment un globus. Un tema esplèndid, càndid i esfereïdor al mateix temps.

El llibre Lo Piano Vermell es complementa amb textos addicionals, construïts en base a les declaracions que Pascal Comelade ha anat fent al diari El País al llarg de l’últim decenni. Declaracions com aquesta, on explica la seva relació exacta amb els instruments de joguina, un dels trets distintius del seu treball:

No busco un petit so o un detall estètic sinó una relació directa i intuïtiva. En un piano de joguina pots trobar quatre o cinc sons que no estan en cap altre instrument: sorolls dels dits sobre la tecla, el mecanisme dintre de la caixa de fusta, el frec del piano sobre la taula… És un material molt interessant però no el faig servir mai en solitari, tinc el piano de joguina a la dreta i el piano de cua a l’esquerra.

‘Exagerao’

Zenet
Auditori (29 / I / 2010)

El malagueny Tony Zenet va presentar a Barnasants Los mares de la China. Apreciables peces com Entre tu balcón y mi ventana o Dientes de rata, entre el més ben rebut pel públic. Tampoc va deixar indiferent ningú Na de ná, la seva versió del Non, je ne regrette rien que cantava la senyora Édith Piaf. Guapo i amb barret, va actuar al costat d’un combo tan poblat com competent. Bona partitura amb ànima de jazz, mirades a l’univers llatí, evocacions flamenques i de raval. I bons versos de Javier Laguna. Però Zenet no gestiona de la millor manera aquest patrimoni. Es diria que pretén portar al límit l’estrip que reflecteixen les cançons … i cau en una fatal sobreactuació. La seva exagerada gestualitat d’escola raphaeliana, i el seu nerviós joc de paquet i culet made in Miguel Bosé, llasten sense remei la proposta del nostre no-crooner.

Publicat a La Vanguardia (1 / II / 2010)

Maderita mola (molt)

Feia temps que no tenia noticies de Julio Bustamante, un dels músics més interessants del País Valencià. A la dècada de 1970, va ser un dels fundadors del rock mediterrani, juntament amb Pep Larguarda i Remigi Palmero. Des de l’any 1981, ha publicat deu discos en solitari, tant en català com en castellà, entre ells Ciutat Magnètica (1992) i Entusiastas (1998). Feia temps que no sabia coses d’ell, dic, fins que fa alguns dies el vaig retorbar a l’Auditori de Barcelona, integrat en un nou grup: Maderita. Va ser tota una sorpresa (els Maderita eren a l’escenari fent de teloners d’un artista bastant menys interessant que ells), i un plaer tan gran com el que experimento cada vegada que escolto el disc que acaben de publicar: Vivir para Creer.

En la seva nova aventura musical, Bustamante fa equip amb músics joves: Jorge Pérez, Xema Fuertes i Caio Bellveser, tots ells membres de Ciudadano, una de les bandes que han marcat l’escena independent valenciana de l’última dècada. Maderita va néixer fruit d’una estada a El Vedat, on els músics implicats en aquest projecte s’havien refugiat, fugint del soroll de les falles. Instal·lats en una casa de camp buscaven, segons ha explicat Xema Fuertes, “dur la cançó al mínim. Cantar molt, fins i tot a quatre veus, temes senzills”. L’esmentada senzillesa -que no seria ajustat equiparar amb la simplicitat-, esdevé una de les principals virtuts de la proposta de Maderita: un folk-pop serè, lluminós, vestit amb delicioses harmonies vocals i amb profunditat poètica.

Un dels grans temes d’aquest disc és Atención encandilada, amb la lletra adaptada del llibre Metales Pesados, del poeta Carlos Marzal. No és pas l’única versió que trobem entre les tretze pistes de Vivir para Creer. L’àlbum conté també una adaptació del tema de Bob Dylan It ain’t me, babe (traduïda com No te equivoques), així com una esplèndida i emotiva relectura del Cims i abismes de Pep Laguarda.

Julio Bustamante ha escrit i canta amb la seva veu rotunda, i una mica tremolosa, la majoria de cançons de Vivir para Creer. “A dónde irán las canciones / cuando ya no suenan más / Dónde volarán los besos / que se pierden en el mar”, es pregunta l’autor a La mujer que no, un tema francament aconseguit. Però Bustamante no és el protagonista absolut d’aquesta pel·lícula, una proposta que busca la seva personalitat en el diàleg entre generacions que es dóna al sí del propi grup. Així, els quatre components de Maderita signen col·lectivament La suerte, tema que acaba amb uns versos reveladors:

Quien busca siempre su gusto
se lleva muchos disgustos, y algunos sustos.
Hay que tener esto en cuenta,
sino el amor es un asco, y una mierda. 

Ben vist, oi?